Biblioteques de Gramenet (1): Central, “El tercer tresor”

Destaquem

Iniciem una sèrie de quatre articles sobre cadascuna de les biblioteques de la ciutat. El primer, sobre la biblioteca Central. Els reportatges han estat realitzats per la doctora en filologia i gran lectora, Marta Vallverdú, que s’estrena com a col·laboradora de l’Infograma. Foto: Albert Azurmendi

Aquí s’inicia un seguit de  reportatges de les quatre biblioteques de la ciutat: Central, Fondo, Can Peixauet i Singuerlín. Són quatre tresors curulls de pedres precioses. Si ens comparem amb Mataró, amb una població d’habitants similar -120.000-, podem dir que som uns privilegiats: la capital del Maresme  en té només tres, una de les quals ha estat inaugurada recentment.

L’iniciem amb la nostra Central, que últimament ha sofert diversos  avatars.

Perquè vaig ser de nena una de les usuàries del seu embrió, la biblioteca Valls i Taberner, em permetreu que m’inclogui en el relat, situada llavors en el carrer Sant Carles. En aquella època, durant els setanta, la majoria de públic érem nens i nenes que anàvem a consultar diccionaris enciclopèdics per a fer treballs, i també per esperar els nostres mestres de català de l’Òmnium, estimats i admirats: Maria Lluïsa Corominas i Joaquim Arenas. Aquesta experiència infantil em va decantar pel món de les lletres definitivament. Hi havia moments, però, que el soroll pujava de decibels. Era quan una de les bibliotecàries, recordo la Mercè Penalba, feia el sifó: XXXXT! i posava cara d’enfadada. Callàvem de por, però no durava gaire.

El fons d’aquesta biblioteca va ser absorbit per l’actual Central, que compta actualment amb 65.000 documents, dels quals 45.000 són llibres, més DVDs i cd’s, enregistraments i premsa.

El fons es va ampliant successivament a través de tres vies. Una partida són les caixes que envia la Diputació, de material variat i bilingüe. Un segon prové de la Generalitat, que aporta volums per engruixir les obres editades en llengua catalana. Hi ha també una petita assignació dotada per l’Ajuntament, amb la qual la biblioteca pot comprar lliurement, segons les demandes i preferències del seu públic.

Cada biblioteca de Santa Coloma és singular. Aquesta, que té ja 27 anys, per exemple, es caracteritza per un disseny bellíssim, premi FAD; façana blanca, corba -perquè vol abraçar el barri-, amb molta vidriera i lluernes, davant d’una pineda i tocant terrats i teulades rovellades al voltant, que es contemplen clarament des de dins.

El contingut del material també la singularitza. El més important és el fons de Solidaritat i Cooperació Joan Gomis, que el té com a leitmotiv, i que està relacionat amb diversos projectes: Biblioteca sense Fronteres, Sempre acompanyats, Préstec a domicili, Parcs i biblioteques –d’aquest projecte cal destacar  actualment l’exposició sobre la Serralada de Marina, ideat i dissenyat per Agnès Perelló, a l’entrada-.

D’altres projectes també tenen un objectiu de socialització: els clubs de lectura fàcil, els infantils, el d’adults i un de teatre llegit, coordinat per Andreu Banús, director de l’entitat La Colmena, a pocs metres de la Central.

Aquesta biblioteca  compta també amb d’altres fons especials: el de la Col·lecció local i el de música blues, lligat a  l’associació Santako in Blues, donació d’Ernest Prats.

Té un equip format per 15 persones: la Laia Ventura, la directora, qui m’acompanya –dona alta de Vilassar de Mar, amb dues aigües marines en el seu rostre i de veu suau i de somriure fàcil-, tres bibliotecaris -en conec un pel nom: Lluís, pou de saviesa i bonhomia-, 10 tècnics auxiliars i un conserge. El personal bibliotecari és pagat per la Diputació i els tècnics per l’ajuntament, en raó d’un conveni dels anys 90.

Com es reparteixen la feina? La Laia s’ocupa de la gestió i també de l’espai infantil, la nina dels seus ulls de cel, la sala reina de la planta baixa. Cada taulell dels diversos espais té una tasca assignada, tot i que els tècnics tenen rotacions. I així, podeu trobar  l’apreciada Aurora, de vegades a recepció,  de vegades a la primera planta, o a la segona. També cadascú té una especialitat. Per exemple l’Aurora és la referent de manualitats, còmics i àlbums il·lustrats.

Quina mena d’usuaris té la biblioteca? El públic majoritari són les famílies que porten els seus fills i filles de ben menuts, i que assisteixen regularment a la sessió del contacontes. Els pares i les  mares volen que els menuts valorin des del minut zero les rondalles,  que escolten amb una boca de pam i els ulls badats, i que aprenguin a valorar i respectar els llibres, que s’emporten a casa a  cabassos.

En segon lloc hi ha un públic de gent gran, que busquen un espai tranquil a la sala adjacent, per llegir premsa i revistes. Insòlitament té un fil musical. Jo he arribat a escoltar rock i m’he hagut de posar els meus cascos per aïllar-me!!

Després hi ha la població jove, que es troben per fer treballs i estudiar, o per ajeure’s als nous pufs verds llampants, perquè trobin una postura relaxada per obrir un llibre i empassar-se’l. Aquesta ha estat una innovació d’aquest any, durant el qual  la biblio ha estat tancada per reformes.

 Els arquitectes de la Diputació han optat per reduir prestatgeries a la vista i fer els espais més diàfans. De fet, en teoria, tothom pot consultar en xarxa i buscar el que li ve de gust. Però recordo la meva mare, de 90 anys,  una gran usuària, que gaudia tocant-los, fullejant-los i triant-los llavors. Segons la meva opinió, la biblioteca s’ha empobrit, perquè allunya el públic de la part física de l’objecte llibre. Segons m’explica algú, un llibre que no es veu és un llibre mort. En fi, els especialistes en sabran més que jo…

Una segona reforma ha estat la climatització del gran local, elaborada per tècnics de l’ajuntament. En aquest aspecte l’edifici no ha acabat de reeixir. La temperatura natural és diferent, d’entrada, de la planta baixa -on no arriba el sol-, a les superiors, completament assolellades i per tant escalfades. Els aparells exteriors escopidors de l’aire calent són sorollosos i els veïns se n’han queixat molestos. Hom ha decidit no connectar els aparells durant part del dia, i et pots trobar, a la sala infantil, encarada a una direcció freda, haver d’anar amb jaqueta, i que  a la planta superior superi els 30 graus, sense l’aire condicionat posat. També a causa d’aquests aparells la 2a planta ha restat anul·lada, de moment, perquè necessita una pantalla acústica: el soroll…

No comprenc com és que als tècnics no se’ls va ocórrer posar un sensor i termòstat a cada espai, de tal manera que la temperatura es pogués regular  segons les necessitats.

La Laia, la directora, provenia d’una biblioteca petita de Vilassar de Mar, el seu poble, on duia 27 anys, i era estimada per tota la canalleta, que la saludaven pel carrer; ella era la seva contacontes referent. Però la Laia, partint del seu currículum, podia optar a la direcció d’una biblioteca i ho va fer, i va anar a parar a la Central on hi havia una plaça lliure. Per què no? Se’n  sentia amb capacitat i vocació.

Desgraciadament va arribar el COVID amb força i les biblioteques van haver de tancar. La directora va haver de  conèixer el seu nou equip a través de reunions telemàtiques. Aquest tipus de relació virtual pot generar distància i dificulta establir la cohesió de grup, ho dic per experiència. Quan finalment es va obrir, la Laia va descobrir, però,  el respecte i l’amor del barri -i de més enllà- que la població tenia per la seva biblioteca i la va sorprendre. Era un espai molt valorat.

Per això comprèn la multitud de queixes i fins pintades exigint la seva reobertura per les obres que s’han acabat fent, a costa però, que a taulells de zones superiors, una tècnica s’hagi de refrescar amb un ventilador de l’any de la picor, perquè l’any esmerçat per arranjar la climatització no funciona bé. Aquesta és la realitat.

La Laia encara és poc coneguda a la ciutat, no se l’han fet seva. La novella Laia va decidir acostar-se al seu públic natural, l’infantil, i abocar-s’hi. Finalment es va fer molt amiga d’una nena usuària d’entre 3 i 4 anys, ara ja va a P-5. La Chone, la tècnica històrica de l’espai infantil, li va dir somrient:

-Veus? Ja has aconseguit la teva primera fan.

Però a la Laia ara li toca fer un brodat de boixets. Ha de lidiar com a coordinadora de les altres biblioteques, amb línies diferents, i d’altra banda amb els personatges polítics. Tot això li  dificulta la seva necessitat natural de fer les coses de seguida. És jove, reconeix que ha d’aprendre a acostumar-se  a  la paciència i a la parsimònia.

Defineix la biblioteca, ja no com un magatzem de llibres, sinó el 3r espai, el que jo anomeno el 3r tresor: Tu, Jo i la Biblioteca, la baula  d’enllaç amb tothom. Un espai sa i saludable que brinda frescor a tothom. Però de moment encara no.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *