Montserrat Roig

Els catalans als camps nazis: la persistència de l’obra de Montserrat Roig

Memòria

En els difícils anys de la Transició, Montserrat Roig, una dona jove fruit del seu temps i delerosa de saber, va acceptar el repte de Josep Benet i s’entestà en il·luminar una part d’aquella història amagada, la dels catalans, dels aragonesos, dels asturians… deportats als camps nazis, perquè sabia que en aquell camí vers la democràcia se li escamotejava coneixement i se la privava d’episodis cabdals del seu passat. Text: Rosa Toran. Historiadora (Amical de Mauthausen i altres camps)

Així, des de 1972 fins el 1977, quan l’obra veié la llum, Montserrat Roig va recórrer els nostres pobles i els escenaris de l’exili francès a la recerca de les petges i les paraules de 39 exdeportats, 35 testimonis directes i de familiars que havien de bastir l’obra monumental Els catalans als camps nazis i la seva versió castellana Noche y Niebla. Los catalanes en los campos nazis-, que acabaria per ser llibre de referència i base de bona part de les publicacions posteriors sobre el tema de la deportació1.

L’autora exercí el seu dret a la llibertat i rescabalà històries de vida i de lluita, tot atorgant identitat als homes i dones deportats del nostre país i vinculant-los a la seva terra, en un procés de recerca dolorós, en la mesura que anava establint llaços de comunicació i afecte amb els vençuts, aquells als quals encara se’ls negava la paraula a casa nostra. De cop i volta, molts fills albiraven allò que la por havia ocultat i molts veïns descobrien trajectòries interrompudes el 1939; així les víctimes del nazisme deixaven de ser xifres milionàries, gairebé inabastables per a la ment humana, per esdevenir persones d’entorns propers, amb vides compartides de jocs, estudis, treball o barri.

Investigació, pedagogia, periodisme, literatura i responsabilitat

Els republicans espanyols, després de nou anys de lluita contra el feixisme, no aconseguiren la llibertat desitjada, com els homes i dones d’altres nacionalitats que, l’any 1945, foren reconeguts com a ciutadans del seu país i pogueren ocupar un lloc dins la nova societat, condició reconquerida gràcies a la seva lluita.

Montserrat Roig feu pedagogia amb el propòsit d’arrabassar de les zones fosques homes i dones, lluitadors antifeixistes i antifranquistes i actors en la tragèdia col·lectiva a l’Europa del segle XX, que hagueren de pagar, amb escreix, la seva perseverança en favor de la llibertat i de la igualtat. I els oferí les págines del seu llibre, per convertir les seves experiències en memòria i homenatge al conjunt dels deportats, amb un propòsit de llarga durada: transmissió i valors.

La coneixença dels deportats, el dolor per les morts prematures d’alguns d’ells, els seus vincles amb l’exili francès l’afermaren en el seu compromís ètic i polític, en uns anys d’incertesa i perills, a partir de nombroses col·laboracions a la premsa i de singulars entrevistes televisives.

Per a ella no tan sols era un deure vers les víctimes, sinó també una responsabilitat cara al futur que s’estava construint aleshores, i fou tanta l’envergadura de la seva empresa que el record pogué anar esdevenint memòria i incorporar-se al bagatge col·lectiu del país, a la història del passat silenciat i també pervertit.

Una obra valenta, compromesa i de servei

En tota aquesta labor, no hi faltaren les reflexions sobre la culpa, l’estremidor i injustificat sentiment dels supervivents en comparar-se amb els que van morir als camps, el desig de durar dels deportats, les crides al desvetllament de la veritat, les complicitats i les responsabilitats entre el règim franquista i el nacionalsocialista, la reivindicació de la lluita específica de les dones a la Resistència, etc, sense que no faltés el seu suport a l’associació d’antics deportats que des de 1962 batallava pel reconeixement dels seus drets materials i morals.

Dona valenta, Montserrat Roig va saber atorgar un caràcter col·lectiu i de servei a la seva obra, i es va mantenir fidel als seus deportats i al seu llegat, des de l’any 1972 fins pocs dies abans de la seva mort, el 1991.

Montserrat Roig: La lluita contra l’oblit. Escrits sobre la deportació (Editat per l’Amical de Mauthausen 2001)

Tres dies abans del seu traspàs escrivia l’article “Els caps pelats i un pom de pensaments” com a denúncia i alerta sobre el perill dels neonazis que feien seves les ignominioses doctrines negacionistes i usaven la violència contra la dignitat dels deportats. Era una resposta a l’odi que es manifestava als nostres carrers i a tot Europa, i que no ha minvat en els nostres dies, atesos els inquietants discursos demagògics i la repetició d’algunes de les infames estratègies del passat sobre estigmatització de grups i mesures de separació i discriminació, de tall racista i xenòfob.

Si per a Montserrat Roig, el coneixement del passat era un revulsiu, a nosaltres, néts i besnéts, hereus de la història dels republicans deportats, escau el dret a saber i a reconstruir el passat ignot i desfigurat i el deure de reconeixement i anàlisi entorn els perquès i els coms de la tragèdia de la deportació republicana als camps nazis.

La impunitat i l’oblit del passat, amb l’argument dels riscos per a la fragilitat política vulneren la justícia i malmeten la veritat i difuminen la línia que separa Democràcia i Dictadura: la lluita per a la defensa del règim de la II República i els valors democràtics que aparellava enfront la política destructiva i eliminadora del règim franquista.

Montserrat Roig va obrir un camí poc explorat fins aleshores, amb la voluntat de confegir una memòria col·lectiva que integrés les històries dins la Història. Amb el pas dels anys s’ha anat trencant el silenci i superant el discurs unidireccional dels vencedors de la guerra, però queda encara una llarga ruta per recórrer en un món curull de violacions dels drets humans, i en la qual no deuria faltar el coneixement i reconeixement sobre els modes de lluita i de resistències al mal, en el passat i en el present.

1 El 2017, amb motiu dels 40 anys de la seva publicació, va reeditar-se l’obra, fins aleshores totalment exhaurida, en català i en castellà. L’autora d’aquest article va escriure una llarga introducció per a ambdúes edicions.

La historiadora i professora Rosa Toran és autora de nombrosos llibres i articles i ha estat presidenta de l’Amical de Mauthausen amb qui ha participat a conferències i projectes educatius de Memòria i Drets Humans a diversos centres d’educació secundària de Santa Coloma de Gramenet i als actes d’homenatge a les víctimes colomenques al camp de Mauthausen. Els seus pares i oncles van ser represaliats pel franquisme. El seu oncle Bernat Toran Martínez fou deportat al camp de concentració nazi de Mauthausen, on va perdre la vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *