El desterrament, la resposta a la lluita popular

Memòria

Parlem amb Josep Pitarque, a qui la llei va portar pel camí del pedregar gairebé 30 anys. El cas del “cuervo subastero”, José Sancho Esteller, que va aconseguir que els jutges condemnessin Pitarque al desterrament per un delicte d’injúries, va ser un cas emblemàtic d’atac a la llibertat d’expressió, d’atac al dret de l’habitatge, que va començar el 1976 i no es va resoldre fins a 2005. (Imatges: Josep Pitarque)

Ens trobem amb Josep Pitarque per comentar quina és la seva visió de les coses després dels anys. No pretenem repassar tot el procés judicial, que podeu trobar molt ben explicat al vídeo del final, sinó xerrar-hi una estona per comprovar quina és la seva visió, els seus records i com va viure aquells anys de lluita popular i judicial alhora.  

Situa’ns una mica a la Santa Coloma de 1976.
L’any 1976 encara no estaven legalitzats els partits polítics, l’Ajuntament encara era franquista, i l’únic mitjà que hi havia per millorar la qualitat de vida de la gent i lluitar contra el franquisme eren les associacions dels barris. Concretament, al Raval s’acabava de crear l’Associació de Veïns.

Acció davant la Ciba, a prop dels jutjats.

Santa Coloma en aquell moment estava sortint de la foscor. No hi havia escoles, ni transport, ni mercat. Res de res. Aleshores, a través de les associacions, sindicats, grups de dones…, es va començar a reivindicar la millora totes aquestes necessitats, i més que n’hi havia.

Una cosa que no teníem en aquells moment i que avui passa desapercebuda és el clavegueram. Al carrer Roger de Llúria, per exemple, tot baixava pel carrer, tot el que sortia dels edificis, sense excepció. Era tremendo.

Qui era José Sancho Esteller?, com encaixa en aquest entramat i per què va poder arribar tan lluny?
Era un funcionari de l’Ajuntament de Barcelona que s’aprofitava del seu accés a la informació. Ell sabia on hi havia subhastes i comprava habitatges molt barats i hi especulava.

Recorda que som al franquisme i en aquell moment tot era corrupte: jutjats, policia… Nosaltres vam guanyar els judicis de Santa Coloma i Barcelona (dues vegades), però quan va arribar a la instància superior, a Madrid, es van anul·lar les sentències anteriors i va ser quan van dictar el desterrament. I això va ser en el mateix jutjat que deixava en llibertat mafiosos de l’època, que treballaven en conxorxa amb les estructures d’estat en temes de subhastes, desballestament de cotxes, etc.

Com ho vas viure tu?
M’han preguntat sovint com em sentia jo, però la veritat és que res especial. He estat militant tota la vida, al barri, a la feina i al partit (MCC, Moviment Comunista de Catalunya). Mai vaig assumir aquest procés judicial com una qüestió personal, sinó col·lectiva.

Mentrestant, hi havia molta feina a fer: el barri del Raval va deixar de pagar contribucions especials, vam estar contra l’OTAN i les nuclears, no vam deixar de donar suport a cap veí afectat per un desnonament, etc. També potenciàvem la participació de la gent jove, per exemple deixant l’espai per a la Ràdio Inoksidable o oferíem servei jurídic gratuït. En fi, tot el que es movia en aquells anys.

Les mobilitzacions contra el desterrament van durar anys i vam comptar amb la participació de moltíssima gent de la ciutat.

En el temps que va dels setanta als noranta, cap veí que venia a l’associació del Raval era desnonat. Ens plantàvem a la porta de casa seva, tot coordinat per les associacions de veïns. I si teníem algun problema, anàvem a buscar l’alcalde, Lluís Hernàndez, i s’hi afegia; també vam tenir el suport de la Manuela de Madre en aquest sentit. Molta gent que hi havia a l’Ajuntament havia estat militant al carrer, ens coneixíem i  això va ajudar molt.

Quins paral·lelismes hi veus amb tot això i l’actualitat judicial per exemple.
Si parlem de desnonaments, no crec que hagi millorat gaire. Vaig estar a la PAH i vaig poder comprovar que el funcionament és molt similar al de fa trenta anys.

I la ciutat està igual?
Ara Santa Coloma m’agrada molt més. Ha millorat des del punt de vista urbanístic de manera evident. En aquells moments no hi havia llum, ni escoles, ni estava asfaltada…

Un dibuix de l’Azagra dedicat a Josep Pitarque.

Pel que fa a l’Ajuntament, crec que està més allunyat de la gent, més burocratitzat, hi ha molts filtres que allunyen la ciutadania. Fa la impressió que la participació dels veïns i les veïnes amb l’Ajuntament en aquests moments està mediatitzada, com si el seu paper fos donar suport a les propostes que venen de la casa gran.

Si tornem a la cerca de paral·lelismes, abans eren les organitzacions veïnals, les entitats, les qui muntaven els esdeveniments culturals de Santa Coloma: el carnestoltes, la festa major, el 8 de Març, el 27 de Gener… tot el que marca el nostre calendari. Ara tot ve organitzat des de l’Ajuntament i les entitats han perdut autonomia. D’acord que s’hi tenen més mitjans, però això va més enllà de la gestió i ha malmès la iniciativa ciutadana. Penso que caldria donar més aire a la societat perquè s’autoorganitzi.

Personalment, la feina a què em dedico ara, que és sobretot a gestionar Gramenet Televisió, amb més de 1.200 vídeos penjats, la faig autònomament, sense relació amb l’administració.

1 thought on “El desterrament, la resposta a la lluita popular

  1. Jo acabava d’arribar Sta.Coloma. El primer que em vaig trobar quan vaig baixar de l’autobús 35 va ser una manifestació. Jo venia a viure aquí, per participar en la lluita social al barri del Riu, a l’Associació de Veïns, aleshores al “Paseo de la Alameda(quin riu de fang!!)
    Quin fart de parlar-ne, organitzar, participar i lluitar que ens vam fer, Josep!!. Una part molt important de la nostra joventut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *