Els jeroglífics de l’Infograma

Qui és?

Llorenç Serra i Badosa (1866-1918)

Llorenç Serra va ser un pagès, alcalde de Santa Coloma entre 1906 i 1913, i 1916 i 1918. Està considerat un dels millors alcaldes de la història de la ciutat, perquè durant els seus mandats Gramenet va créixer molt i va millorar la trama urbana.

De bon començament, va tenir problemes amb el governador civil per la retolació dels carrers en català.

Més tard, va concedir un contracte a la Companyia General d’Electricitat de Barcelona, que va suposar la instal·lació de llums al carrer. També va ser l’impulsor de l’arribada del telèfon al poble, gràcies a una subscripció popular entre les persones benestants i els estiuejants, que va permetre instal·lar el primer aparell a l’Ajuntament. El 1913 va col·locar la primera pedra del pont sobre el Besòs, que es va inaugurar el 1915; i va construir el pont petit sobre el carrer Mn. Cinto Verdaguer, aleshores la riera de Can Jané.

El 1910 es va ampliar l’Ajuntament per dalt, i a la banda dreta es van habilitar unes dependències per allotjar el Jutjat i l’Escola Nacional. Va instal·lar un rellotge a la façana de l’Ajuntament, es remodelà el cementiri i l’escorxador, i es va obrir el primer laboratori municipal.

Durant el seu mandat va començar la construcció de l’església major. A més, va acordar la compra dels terrenys de la finca de la Torribera, com a hospital per a malalts mentals.

El bust de Llorenç Serra que hi ha a la plaça de la Vila es va inaugurar el 18 de juliol de 1923. S’hi pot llegir: “Poble que honra els seus fills s’honra a si mateix”.

Joaquim Bernadó Bertomeu (1935-2022)

Joaquín Bernadó és considerat el torero català més important de la història. Va néixer a Santa Coloma de Gramenet, i sempre va voler ser torero. Els seus pares el duien a la Monumental de petit i va respirar l’ambient taurí del Raval de Barcelona de mitjans del segle passat.

Va debutar a Madrid el 1953 com a novillero, i tres anys més tard ja va tenir l’alternativa a Castelló. Torejà gairebé 250 vegades a Barcelona, encara que també va ser molt famós a Madrid, a Mèxic, a Colòmbia i al Perú.

Es va retirar el 1983, i a partir d’aquest moment es dedicà a la formació i a les retransmissions de corrides a TeleMadrid.

Xavier Valls i Bauzà (1937 – 1987)

Xavier Valls va ser un arquitecte, urbanista i activista veïnal. Fill d’un activista anarquista cerdanyolenc, es va traslladar a viure a Santa Coloma de Gramenet, on va transcórrer la seva vida professional i personal. Va militar als anys 70 a l’organització marxista Bandera Roja, on va formar part de la cèl·lula d’Arquitectura i Urbanisme, juntament amb Jordi Borja. Posteriorment va passar a militar a les files del PSUC. Va cursar estudis d’arquitectura, on es van creuar les necessitats de reforma urbanística de Santa Coloma als finals de la dictadura amb les reclamacions veïnals de falta d’equipaments i planificació del territori.

Va ser un dels encarregats de desenvolupar el Pla Popular d’Alternativa Urbana que va coordinar juntament amb altres. Aquest pla recollia necessitats veïnals i va ser difós mitjançant la revista Grama, l’any 1978. En aquest document es replantejaven plans urbanístics anteriors amb plantejament purament especulatius com el Pla Comarcal de 1953 i Pla General Metropolità de 1976.

Va ser dissenyador d’espais públics, com la reforma de la masia i l’entorn de Can Mariner, d’edificis privats i altres edificis d’ús públic com les Escoles les Palmeres, Salvat Papasseit i Rosselló Pòrcel a Santa Coloma de Gramenet.

Va morir juntament amb 21 persones més, a l’atemptat bomba d’ETA al Centre Comercial Hipercor de Barcelona.

El 2014, Odei Antxustegi-Etxearte va publica el llibre De suburbi a ciutat: El Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet, que va posar sobre la taula la importància de la mobilització popular i també de Xavier Valls. I el 2021 es va estrenar un documental, Perifèria, (seleccionat per al Festival de Valladolid) en el qual s’explicava tot el procés de creació del Pla Popular i es reivindica la figura de l’arquitecte.

En podeu llegir més informació a la Directa.

Lluís Hernàndez Alcàcer (1936-2015)

Lluís Hernàndez i Alcàcer, també conegut com a «el cura rojo», va ser alcalde de Santa Coloma de Gramenet de 1979 a 1991.

Va néixer a Sant Andreu i va entrar al seminari quan tenia 13 anys. Un cop es va ordenar sacerdot, se’n va anar de missioner a l’Equador, d’on el van deportar per les seves activitats de defensa dels pobres.

Va anar a viure a les Oliveres, amb una parròquia sense temple. També va fer classes al Puig Castellar. Aviat va destacar en les lluites veïnals, i s’implicà en el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya).

El 1979 es va presentar pel PSUC a les primeres eleccions municipals després de la Dictadura, i les va guanyar (el PSUC tenia 13 regidors, i el PSC, 11). Els

primers anys van governar junts, en un govern d’unitat. El 1983, el PSUC va tornar a guanyar (15 regidors i el PSC, 13). I una altra vegada el 1987. Fins

que l’any 1991 ja va guanyar el PSC.

A mitjan anys 90 va tornar a l’activitat religiosa i va treballar a la parròquia del Verdum; més tard a l’Apostolat del Mar i, finalment a la Morera.

No va ser un alcalde convencional, perquè no procedia d’un partit, sinó de les lluites socials. Que un capellà es presentés a les eleccions, i a sobre en unes llistes comunistes, va aixecar molta polèmica, encara que els seus companys capellans el van defensar perquè veien que era la conseqüència lògica i coherent amb la seva vida fins en aquell moment.

Blas Muñoz Blaya (1925-1989)

Blas Muñoz va arribar a Santa Coloma l’any 1942, procedent de Massarró, Múrcia, i va començar a treballar com a venedor ambulant de caramels. Encara que només tenia una formació bàsica, aviat va tenir una fàbrica i un comerç a Barcelona. Posteriorment, va entrar en negocis immobiliaris i financers.

El 1964 es va afiliar a la Falange Española Tradicionalista y de la JONS, el partit únic de la dictadura franquista. El mateix any el van designar regidor i membre de la Comissió de Governació. Va ser vicepresident del Consejo Local del Movimiento i conseller de Cultura i Esports el 1969. Jutge de pau i president de la UDA Gramenet. Finalment, el 1975 va ser designat alcalde de la ciutat, amb el suport del governador del moment, Rodolfo Martín Villa.

Es va mantenir a l’alcaldia fins a les eleccions municipals de 1979; aleshores ja s’havia afiliat a la UCD, i va sortir elegit com a regidor.

Hi ha informes del govern civil de l’època que expliquen que feia anys que anava darrere l’alcaldia i que el defineixen així: “Es una persona de vida política activa, con aspiraciones que vería colmadas si se le designara para cargo de la máxima representación. Es ambicioso y no dudaría en utilizar los medios necesarios para lograr sus objetivos. Tiene valía personal, es inteligente, audaz y no repara mucho en problemas de conciencia (…) Aspira ostensible y tenazmente a conseguir el cargo de Alcalde”.

L’abril de 1965 ja és un home molt ric, i totalment integrat en l’estructura franquista de la ciutat. Informes del Banc Hispano-americano, de 1975, diuen que “aprendió a comerciar con el dinero de cuyo conocimiento hizo la fortuna que tiene hoy día, calculada en millones de pesetas, no sólo en inversiones inmobiliarias, bolsa, etc. sino también en liquidez bancaria. Tiene inmuebles en alquiler, fábrica de caramelos, fincas, solares, etc.”.

Un altre informe de govern civil, aquest ja de l’any 1970 deia: “… uno de los motivos del aumento de su fortuna ha sido el haber aprovechado críticas situaciones de otros, cobro de intereses crecidos, renovación de efectos en situaciones altamente inmorales, etc. Tiene por todo ello fama de carecer de escrúpulos”. El 1974 era propietari d’unes quantes finques i bars, fins a més de 400 habitatges (10 anys abans en tenia 7). La seva fama era d’usurer.

Era el pare de Bartomeu Muñoz, exalcalde de la ciutat i actualment a la presó.

Pots llegir-ne més informació aquí.

Francesc Masip Llop (1926-2015)

Ciclista. Va començar l’any 1941 a competir amb el Club Ciclista Colomenc. Sis anys més tard es va proclamar campió d’Espanya d’independents i subcampió estatal de muntanya. El 1948 va debutar en la màxima categoria i va jugar en els equips professionals Torpalo (1952-53), Splendid (1954-55) i Ignis (1956-57).

Entre molts altres trofeus, va guanyar el Campionat de Catalunya (1950, 1952, 1953), el Campionat d’Espanya de Muntanya (1953) i el Gran Premi de Catalunya (1956, 1957). Va disputar el Tour de França (1951-55), el Giro d’Itàlia (1954) i la Vuelta a Espanya (1955, 1956, 1957). Va formar part de la selecció catalana que guanyà el Campionat d’Espanya per Regions (1948, 1950, 1952, 1953, 1955).

Va deixar la competició l’any 1960 i durant molts anys va regentar la botiga de bicis de la ciutat, a l’avinguda Generalitat.

Lluís Aloy Vidal (1931-2012)

Nascut a Santa Coloma de Gramenet, va ser migcampista del Futbol Club Barcelona (1950-54), l’Oviedo (1954-58), el Cadis (1958-59) i el Centre d’Esports Sabadell (1959-61). Va guanyar dues Lligues (1952,1953), tres Copes del Rei (1951, 1952, 1953), dues Copes Eva Duarte (1952, 1953) i una Copa Llatina (1952). Va seguir jugant en equips de tercera divisió, com el Club de Futbol Badalona (1961-62), la Unió Esportiva Figueres (1962-63) i la Unió Esportiva de Sants (1963-64), on es va retirar.

Des de llavors va entrenar equips de divisions inferiors i de categories juvenils com la Unió Deportiva Atlètica Gramenet, la Unió Esportiva Sant Andreu, el Barcelona Atlètic, el Real Valladolid CF, el CD Logroñés, el Pontevedra CF, la Unió Esportiva Lleida, el Sant Andreu o l’Agrupació Esportiva i Cultural Manlleu.

Beatriu Alfonso Nogué (1968-2019)

La Beatriu era jugadora d’escacs, una mestra FIDE femení i àrbitre d’escacs, referent català dels escacs femenins. Va ser membre del Club d’Escacs de La Colmena, posteriorment Club d’Escacs Gramenet. A la llista d’Elo de a FIDE de desembre de 2019, hi tenia un Elo de 2048 punts, fet que la col·locava en el número 32 (femenina) de l’Estat espanyol.

El 1990 va ser campiona femenina d’Espanya a Benasc, Osca. Va ser tres vegades campiona de Catalunya (1990,1996 i 2012) i sotscampiona els 1986,1989 i 1995. Va participar, representant Espanya, a les Olimpíades d’escacs una vegada, l’any 1990 a Novi Sad, amb un resultat de (+2 =1 –5), per un 31,2% de la puntuació.

Roser Raventós (1918-2003)

La Roser va néixer i morir a Santa Coloma. Va ser una de les pioneres de l’atletisme femení català a les files del Club Esportiu Júpiter. Va ser la primera a guanyar el Campionat de Catalunya de Cross, el 1933. Aquell mateix any es va proclamar campiona d’Espanya dels 600 m, prova en què va superar en dues ocasions el rècord d’Espanya i de Catalunya. En el mateix campionat i edició va ser tercera en el salt d’alçada. El 1934 va guanyar cinc proves en el campionat català (80 i 150 m, salt d’alçada i de llargada i llançament de javelina) i va ser segona en el rànquing espanyol dels 80 m, 300 m i 600 m i en salt de llargada, i tercera en els 150 m. Podeu veure’n més fotos aquí.

Carme i Francesca Olivet

Conegudes com “Les mestres rosses” (totes dues eren pèl-roges), van arribar a Santa Coloma a la dècada dels 20, procedents de Barcelona, i van obrir una escola al carrer del Pedró, cantonada Torrent d’en Bufa (actualment carrer Marina). L’escola tenia l’entrada al Torrent d’en Bufa, era una casa amb pati i hort, del qual vivien les dues germanes i que també donava per oferir al veïnat. El grup escolar era d’uns cinquanta nens i nenes, entre grans i petits, encara que hi havia moltes nenes. L’ensenyament era totalment en castellà, però l’any 1931 els alumnes van tenir el seu primer llibre en català, La terra catalana.

Carme Olivet s’encarregava de les assignatures de dibuix, pintura, labores (costura, punt i ganxet) i Paquita Olivet ensenyava geografia, història i solfeig. També hi havia la professora Carme Sucre, que ensenyava piano. L’horari era de 9 a 12 i de 3 a 5, i molts dels infants s’hi quedaven a dinar.

Durant la Guerra Civil, van continuar ensenyant, però després del conflicte el nombre d’alumnes va minvar molt, perquè moltes famílies no tenien les 5 pessetes al mes que costava el col·legi.

Les Mestres Rosses va romandre a Santa Coloma fins als anys 60, quan van tornar a Barcelona.

Conxa Badia Mutlló (1927-1982)

Conxa Badia va ser una escultora colomenca, criada en una família amb activitat artística. Les seves escultures són sobretot volums arrodonits que s’obren o es tanquen, molt a prop de les experiències escultòriques del segle XX. El tema principal de la seva producció és el nu femení o la parella. Ella va dir: “Busco la forma, perquè penso que l’escultura no és altra cosa que forma i volum. O, si us agrada molt, la forma per la forma i el volum pel volum”.

L’escultura de la foto és un original en bronze de la Conxa Badia, ampliada per l’escultora Marta Solsona, i es va fer pera recordar la proclamació de Santa Coloma de Gramenet com a Ciutat Pubilla de la Sardana el 2007.

José Berruezo Silvente (1895-1990)

José Berruezo va ser un polític llibertari, militant de la CNT, regidor i alcalde de Santa Coloma de Gramenet. Al final de la Guerra Civil va marxar exiliat a França on va continuar amb la seva militància.

Va néixer a Mazarrón, i ja de ben jove repartia manifestos entre la gent que treballava a les mines, per tal que assistís a reunions del Centre Obrer. Als 19 anys el van detenir per primera vegada, acusat de fer pintades a favor de Ferrer i Guàrdia i l’anarquia. Després de fer la mili a Melilla, va venir cap a Catalunya i va treballar a Camarasa en la construcció de la presa. Finalment, el 1920, va arribar a Santa Coloma i hi va viure durant vint anys.

A finals de 1936 es va constituir l’Ajuntament de la ciutat amb membres del Comitè Antifeixista de Santa Coloma, nascut el 18 de juliol del mateix any. Celestí Boada va ser nomenat alcalde, i Berruezo va ocupar el càrrec de Governació, Higiene i Sanitat. En els primers mesos de 1938, en ser mobilitzat l’alcalde, i Berruezo el va substituir fins a l’entrada de les tropes feixistes. El 16 de gener de 1939 va marxar cap a França. Va intentar convèncer Boada, quan el va trobar a Girona, perquè marxés amb ell, però l’alcalde no va seguir el seu consell.

A l’exili, després d’estar reclòs en un camp de concentració, va treballar en la reorganització de les bases militants de la CNT. A Santa Coloma tenim una plaça que duu el seu nom, al barri de Riu Nord.

En podeu trobar més informació aquí i molta més al seu llibre Por el sendero de mis recuerdos.Veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939).

Julia Romera Yáñez (1916-1941)

Julia Romera Yáñez va néixer a Mazarrón el 1916. I ho va fer en un mal moment econòmic: mines tancades, camps erms de sequera i aigües contaminades. Dos anys més tard, la grip espanyola va matar els seus pares. El 1921, la família emigra a Santa Coloma de Gramenet, on ja hi ha una tia de la Julia.

Als 14 anys, quan treballava a Can Baró, va entrar en contacte amb obrers de la CNT i joves de les Joventuts Llibertàries. Comença a participar de les activitats que se li proposaven: excursions, teatre, biblioteques, publicacions, balls, ensenyament gratuït…

El 1936 es va allistar a la Columna Ortiz, però li van demanar que assumís altres responsabilitats a Santa Coloma, com a secretària general i tresorera de les Joventuts Llibertàries, i editora de la revista Aurora libre.

El 27 de gener de 1939 van entrar les forces colpistes a la ciutat, i Julia s’hi va quedar per poder cuidar la seva àvia i la seva tia, que estaven malaltes. També es va quedar per resistir i es va integrar a la Unió de Joventuts Antifeixistes, grup guerriller integrat per joves d’entre els 15 i els 23 anys. El seu arsenal consistia en uns deu fusells i munició que sovint no corresponia a les armes. I tenien, això sí, considerat una arma molt poderosa per les autoritats: una màquina d’escriure. Aviat els van detenir.

Julia Romera va ser interrogada i vexada de forma salvatge durant tres dies a la comandància de la Guardia Civil, la van destrossar per dintre, però no va dir ni un sol nom. Sense poder estar-se dreta la van traslladar al Teatro Cervantes, aleshores convertit en presó. Finalment, va anar a parar a la presó de dones de Les Corts.

En el consell de guerra del 2 de gener de 1940, el fiscal va demanar la pena de mort, però finalment va quedar en cadena perpètua. A la presó de Les Corts, amb més de 1.400 recluses en pèsimes condicions, va emmalaltir: tuberculosi. L’únic remei que li van oferir va ser que renunciés als seus pecats. Va morir el 6 de setembre de 1941.

A Santa Coloma hi ha un carrer amb el seu nom al barri del Fondo i, durant els seus vint anys d’activitat, també ha dut el seu nom l’Ateneu de la ciutat.

Podeu trobar més informació aquí i en aquest llibre: Àngel Sody de Rivas Julia Romera Yáñez (1916-1941) Vida y muerte de una luchadora por la libertat. Edición Colectivo “José Berruezo” Santa Coloma de Gramenet, 2016

Jaume Galobardes (1776-1863)

Jaume Galobardes va néixer i morir a Santa Coloma. Pagès i tractant de vins, sabia llegir i escriure, cosa poc corrent en el seu temps. Va escriure un llibre, que és com un diari i ens hi explica de forma ben planera què passa al poble, a Catalunya i al món. És un pagès il·lustrat, un home d’ordre i de fortes creences religioses, a més de culte. Gràcies a ell, i a aquestes circumstàncies, podem conèixer avui com era la vida de la Santa Coloma del seu temps, molt diferent de la d’ara. Era un poble pagès, petit i, fins i tot, aïllat, amb un nucli de cases al voltant de l’església vella, i masies disperses per tot el terme.

Jaume Galobardes va començar a escriure el seu llibre el 1817 i ens hi explica tot el que sap, el que veu, el que llegeix i el que ha sentit dir. El Museu Torre Balldovina va fer una edició molt acurada d’aquesta obra l’any 1992.

Enderrocats!

La Fabriketa

El CSO La Fabriketa va ser okupat el 23 de novembre de 2003. Amb il·lusions i algunes decepcions, a poc a poc, es va anar adequant l’espai i habilitant algunes zones per viure-hi. També es van crear uns quants col·lectius i activitats variades: taller d’autodefensa, sala de concerts, Kafeta Activa, sala de reunions i exposicions, un rocòdrom (d’accés gratuït), tallers de circ/malabars, distribuïdora de roba de segona mà, mercat d’intercanvi, tallers d’oficis, de reparació de bicicletes, de ceràmica, etc.

D’altra banda, també es van oferir activitats i solucions pel que fa a l’habitatge a força gent jove (en part, feina que se suposa que fan els casals i centres cívics municipals).

Hi van arribar a tocar bandes musicals d’arreu del món, d’Europa, i americans, tant del nord com del sud i del centre, de la mateixa manera que en venien de la Península i les Illes. Hi ha un CD recopilatori amb alguns dels grups que hi van tocar, en el qual s’explica en part la història d’aquesta okupació solidària i llibertària. Aquí en podeu veure alguns.

S’hi organitzaren esdeveniments per donar suport a la Caravana de Suport a l’Àfrica que duien a terme gent de Santa Coloma, com el Xavi Altozano, per exemple. A més a més, va ser decorat de la pel·lícula Biutiful dirigida per Alejandro González Iñárritu, i protagonitzada per Javier Bardem.

Va ser desallotjada el 2012, i posteriorment enderrocada. Ara hi ha un solar.

(Gràcies per la info, Guti!)

Can Jané

Can Jané era una gran masia situada just davant de la Torre Balldovina. De fet el que coneixem avui dia com a carrer Cinto Verdaguer, era conegut en aquell tros com a riera de Can Jané. Era molt antiga: segons algunes fonts, anterior a 1350. Va ser venuda a una societat immobiliària que la va tirar a terra l’any 1970 sense gaires miraments i sense que cap moviment popular ni cap autoritat hi fes res.

Proposta. En algun moment el col·legi de la zona es podria posar aquest nom: no deixa de ser una construcció ben conservada a la memòria de moltes persones i mirall de la història del nostre país, que va existir durant gairebé 600 anys!

Can Bachs

Can Bachs, al carrer dels Safarejos

Era una casa rural que conservava el seu caràcter original. Estava ubicada al primer nucli urbà de la ciutat (al carrer Safareig, 7-9) al voltant de l’Església Vella de Santa Coloma. Datava del segle XVIII i va ser enderrocada en el 2002. Aquell mateix any havia estat descatalogada per tal de dur a terme l’enderroc total de la finca.

La seva tipologia donava testimoni d’un origen auster, de caire rural, de ben segur vinculada a l’explotació agrícola. La façana conservava part de l’estucat primitiu amb imitacions de carreus de pedra. El paviment de la planta baixa era de rajola manual. El que diu la Carme Moraira en aquest article té tota la pinta de ser una mentida per enderrocar.

Can Pedragosa

Can Pedragosa era una finca plurifamiliar al carrer del Pedró, d’estil noucentista, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, però que l’any 2001 es va desprotegir de manera parcial. L’Ajuntament va executar la demolició l’any 2005, però sosté que guarda la façana catalogada per incorporar-la a un altre edifici. Qui va presenciar l’enderroc ho dubta. Aquest enderroc de Can Pedragosa formava part de l’execució del Pla Especial de Reforma Interior, el PERI, de Santa Coloma Vella II.

Can Coronel

La fonda Can Coronel era un edifici situat en ple centre de la ciutat, que datava de finals del segle XIX, i que s’havia deteriorat els darrers anys a causa del total abandó. L’Ajuntament el va adquirir el 2011 i durant vuit anys no va fer cap mena de manteniment ni rehabilitació, a l’espera que l’edificació caigués. Va ser enderrocat per l’Ajuntament el novembre de 2019, incomplint els acords amb el teixit social que demanaven poder valorar la preservació de l’edifici després de retirar la coberta malmesa.