Óscar Esteban

“Heredarás la sangre”, l’última novel·la d’Óscar Esteban

Cultura Destaquem Drets Memòria

A principis d’any, el colomenc Óscar Esteban va publicar Heredarás la sangre, una novel·la de ficció que es localitza a Xile, l’11 de setembre de 1973. A Infograma l’entrevistem.

Óscar Esteban Sánchez és nascut a Santa Coloma de Gramenet. Educador de professió, actualment és tècnic de les polítiques d’Igualtat a l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. És un autor prolífic. El seu primer llibre publicat va ser Sáhara en mí, un diari de viatge sobre la vida en els camps de persones refugiades sahrauís. Li han seguit La plaza de los señores i La ciudad de la furia, ambientada a Buenos Aires i amb el feixisme com a eix principal i el seu arrelament a Llatinoamèrica. També ha coescrit dos poemaris ClarividenciaSobrevive a tus inviernos. El 2019 va publicar Lorca, tu nombre bajo el agua, sobre el final del franquisme. Aquest mes de febrer va publicar Heredarás la sangre.

Heredarás la sangre és una novel·la de memòria històrica. Què hi ha de ficció i de real en el relat?

És una novel·la de ficció amb el rerefons d’un context històric ric i interessant, perquè en resulti més atractiva la lectura. Primer vaig pensar en el tema, després li vaig buscar el moment i el lloc. No volia que fos una novel·la llarga. Li calculava unes 200 pàgines aproximadament (en té 222), per això vaig reduir en la descripció del context. Potser algú pensarà que m’he quedat curt explicant-lo, però no és el nucli de la trama.

I quina és la trama sense fer espòiler?

La importància de sentir-se estimat i protegit la infància i la primera adolescència. Com les mancances en aquests aspectes influencien les nostres relacions posteriors, ja de grans: amb les parelles, quan tenim fills i filles, amb les amistats. És difícil assolir unes relacions saludables i estables quan de nena o nen has tingut aquestes mancances. Està molt influenciada pel psicòleg John Bowlby.

A la novel·la es presenten a quatre germans ja adults: tres dones i un home que han hagut de fer front a una relació familiar molt dura i complicada. La mare va desaparèixer fa 18 anys, quan eren petits, s’estimava els seus fills; el pare és dominador i violent, una persona sense escrúpols. Plana l’interrogant de què va passar amb la mare: els va abandonar? Cadascú ha sobreviscut com ha pogut a aquesta situació. Mai s’han unit per fer-li front, tots ells tenen records i coneixen algun fet amagat, algun secret, que no han compartit amb els altres. En el fons, amb els silencis s’han volgut protegir i també protegir els altres. S’estimen, però els ha restat la unió que necessitaven.

I tot esclata en un cap de setmana ben concret…

Sí, en el cap de setmana de l’11 de setembre de 1973, a Xile. Quan es va produir el cop d’estat comandat pel general Pinochet i la mort del president Allende al Palacio de la Moneda. La família es reuneix a la finca familiar convocada pel patriarca perquè està malalt. Em vaig permetre la llicència històrica de col·locar l’11 de setembre en cap de setmana quan realment va ser dimarts. Em semblava més versemblant per a la cita familiar.

He hagut de fer equilibris perquè la història no es mengés la ficció. En el primer capítol relato els fets què van passar. És una pinzellada. Vaig pensar especialment en qui no ho coneixia, amb una persona lectora no xilena. Sens dubte que tothom ha sentit parlar d’Allende. És una persona carismàtica, però tampoc Pinochet és un dictador que internacionalment hagi passat desapercebut… Probablement és el més conegut de tots els dictadors de l’Amèrica Llatina.

L’enfrontament del pare i una de les filles també és ideològic…

El pare participa en el cop d’estat i sap que es produirà. L’Ana, la filla, és partidària d’Allende. S’enfronta a ell. En realitat, el pare, ja malalt, se les ha enginyat per convocar-los a la casa familiar, al poble d’Ibacache aquest cap de setmana, per apartar-los de la capital. Els està protegint, però no evita la violència verbal cap a ells perquè físicament ja no pot. El patriarca tampoc evitarà el ressentiment i por que senten els seus fills cap a ell.

Allende era una persona idealista, romàntica i intel·ligent. Representa l’idealisme de l’esquerra. Només va governar tres anys i és un personatge històric cabdal. Creia que podria aconseguir els seus objectius si tenia la legitimitat del poble. Havia previst anunciar un plebiscit. Pinochet, era un home de la seva confiança i sabia la seva intenció. Els colpistes no ho podien permetre i per això es va avançar el cop d’estat.

He intentat descriure tota la maquinària que es va organitzar des de l’oligarquia, els mitjans de comunicació, l’església… amb el suport de la CIA per tal d’afavorir aquest cop a la democràcia. Penso que a alguna gent li ressonarà. L’any que ve ja fa 50 anys de la mort d’Allende però alguns temes són molt similars a actuals i fins i tot a l’Estat espanyol.

Creus que a Xile es treballa millor la memòria històrica?

A Xile s’han fet tres comissions de la veritat. En el 2010 es va inaugurar el Museu de la Memòria i dels Drets Humans a Santiago de Xile. És un museu dedicat a commemorar les víctimes de violacions als drets humans durant la dictadura de Pinochet. Hi va anar a visitar-lo l’actual president espanyol, Pedro Sánchez. Es va comprometre a fer un mateix projecte similar a Espanya, però de moment només són bones intencions…

Penso que Xile té una millor estructura militar i judicial perquè ha fet més neteja. Aquí, no se n’ha fet cap. Aquí pot governar un partit que es presenta com a esquerres però en realitat els poders fàctics són altres, heretats de la dictadura, i sovint són els que acaben decidint. Hi ha un dèficit de qualitat democràtica molt gran.

Els personatges. Qui protagonitza la novel·la? Com s’afronta construir un personatge proPinochet?

En la novel·la he volgut destacar tres personatges: el patriarca, José de Páramo, i les dues filles més grans, Camila i Ana. Els altres dos germans eren massa petits quan va desaparèixer la mare. Tampoc volia centrar-me en excés en la mare desapareguda, encara que el misteri que l’envolta la pot fer molt atractiva.

No m’ha resultat difícil treballar el personatge del pare. Tampoc cal anar gaire lluny. Tenim models en el nostre entorn. Construir personatges “dolents” sempre és divertit i solen ser els més atractius per als lectors. Amb els “bons” és diferent, convé que un bo no sigui excessivament bona persona perquè pot resultar avorrit o fins i tot causar rebuig. Sempre és interessant que els personatges siguin complexos, que tinguin la seva part fosca i això és el que he intentat especialment amb aquestes filles.

Per què el títol? Per què els noms?

La majoria de noms no tenen cap motiu concret. És cert que el poble de Ibacache existeix, es troba a uns cent quilòmetres al nord de Xile. El vaig agafar perquè el protagonista de Nocturno de Chile es deia H. Ibacache. Sí que vaig fer aposta l’elecció de “Michael” per a tots els agents de la CIA. És una referència a Michael Townley, casat amb Mariana Callejas, que treballaven per a la DINA, el servei secret xilè, en la recerca de dissidents del cop estat.

Per a José de Páramo és important l’estirp. Corregeix a qualsevol que li digui malament el cognom i oblidi el “de”. També per a mi, per motius absolutament diferents, és important saber d’on venim i on anem.

Anys enrere, com a dinamitzador del CRJ Mas Fonollar, vas participar en viatges de joves als campaments de persones refugiades sahrauís, a memorials de camp concentració. Ha influït aquesta experiència en la teva producció literària?

Sempre i de manera directa. Forma part d´entendre la meva escriptura i, tot i que intento deslligar-me, ara mateix continua sent el motor que mou les lletres. L’escriptura, al igual que qualsevol altra disciplina cultural o artística, ha de tenir un sentit. El meu podria ser una autocura, un reconeixement o una forma de fer activisme literari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *