Les dones treballem de petites i mai no ens jubilem

Conxita Ledesma: “Les dones mai ens jubilem”

Feminisme

La Conxita va néixer fa 80 anys, a la postguerra. És filla de Sant Andreu, però des de fa gairebé 55 anys  viu a Santa Coloma. Mai ha format part de cap entitat ni organització. Infograma l’ha entrevistada. El seu testimoni és personal, però reflecteix la violència masclista del sistema. De nenes que s’ensinistraven per ser bones esposes, mares i mestresses de casa.  De ben segur que és una violència viscuda per la majoria de dones grans de la nostra ciutat.

De petita vas sentir que se’t tractava diferent per ser una nena?

On jo vivia jugàvem tots junts, nens i nenes, al carrer. Ens ho passàvem bé. Hi havia més innocència que ara. Les mares es coneixien. Elles vigilaven. No els agradava que vinguessin nens d’altres carrers. Si algun era nou, elles decidien si era bon nen i hi podíem jugar. Ara penso que la canalla està més sola: amb els ordinadors, les tablets… Els pobres no poden sortir a jugar al carrer.

Jo havia d’ajudar a casa, a la mare. Fer el llit i endreçar l’habitació dels germans més grans. No entenia perquè ells no es feien el seu llit. Però les nenes pel fet de ser dones havien d’aprendre a ser mestresses de casa.

Per als petits era normal el que vivíem però sabíem que els pares tenien por. No ens havien explicat de que tenien por, però ho palpàvem. També nosaltres teníem por, si veiem la municipal ens espantàvem i ningú ens havia explicat el perquè.

Fins quan vas estudiar? Quina experiència tens del món laboral?

A mi m’agradava estudiar i  hagués volgut seguir estudiant però vaig deixar de fer-ho en acabar la primària. I encara sort perquè altres nenes no anaven a l’escola i es quedaven ajudant a casa! Els estudis superiors eren per a la majoria de nosaltres, filles de treballadors, impensables.

Podies aprendre algun ofici com a teixidora. Jo vaig treballar a algunes fàbriques del tèxtil, però no m’agradava. Al final vaig tenir més sort i vaig entrar a les oficines de la companyia de tramvies. Érem poques dones. La nostra feina eren les targetes perforadores d’IBM, un sistema anterior als ordinadors. Les dones estàvem a part, tancades en una peixera, perquè no ens molestessin els homes. Un jefe, un senyor gran els controlava: si anaven on nosaltres, si s’entretenien gaire…. Ell estava en un despatx també amb parets de vidre.

El normal era que les dones ens caséssim i quan ens casàvem deixàvem la feina. Ens obligaven a fer-ho. Estava mal vist si continuaves treballant. A mi, a l’últim moment, em van oferir de seguir treballant, però vaig dir que no. Em dol haver dit que no. El Martí, el meu marit, i jo ho vam consultar a les dues mares i ens van dir que no havia d’acceptar. La dona s’havia de cuidar de la casa, del marit, dels fills quan venien, de la gent gran si n’hi havia… Era el normal. Si treballaves fora es podia pensar que no t’agradava complir amb les teves obligacions a casa…

La Conxita amb amigues i companyes de feina el dia del casament d’una d’elles. Sens dubte, en plena dictadura, el casament implicava un canvi global en la vida d’una dona.
Foto de principis de 1960, sense drets d’autoria

Quina percepció sobre la violència vers les dones creus que hi havia?

Jo vaig saber-ne de pocs casos, però en tot cas sempre es justificava a l’home. Si un marit maltractava a la dona, es deia que tenia els seus motius. Es deia que era perquè ella no complia amb la cura de la casa, dels fills, d’ell quan tornava de la feina. Si la dona no ho feia prou bé, o almenys així ho pensava ell, en tenia tot el dret a castigar-la. S’arribava a pensar que el marit tenia dret a pegar-te si el cafè de després de dinar no era prou calent.

La dona no se’n podia separar, estava prohibit. Si ho feia, la gent ho criticaria, la família probablement no li donaria suport… La dona hi depenia econòmicament; no tenir drets laborals afavoreix l’opressió dels homes vers les dones. També podies perdre els fills.

Recordo un cas… va venir la policia més d’una vegada… la dona va embogir, va haver de marxar del barri… Finalment va anar a viure amb els pares, amb els fills que li donaven suport. Es va recuperar.

S’arribava a pensar que el marit tenia dret a pegar-te si el cafè de després de dinar no era prou calent.

Des del punt de vista institucional, s’ha reparat la discriminació que vau patir les dones a la dictadura? 

En teoria les dones no havíem de treballar, però moltes ho han fet tota la vida. La majoria en feines que no cotitzaves a la Seguretat Social: fent neteges, a negocis familiars, cosint a casa… i que no compten quan et jubiles.

En realitat, totes hem treballat. En les feines de la casa, en la cura dels fills, dels pares o sogres si eren grans. I moltes hem seguit fent-ho fins ara. Ens hem fet responsables dels nets perquè les nostres filles o joves poguessin treballar. Aquí, no hi ha edat de jubilació.

A mi em van reconèixer una paga, el SOVI, per l’obligació d’abandonar la feina quan et casaves. Hi cobro 410 euros mensuals. Si això és suficient…, però puc estar contenta perquè altres no el tenen. Ara això es suma a la viudetat. En cap cas cobro l’equivalent al Martí quan es va jubilar i que va ser actiu a nivell laboral. A les dones ens segueixen discriminant.

És interessant aquest tema de les àvies…

Sí, es segueix pensant que ens toca fer-ho. A mi m’ha agradat, però és en molts casos una obligació. El problema de les dones és que sovint rondinem, però no arribem a plantar-nos i dir prou, a reclamar els nostres drets.

Per als nens i nenes no és bo que les seves mares treballin tantes i tantes hores, que hagin d’estar sols a casa, que s’omplin d’activitats extraescolars. Penso que a vegades els posen molts deures, perquè no hi pensin o demanin de jugar al carrer…

S’hauria d’arreglar, que grans i petits, o almenys la majoria, tingui els mateixos horaris.

Esperaves més canvis amb la “democràcia”?

A la dictadura homes i dones teníem papers diferenciats. M’hi havia acostumat a que fos així i ho veia natural. Jo vaig néixer a la postguerra, i vaig ser feliç aquells anys. Després he pensat en els meus pares, en els meus germans grans… ells van viure la llibertat, la República. Em puc imaginar el malament que es podien sentir, com es devien de sentir les dones quan els van prendre el poc que havien aconseguit.

La mort del dictador va suposar un gran canvi. A molts ens va costar acostumar-nos. La dictadura sempre ens deia què havíem de fer i ara havíem de decidir nosaltres. No era fàcil. Abans la dictadura era a fora, però també era a dins de les cases. S’imposava “Això és així perquè ho dic jo… Quan vingui el teu pare ja veuràs…” i tu només havies d’obeir- Ens va fer “tontos”. Sempre teníem por.

I ara? A vegades he pensat que la COVID sí que s’assembla a la guerra i la postguerra. No hi ha bombardejos ni trets però la gent mor per la malaltia o les conseqüències de la malaltia. De nou, han imposat el toc de queda, el límit de persones que ens podem reunir a sis… Mentre ells continuen sopant junts o fent misses plenes de gent. Una altra vegada ens han tret la llibertat, ens han tornat la por. I la por fa que ens descentrem. Estic molt amoïnada. No per la COVID, sinó per això.

    

45 anys després de la mort del dictador, Conxita considera que el sistema manté la discriminació de les dones. Foto: Redacció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *