23 F

23F: 40 anys

Destaquem Memòria

Avui, 23 de febrer, fa 40 anys del cop d’estat, d’allò que anomenem el 23F. A Infograma hem recollit el testimoni de colomenques i colomencs, de com van viure aquella data. També fem memòria de l'”ametrallament” de l’Ajuntament, per sort sense conseqüències, aquella mateixa nit. Foto: portada de la revista Grama.

Núria Hoyo: “El bigoti de Carnestoltes”

Aquell cap de setmana se celebrava Carnestoltes. Era dels primers cops que ens podíem disfressar. Jo tenia 13 anys i vaig acompanyar el meu cosí, més petit, a comprar-se un bigoti. Vam haver d’anar a més d’una botiga perquè no en trobàvem. Ens vam entretenir. En tornar a casa la mare i el pare del meu cosí ens van renyar perquè havíem trigat massa. Estaven nerviosos. Ens van dir que hi havia hagut un cop d’estat.

Aquell dia el pare va arribar molt tard a casa. Ell era sindicalista, d’aquells que s’havia infiltrat al Sindicat Vertical durant la dictadura. Vam mirar la tele fins tard. Recordo haver vist els presentadors tremolosos, el discurs del rei, alguna pel·lícula… L’endemà el pare es va llevar molt d’hora per anar a treballar com sempre, la meva germana a l’institut i jo al col·legi. Sé que ella va explicar que a la classe havien escoltat la ràdio.

Felipe Moreno: “L’arxiu del PSC amagat a les casernes”

En aquella època jo formava part del PSC. Em van trucar de l’agrupació local. Vaig parlar amb el responsable local, també amb en Fernando Jorge. No sabien on amagar els arxius. Crec recordar que el Jorge tenia un familiar que era militar i estava a les casernes de Sant Andreu. Li vaig dir que agafessin tota la documentació, la posessin en el maleter del cotxe d’aquest parent i aparquessin el cotxe a les casernes. Així es va fer. Els militars no es podien imaginar mai que ells mateixos custodiaven la documentació del PSC. Jo vaig agafar la documentació que jo tenia i la vaig amargar a casa la sogra.

També jo vaig marxar de casa. Vaig passar la nit a casa d’un arquitecte que era funcionari de l’Ajuntament. Per a mi era el més segur estar-me allà, amb un treballador municipal. Era al carrer Vistalegre i per això vaig poder sentir els trets que es van fer a l’Ajuntament. Penso que va ser gent de Fuerza Nueva que vivia a Santa Coloma. Santa Coloma tenia la seu d’aquesta organització d’extrema dreta sobre la xurreria que hi ha al carrer Sicília cantonada rambla Sant Sebastià. El seu màxim dirigent vivia al carrer Pons i Pons.

Forats dels trets a la paret de la Sala de Govern municipal. Foto: Sergio Mas

Sílvia Terol: “L’examen de mates”

Vaig ser jo qui li va dir a la mare que hi havia hagut el cop d’estat. Ho vaig saber perquè ho explicaven a la vaqueria del carrer Vistalegre (més tard es va instal·lar El Calfred), on havia anat a comprar com feia altres vespres. A casa vam posar la tele nerviosos, jo estava molt excitada, sabia que allò era greu i important. No vam sentir els trets de l’Ajuntament però d’alguna manera ens va arribar.

L’endemà vaig anar a escola, amb autobús, a les dominiques de Sant Andreu. Estava a 3r de BUP i agafava l’autobús davant de l’Ajuntament. Llavors encara hi pujaven vehicles i hi havia una parada. Hi havia examen de mates i les companyes van demanar d’ajornar-lo, però la directora, la hermana Carmen, els va obligar a fer-ho “Esto del golpe de estado es un tema de letras y no de ciencias”. I elles el van fer. Em vaig sentir molt feliç d’haver optat aquell any per les lletres pures. Érem cinc les que ens vam estalviar l’examen i ens van deixar estar al pati.

Jordi Garcia: “La insubmissió al servei militar”

L’any 1981 jo tenia 22 anys i estava molt ficat en el moviment antimilitarista. M’havia declarat objector de consciència i estàvem creant el moviment anti-OTAN. Quan el 23 de febrer hi va haver el cop d’estat, uns quants vam anar al vespre a treure papers de la nostra seu, el Casal de la Pau de Barcelona. Era a prop de la plaça Sant Jaume. Recordo no veure pràcticament ningú a la plaça, mentre nosaltres traginàvem arxivadors cap a un lloc més segur.

Durant aquells mesos escrivia amb un altre company un llibre de crítica a l’exèrcit per ser el braç armat dels poderosos, i al servei militar com a institució d’adoctrinament de la joventut en l’autoritarisme, el masclisme i l’espanyolisme. En el llibre propugnàvem l’abolició dels exèrcits i un nou tipus d’objecció de consciència més polititzada, que vam batejar com a objecció o insubmissió política, un tipus d’objecció que al cap d’uns anys seria majoritària dins el moviment. Em recordo havent tornat a casa, a la nit, redactant amb una olivetti un capítol del llibre mentre seguia per la ràdio l’evolució del cop, pensant que el que estàvem escrivint era més cert i necessari que mai, en vista del panorama. Fruit del clima involucionista que seguí al 23F, l’editorial catalana amb qui teníem emparaulat de publicar-lo es va fer enrere i al juliol el vam acabar traient en castellà per editorial Hacer amb el nom de Abajo los muros de los cuarteles. El llibre va aixecar polseguera, la policia va segrestar els exemplars que va trobar i vam ser processats per “injurias al ejército”. Un any després, la causa es va sobreseure.

Leo Cuadrado: “La vaga al menjador escolar”

Vaig saber-ho quan estava amb una companya del col·legi Joan XXIII al Col·lectiu Ronda d’advocats. Hi havíem anat a preguntar temes relacionats amb el menjador escolar perquè portàvem molts dies de vaga i els pares i mares estaven protestant sobre els diners que havien pagat pel menjador. Va entrar el Salva i ens va dir que havien assaltat el Congrés.

Vam tornar cadascuna a casa seva amb la proposta que l’endemà desconvocaríem la vaga. Ja havia nascut el meu fill gran. Recordo que vaig passar-me la nit escoltant la ràdio i convencent el meu company que amagués la documentació compromesa que teníem a casa fins que ho va fer.

Josep Lluís Sànchez: “Música militar a la ràdio”

Recordo sobretot que aquella tarda estava estudiant per un examen de l’institut (teníem un cada dia) quan em va trucar un company de classe molt esverat. Em va explicar el que estava passant i vam fer broma perquè no enteníem l’abast del fet. Més tard, quan van arribar els meus pares, que penso que estaven a una reunió de l’associació de veïns, el primer que van fer va ser posar la ràdio. A una de les emissores se sentia música militar. Les cares que feien eren de força preocupació i no tenien ganes de parlar-ne. A l’endemà a classe, en acabar l’examen a primera hora del matí, la professora ens va dir que ja podien marxar. No quedava  ningú a l’institut. De tornada a casa amb els companys van veure un bar molt ple de gent mirant la televisió. Ens van dir que ja s’havia acabat el cop d’estat.

Ferran López: “La decisió de la bombolla”

Era dilluns. Aquell dia jo treballava a Barcelona.

Quan va entrar la guàrdia civil al Congrés, érem a punt de plegar. Eren prop de 2/4 de 7 del vespre, i a l’oficina ens en vam assabentar d’immediat per la ràdio.

Jo era de l’MCC (Moviment Comunista de Catalunya). Tots els militants “públics” teníem una consigna prèvia per casos de detenció o d’accions feixistes, així que em vaig dirigir a la meva “bombolla” a un punt de Sant Andreu, per decidir quin tipus d’actuació o resposta faríem.

Estàvem temorosos per la situació. Vam decidir anar cadascú a casa per fer desaparèixer tots els papers i signes que ens poguessin incriminar en cas de detenció, i per no involucrar els familiars. També, en un termini de 2 dies, ens havíem de dirigir a una cabina telefònica de la Diagonal per dipositar-hi, a una hora precisa, una nota en clau sota el taulell, que indicaria que estàvem be.

Aquella nit va ser molt llarga, però per sort el cop no va implicar una repressió directa sobre els moviments revolucionaris; tot va quedar en una maleïda LOAPA, i per tant no vaig haver d’utilitzar la “casa-zulo” que tenia preparada en cas de ser perseguit. Al final, la Carme i jo ho vàrem celebrar amb una copa de xampany en la intimitat.

Josep Pitarque i Elvira Ruiz: “Cremant papers”

J: En aquella època, l’Elvira i jo estàvem a l’AV del Raval i militàvem al MCC. Jo, a més, era sindicalista. Inicialment ens vam reunir l’associació de veïns per veure com estaven els ànims, però poca cosa es podia fer en aquest àmbit. Vam tornar a casa i vam marxar cap a una caseta que teníem fora i ens vam passar la nit cremant papers. Com he dit érem del MCC, teníem molta documentació que podia comprometre, no ja a nosaltres, sinó a molta altra gent.

L’endemà, com jo era actiu al comitè d’empresa i CC.OO. d’Hidroelèctrica de Catalunya, vam anar a primera hora a convocar aturada fins que s’aclarís el tema. Els delegats sindicals ens vam repartir els diferents espais i a mi em va tocar anar a la porta general, on entraven els clients. Ens vam posar a la porta per bloquejar-la i quan van arribar els clients els vam explicar el perquè de l’aturada, però no va ser fàcil perquè la gent volia entrar a fer les seves gestions i “que no els emprenyessin”.

Ho vam viure amb angoixa, però érem joves i t’hi atreveixes més. És difícil entendre aquella situació des del punt de vista d’ara.

Com a anècdota simpàtica, a la cèl·lula de partit estàvem entesos que si alguna vegada havíem de travessar la frontera, teníem trobada cada dia a les 17 h a Torre Eiffel. Aquell dia amb un company de Sant Adrià vam fer la broma «ens veiem a París»

E: Jo acabava de guanyar provisionalment una plaça de mestra a Santa Eulàlia de Ronçana, havíem agafat una caseta allà que tenia una llar de foc i va ser allà on vam cremar tot el que consideràvem perillós, fins i tot vam cremar la col·lecció completa del butlletí Servir al pueblo, que després ens ha sabut greu haver-la perdut. Va ser un bon ensurt. No sabíem si després de cremar els papers hauríem de sortir cap a la frontera.

Malgrat portar molt temps militant, jo ho vaig viure amb una mica d’angoixa, veient de nou els militars al carrer, però d’altra banda també pensaves: “si em detenen, doncs mala sort”. Era una època convulsa, tot just arrencava la transició, hi havia atemptats, soroll de sabres… un cop d’estat tampoc pensaves que fos una cosa estranya que passés en aquell moment. El que passa és que nosaltres, que abans havíem militar en la clandestinitat, ara ja havíem començat a ser visibles i això incrementava la preocupació.

La notícia publicada a La Vanguardia 2 dies després

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *