Dulce Leviatán

Cultura

Amb aquesta ressenya comencem a l’Infograma una nova col·laboració amb una entitat que fa més de quinze anya treballa a Santa Coloma per la cultura i per la ciutat: la Biblioteca Social La Hoguera, que té la seu a l’Ateneu Julia Romera. La Hoguera és un projecte de col·lectivització de la cultura, una comunitat de lectores i un espai d’autoformació i crítica social. Amb un fons de més de quatre mil llibres, pel·lícules de ficció i documentals, a més d’una extensa hemeroteca, està especialitzada en ciències socials en general i la història en particular, amb un fons especial d’història local del Barcelonès Nord. Podeu consultar-ne aquí el catàleg. Foto: Pat Whelen.

 

Dulce Leviatán. Críticos, víctimas y antagonistas del Estado del Bienestar

Pedro García Olivo
Bardo Ediciones (Barcelona), 2014. 300 p.

L’any de pandèmia ha estat un moment de fortes reivindicacions d’allò públic, principalment de la sanitat, i de guerra entre la classe política sobre quina administració s’havia de fer càrrec d’una cosa o una altra. Tot això amanit per un estat d’alarma que, “pel bé de la salut pública” i per evitar el col·lapse, s’ha reflectit en la minva de certs “drets” i “llibertats”, i en una defensa aferrissada de la gestió estatal i del control social a les portes del totalitarisme.

Enmig de tot això, la lectura d’un text de 2014 que desgrana i qüestiona aquest estat del benestar, presentat de vegades com una conquesta, però nascut, segons l’autor, del casament del liberalisme clàssic amb l’anomenat “despotisme il·lustrat” (recordem: “Tot per al poble, però sense el poble”). 

Ha estat una lectura lenta perquè es tracta, sincerament, d’un text espès, carregat de referències bibliogràfiques (des de Kant fins a Zerzan). Ara bé, la part més dura és la més interessant, quan, en el primer bloc, enumera i desenvolupa les crítiques a l’estat del benestar, de l’anarquisme al neoliberalisme i la biopolítica de Foucault i companyia. Fa tot un tractat de filosofia política, en el qual carrega, especialment, sobre les diferents escoles marxistes que, per la seva pròpia essència, són incapaces de sortir d’una anàlisi de la realitat nascuda de les escoles vuitcentistes que van parir també el liberalisme. 

L’estat del benestar és, simplement, la forma més paternalista de govern, que assumeix que el poble ha de ser tractat com a menor d’edat dependent, i que per cuidar-lo li cal un aparell burocràtic sobredimensionat, dirigit a la satisfacció de les “necessitats” determinades pel discurs del dret clàssic i, com fa l’actual socialdemocràcia, envernissat amb un discurs falsari sobre “justícia social” (que coneixem bé a casa per les paraules de la nostra estimada alcaldessa) que permet continuar amb l’explotació capitalista. La forma de l’estat del benestar que coneixem neix com una eina de desmobilització de les lluites socials en una època determinada de la història, i se segueix desenvolupant com un assistencialisme tòxic que escapça la capacitat d’autoorganització individual i la cooperació comunitària. Com s’ha vist en els darrers temps, esperant la millor solució per part del govern, no hi ha empoderament possible.

En la segona part, l’autor critica l’acció de l’estat omnipresent sobre aquells col·lectius que ell considera les víctimes, els col·lectius humans que se situen fora del marges de la societat “moderna” i fora –i sovint contra– d’aquest control estatal. En desgrana tres: els pobles indígenes (segons les seves experiències a Mèxic) i l’anomenat “món rural-marginal” aquelles persones i/o comunitats que, al camp, encara s’esforcen i lluiten per viure a la manera antiga, on el mercat no ha entrat amb tota la seva força i on encara es manté un estil de vida comunal. El tercer col·lectiu presentat és el poble gitano que, per la seva cultura pròpia, ha estat històricament perseguit. Sobre aquest i els altres col·lectius victimats, l’autor considera que les polítiques estatals dirigides a la integració i el discurs de la diversitat  el que practiquen en el fons és un intent d’etnocidi assimilador.

Finalment, en parlar d’antagonismes, l’autor torna a carregar sobre els marxismes i l’esquerra en general, integrada en el sistema de l’estat de dret, com a practicant d’una “conflictivitat” conservadora que esdevé cínica, en mantenir un fals discurs emancipador. L’antagonisme a la societat actual (de mercat, d’explotació capitalista, d’unifomitat cultural, etc.) apareix en tant que nosaltres, com a individus, ens autoconstruïm assumint que les nostres contradiccions ens fan ser còmplices d’aquelles situacions que repudiem, per arribar a superar-les en el nostre interior primer, col·lectivament després, amb “voluntat de combatre la vida predestinada”, com diu l’autor, i viure-la “com una obra” que ens allibera i ens fa amos del nostre propi destí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *