Anar i venir: Óscar i Manel

Ciutat

A la redacció d’Infograma parlàvem de quins podien ser els motius que empenyessin algú a venir a viure a la nostra ciutat. I conforme anàvem avançant en la conversa, també ens demanàvem per què, en un moment determinat, algú podia decidir marxar. Se’ns acudien moltes idees tant per a una cosa com per a l’altra. Van decidir anar a les fonts. Ho preguntaríem a la gent. I així van néixer els textos que anem publicant amb aquest títol. Aquesta és la quarta entrega d’aquesta sèrie. Fotos: Óscar Esteban i Albert Azurmendi

Óscar: “Santa Coloma treu el millor i el pitjor de nosaltres”

Sovint, però cada vegada menys sovint, torno a Santa Coloma de Gramenet. La majoria de les vegades a veure la meva mare, la senyora Mª Luz Sánchez, que hi viu des de l’any 79 al barri del Raval, i d’altres, a veure amistats de temps d’ençà. Menys del que m’agradaria, però mantingudes en el temps i en l’afecte sincer.

He de confessar que mai m’he sentit un acèrrim seguidor de Santa Coloma, potser per haver viscut en un barri perifèric, on sovint, a la infantesa, caminava més pels barris de Llefià o La Salut de Badalona que els cèntrics de Santa Coloma, i com sortia de forma natural dir “vaig a Santa Coloma” per anar a la plaça de la Vila i no per anar al carrer del Mar de Badalona o a Bon Pastor.

Posteriorment, vaig estudiar a un institut de Barcelona i recordo que agafar el metro suposava caminar quinze minuts, amb els atrotinats walkmans a primera hora del matí o de la nit, per anar i tornar de l’avinguda Meridiana. Així vaig caminar per l’adolescència i part del procés de maduració d’un jove que freqüentava més el barri del Poble Nou de Barcelona, que els locals d’oci de Santa Coloma. Shadon o el KO’s quedaven per dies concrets i celebracions especials.

Sempre he mantingut aquesta separació emocional amb la ciutat de Santa Coloma on professo amb orgull quan estic fora o a la meva ciutat actual, i on em sento a vegades estrany quan em trobo allà.

Soc com un ocell migratori que observa des de la llunyania sentimental com la ciutat muta per moments, però sense canvi aparent, sense millora substancial en la vida de la seva ciutadania. On els seus carrers continuen deixant poc espai a poder passejar, asfixiant amb un volum excessiu de cotxes i omplint el cel de soroll metàl·lic.

Perquè, amb el pas dels anys, he pogut comprovar que el que m’agrada de la ciutat de Santa Coloma són les seves persones i no els seus carrers, el seu dinamisme i alegria i no els seus edificis i soroll constant, o la seva diversitat cultural i no la seva manca absoluta de parcs o carrers habitables.

Sento a la ciutat de Santa Coloma com aquella part de nosaltres mateixos que no ens agrada, però forma part del nostre tarannà, com una energia descontrolada i desordenada que treu el millor i pitjor de nosaltres. Una meravellosa llavor humana en mig d’un desert sorollós de ciment i quitrà.

Normalment, aparco a deu minuts de casa de la meva mare i camino pels mateixos carrers, sense botigues, perquè no hi ha comerç al barri del Raval. Absolutament res, des de fa dècades. Arribo al portal i observo, mentre espero que m’obri la porta, els espais i llocs de la meva joventut. Contemplo com, malauradament, res ha canviat: El mateix bar, amb les mateixes persones sense res a fer, els mateixos carrers bruts amb tots els locals comercials tancats. La desolació d’una pista de bàsquet buida de sentit i de persones al carrer Monturiol.

Escolto com la porta s’obre i veig la meva mare. Ella em saluda i em fa passar a l’interior. Oloro uns macarrons a la bolonyesa gratinats i aquella olor permanent, meravellosa i única a cada llar.

Tanco els ulls. Soc a casa.

Manel: “Poca gent reivindicativa i al marge d’una majoria poc crítica i passiva”

Vaig arribar a Santa Coloma l’any 2001, amb 31 anys. La imatge que jo tenia abans d’arribar era la d’una ciutat pobra, oberta i reivindicativa, similar al meu barri de procedència, la Prosperitat, a Nou Barris. Però a diferència d’aquest, Santa Coloma comptava amb alguns locals i bar nocturns interessants. Bon canvi, pensava.

Però amb el pas del temps, i gairebé sense adonar-me’n, aquesta imatge un pèl idealitzada de la ciutat s’ha anat esvaint.

D’una banda, els locals que m’agradaven van anar desapareixent mica en mica. Recordo El Follet, un lloc molt maco, tranquil i acollidor, prop del mercat de Sagarra si no m’equivoco. També em ve al cap El Gusarapo (després El cau), al carrer Major, on podia sentir la música més propera a les meves inquietuds. I el mític Línia 1, on feia la cervesa de la nit i on es vivia més ambient que als anteriors. De tots tinc un record molt agradable, tant del personal com de la gent que hi anava. N’hi havia més locals, però tampoc no hi són.

D’altra banda, l’ambient reivindicatiu l’he trobat a comptagotes, i actuant al marge d’una majoria de població que em sembla poc crítica, passiva i individualitzada. Que el PSC guanyi totes les eleccions amb tanta facilitat n’és una mostra. No ho dic com a crítica, sinó com a constatació.

Un altre detall que per mi reflecteix aquesta actitut passiva de la gent colomenca són les festes majors. Al barri de Prosperitat les penyes del barri organitzen la festa major, amb un munt d’activitats originals i entretingudes, sense intervenció de l’ajuntament. A Santa Coloma, en canvi, el col·lectiu més lluitador necessita crear unes festes alternatives, on només acudeixen els més implicats. Per a la resta de població, no són les seves festes. Les seves les organitza l’ajuntament.

Una mostra més: la necessària aparició d’un mitjà de comunicació independent com l’Infograma, amb articles de gran qualitat, passarà desapercebut per a la majoria de la població i segurament només serà seguit per un grup petit de persones que, això sí, ho agrairan profundament.

Certament, aquesta imatge que amb el temps he anat adquirint de Santa Coloma pot ser distorsionada i estar influïda per la meva etapa vital. A Nou Barris vaig viure la infància i la joventut, vaig formar consciència social i política, especialment a Ràdio Bronka, primer com a oient i després amb un programa que es deia Más madera. A Ràdio Bronka vaig conèixer l’assemblearisme, amb debats molt lúcids en un moment de la ràdio (dècada dels 90) on van coincidir persones i col·lectius d’una gran saviesa i humanitat.

Tot un procés de creixement personal molt diferent a la meva etapa a Santa Coloma, on iniciava una vida en parella, amb hipoteca i inestabilitat laboral que em feia deixar una mica de banda la lluita social. Durant els primers anys d’aquesta nova etapa vaig continuar fent la meva vida social a Prosperitat, ara en un col·lectiu que es deia Pigme@s Revoltos@s. Va ser amb l’esclat del 15M que vaig entrar en contacte amb la gent reivindicativa de Santa Coloma i vaig conèixer persones molt interessants (no diré noms per no deixar ningú fora, que soc molt despistat i segur que ho faria); tanmateix, continuo pensant que són poques i no sempre ben avingudes. Però bé, sempre queda l’esperança que el jovent recuperi l’esperit rebel de Santa Coloma.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *