Informació Santa Coloma de Gramenet

Anar i venir: Noureddine i Dioni

Ciutat Col·laboracions

A la redacció d’Infograma parlàvem de quins podien ser els motius que empenyessin algú a venir a viure a la nostra ciutat. I conforme anàvem avançant en la conversa, també ens demanàvem per què, en un moment determinat, algú podia decidir marxar. Se’ns acudien moltes idees tant per a una cosa com per a l’altra. Van decidir anar a les fonts. Ho preguntaríem a la gent. I així van néixer els textos que anem publicant amb aquest títol. Aquesta és la cinquena entrega d’aquesta sèrie. Fotos: Dioni Palacios i Albert Azurmendi.

Dioni: “Un colomenc sempre és fidel a la seva paraula

El 26 de setembre de 1992 vaig pujar a aquell autobús amb una maleta i un walkman. Com que era un nen vell (o un adult jove) de només tretze anys que viatjava sol, la meva mare va dir al conductor que tingues cura de mi. Quina pensada! El conductor no podia treure els ulls de la carretera camí d’Andalusia! La meva parada: Villanueva del Duque, a Còrdova.

Per la meva dissort, entre els passatgers hi havia una senyora, d’una confessió religiosa que no ve al cas, a la qual la meva mare va encarregar de la meva seguretat durant el viatge. Recordo que a la senyora no l’agradava el Nevermind de Nirvana que jo escoltava, i que ella compartia a través del meu walkman, mentre cridava que això era la música de l’infern.

Quan ens vam aturar a sopar en algun indret de la Manxa, vaig trucar per telèfon a casa per dir que jo estava bé però que la senyora ¨guardiana¨ estava que treia foc pels queixals. A trenc d’alba de l’endemà vaig arribar al meu destí: ca la meva tieta Maruja. Amb ella vaig estar vivint un parell de setmanes fins que els meus pares van poder arribar amb tots els estris de la mudança de la casa familiar del barri de Santa Rosa. I també els de la botiga de la meva mare: Tejidos Carmen, la botiga que havia regentat durant uns 20 anys al carrer de Doctor Pagès 114 i que va traslladar a aquell poble cordovès.

A banda del viatge, recordo una profunda tristor per haver deixat enrere els meus amics d’infantesa, alguns d’ells fins i tot van venir a acomiadar-se aquell dia. Recordo perfectament les cares del David, el Raül i el Jonathan. Recordo també als meus companys del Col·legi Nobel amb els que hauria d’haver anat a l’Institut Terra Roja. En recordar, t’inunda la nostàlgia i penses com hauria estat la teva vida sense aquest canvi. Els vaig trobar a faltar. Amb alguns vaig mantenir el contacte en certa mesura perquè els mitjans de llavors no són els d’ara. Va ser fàcil fer nous amics, encara que cadascú continua tenint el seu lloc, especialment a la memòria i l’experiència viscuda.

El cordó umbilical amb Santa Coloma continua sense tallar-se, encara que només he tornat 3 cops en aquests 28 anys. La meva família paterna, força extensa i xarnega d’origen, en un alt percentatge viu a Santa Coloma i a Cornellà, principalment.

Vull homenatjar en aquest escrit també a la meva segona família, la adquirida a Santa Coloma que gairebé em va co-criar i co-educar perquè hi vaig passar molt de temps amb ells quan els meus pares treballaven. I també quan no. Eren els meus veïns de l’àtic, uns veïns d’una altra època als que considero els meus segons pares: Hermínia i Daniel (al cel sigui). I també als seus fills, és a dir els meus germans grans: Dani, Toni i Jordi. Un petó ben fort per les meves dues famílies!

El sentiment de desarrelament, per experiència pròpia, sempre m’ha interessat. En sento una mica de Santako, una mica de Villanueva i una mica de Màlaga, on hi visc des de 1996 quan vaig venir a estudiar Comunicació Audiovisual.

Tant bon punt vaig poder, el 2006, vaig rodar un curtmetratge de cinema titulat Borrados del mapa que justament tracta del sentiment universal de pèrdua de les arrels. El cercle es va tancar quan el Cine Club Imatges i l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet em va convidar, el 2012, a presentar el curt a l’Auditori de la Biblioteca de Singuerlín amb familiars, amics i gent colomenca interessada pel cinema. Només hi van faltar els meus pares, que n’haurien gaudit molt.

Per cert, una mica de mi segueix allà físicament perquè hi ha una còpia del curtmetratge a la Biblioteca Singuerlín, per si algú el vol veure en préstec.

Des de llavors no hi he tornat de visita, però prometo que ho faré… i un colomenc sempre és fidel a la seva paraula.

Noureddine: “De Santa Coloma rebo més coses bones que dolentes”

Em dic Noureddine i vaig venir de Tànger fa més de vint anys, el 2000. A Santa Coloma, perquè hi tenia un cosí que era el meu contacte. Els primers anys que vaig passar aquí eren inevitablement de neguit: havia d’aconseguir papers i feina.

El meu primer objectiu, doncs, va ser poder presentar algun paper que em permetés tenir un resguard, un rebut, per poder ensenyar alguna cosa si m’aturava la policia. No hi ha idea més terrible que anar a petar a un CIE i que t’expulsin.

Al començament treballava per a un home que també em deixava lloc per dormir. Em pagava 12.000 pessetes per una feina de jornada completa (aleshores el salari mínim eren unes 70.000) i l’espai on vivíem no tenia dutxa, havia d’anar a la mesquita a rentar-me i dutxar-me. Així que se sumava un altre objectiu urgent, trobar un lloc per viure.

Durant els primers anys vaig anar canviant de lloc contínuament, dins de la mateixa Santa Coloma (Fondo, Can Mariner, Santa Rosa…), l’Hospitalet, Terrassa, Barcelona, etc. Anava allà on trobava una feina, però sempre acabava tornant aquí.

Era molt difícil aconseguir els papers, com ara. Molta gent s’està set, vuit, deu anys per aconseguir el permís de treball i residència. El meu cas vas ser insòlit, vaig tenir molta molta sort. Vaig fer una mica de trampa amb el que vaig presentar i em va funcionar. Tot i que em vaig haver de comprometre a pagar pel contracte de treball. Jo no tenir diners ni per agafar el metro i m’alimentava del banc dels aliments de la Creu Roja. Així que el meu compromís va ser treballar per a la persona que em va fer el contracte i que m’anés traient diners del sou fins acabar de pagar el deute.

Amb el pas del temps vaig poder trobar una feina més estable, i vaig tornar a tenir sort quan vaig trobar un pis que podia pagar. Els lloguers són inassolibles i, a més, a la gent que venim de països del Sud no ens en volen llogar. Només que et senten parlar ja diuen que no.

Com es pot veure, em van passar moltes coses en poc temps.

I ja m’hi vaig quedar més tranquil. Em vaig casar, vaig tenir els meus fills aquí. Em trobo molt còmode en aquesta ciutat, m’agrada molt. M’agrada la gent, m’agrada sortir al carrer i trobar gent, trobar moviment. Per a mi és gairebé una teràpia sortir al carrer Jacint Verdaguer i anar fins a la plaça del Rellotge i trobar coneguts, saludar, xerrar… relacionar-me. Vaig viure una temporada al Poblenou i m’avorria! I vaig tornar cap aquí tan aviat com vaig poder.

Aquí m’he sentit ben tractat, ben rebut, la veritat. Per mi va ser molt important el meu pas pel Centre d’Acolliment, per exemple. La gent amb qui jo vaig coincidir estava sola, sense papers, sense feina… i al Centre ens sentíem bé, acompanyats. Allí ja no estava sol. També a la feina he trobat persones que m’han donat suport, que m’han ajudat. És clar que hi ha de tot, coses bones i coses dolentes, però si ho poso en una balança, n’he rebut més de bones.

Ara ja tinc clar que em faré vell aquí. Això és casa meva. Del Marroc només tinc alguns records d’infància, però tota la meva vida és aquí, a Santa Coloma. Quan em pregunten si soc català, sempre dic que sí, que els meus fills i jo ho som. Quina altra cosa podem ser, si no?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *