‘Colapso y alternativas: anticapitalismo y autogestión’

Col·laboracions Drets Ecologia Economia

Amb aquesta ressenya continuem a l’Infograma amb la col·laboració amb una entitat que fa més de quinze anys treballa a Santa Coloma per la cultura i per la ciutat: la Biblioteca Social La Hoguera, que té la seu a l’Ateneu Julia Romera. La Hoguera és un projecte de col·lectivització de la cultura, una comunitat de lectores i un espai d’autoformació i crítica social. Amb un fons de més de quatre mil llibres, pel·lícules de ficció i documentals, a més d’una extensa hemeroteca, està especialitzada en ciències socials en general i la història en particular, amb un fons especial d’història local del Barcelonès Nord. Podeu consultar-ne aquí el catàleg. Imatge: La Hoguera)


Fuck Green New Deal. Colapso y alternativas: Anticapitalismo y autogestión
Autors diversos
Milvus (Alcoi) 2020

Des de fa un poc de temps és part del debat social la idea del col·lapse civilitzatori que s’albira arran de les notícies que ens venen per tot arreu: crisi energètica i crisi ecològica sense precedents, que donen la sensació que la fi del món, tal com l’entenem, és molt a prop. Darrerament s’han fet diversos fòrums sobre aquest tema i un d’ells és el que es presenta en aquest llibret (90 pàg.), que és un recull de les intervencions en unes jornades sota el mateix títol que es van fer a Madrid el 2019 –per les dates de la trobada, evidentment, no s’analitza la circumstància pandèmica– on l’eix principal és la crítica al «New Green Deal». Aquest es tracta d’un conjunt de directrius que s’ha de perfilar i traduir en polítiques concretes dels estats, emmirallant-se en el «New Deal» del segle passat als EUA, que definia la intervenció estatal en l’economia després de la crisi de 1929. Aquest nou acord, ara «verd», cerca traduir en actes polítics la pretensió de superar l’actual crisi sense abandonar el sistema capitalista –principal causa de l’actual estat de les coses–, ans al contrari, defensant el model actual de desenvolupament com a garant de la «salvació» en la seva gestió de la «catàstrofe» que ens ve a sobre.

La crisi energètica és la «punta de l’iceberg» d’una crisi sistèmica molt més profunda, el GND pretén que se solucionarà només amb un canvi de les fonts energètiques, en què esdevindria una nova revolució industrial per a la qual l’ideal és mantenir l’«statu quo» en el àmbits polític i econòmic, garants d’aquest canvi descrit en clau de desenvolupament i progrés. D’aquesta manera es pretén posar el canvi en mans de la gent que ha provocat la situació actual, i que no té cap interès en revertir res: hi ha una confiança cega en la tecnologia que no pot solucionar res. L’acaparament de capital i del control de les fons d’energia no varien i aquest és un dels principals vectors del problema.

Des del punt de vista polític, els autors plantegen una utilització de les protestes «adolescents» (llegim fridays for future i altres), que enfoquen tot el problema en la vessant ecològica, obviant els aspectes econòmics i socials, i que es limiten a exigir l’acció dels polítics, legitimant d’aquesta manera les accions dirigides de dalt a baix. El problema es planteja de manera apocalíptica, de forma que es crea la necessitat de «salvadors», d’una tutela per part dels governs. En aquest sentit, les esquerres oficialistes veuen en això un trampolí al poder polític per a la qual cosa necessiten que no es mogui ni un centímetre la legitimitat del sistema electoral que, per experiència, a escala general i també local, sabem que és un sistema fallit, on no hi ha cap marge per promoure canvis reals i necessaris. Per altra banda, cal tenir en compte que la percepció de la crisi per a la gran majoria de la població no representa un problema greu, en tant que no es dona –encara–, una situació d’impossibilitat de satisfacció de les necessitats bàsiques. Aquesta és la carta que es juga als països «desenvolupats» per poder vendre el GNE amb garanties. L’important, per als cercles de poder és, doncs, mantenir tant com es pugui l’estatus de les classes mitjanes, per evitar l’explosió social, a partir doncs, d’incentivar el desenvolupament econòmic en els serveis, «noves oportunitats» en camps com el turisme o les noves tecnologies, escletxes obertes a «economia social» definida a l’obra com a «cooperativisme tutelat» per l’Estat, etc.

Com estem veient darrerament, amb els preus de la llum i altres energies, i la consegüent pujada dels preus en general, ja es parlava en aquest fòrum com al desmantellament lent però constant de la societat de benestar (econòmic en aquest cas) i la normalització d’un estat d’excepció introduït de manera que impedeix la capacitat de reacció de la societat.

La pandèmia de la covid està sent una oportunitat d’or per als estats d’assajar aquestes mesures d’excepcionalitat i planteja dos dubtes, al meu parer, raonables. El primer és el més fantasiós i es tracta de si realment els corrents de pensaments conspiranoics no estan tan bojos i aquest assaig ha estat provocat d’alguna manera. El segon, i és el que fa més por, és, com que diuen que «això no és un simulacre», ja estem vivint l’inici d’aquest procés.

Davant la situació, la capacitat de resposta que tenim se’ns fa difícil. Un cop desestimada l’opció de la revolució, aparentment només queden dues alternatives: la primera il·lustrada al llibre amb la contundent frase «fugir al camp mentre tot s’enfonsa», l’altra, en la mateixa línia dura «obeir per sobreviure». Però s’obren escletxes, en el món rural principalment, moviments de defensa del territori, que no són nous, però sí que s’aixequen sobre noves agressions, que en aquest cas tenen a veure amb accions directament relacionades amb la nova realitat energètica: la implantació indiscriminada d’instal·lacions energètiques «renovables» per al consum massiu d’energia de la nova societat postpetrolera. Ha d’implicar la reflexió sobre la pregunta, que no és quina font d’energia necessita la societat per moure’s, sinó quin tipus de societat fa necessària aquesta o aquella font d’energia. Cal saber cap a on volem anar amb la consciència clara que l’era de l’industrialisme està –per fi– per acabar, i que les alternatives pensades des de dalt estan pensades, com sempre, per salvar el seu cul.

«Si per a salvar el planeta retirem del centre del debat la qüestió autoritària, és a dir, si seguim acceptant que les decisions sobre el futur del món segueixin segrestades i dirigides per uns pocs, llavors potser val la pena extingir-nos (…) En aquests termes de misèria espiritual, la diatriba entre rebel·lar-se i extingir-se adopta una nova dimensió, dotant potser de més sentit al seu plantejament.»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.