Cristina Morales

La condició de la dona en el passat i en present

Cultura Destaquem Feminisme

L’arribada del mes de març és un bon moment per posar sota el focus tres obres i tres escriptores (Dolors Monserdà, Caterina Albert i Cristina Morales) que fan reflexionar sobre la condició de la dona en el passat i en el present. Text: Agustina Rico, catedràtica de Llengua i Literatura. Imatge: Ed. Anagrama

Són obres que ha calgut valentia per escriure-les i també per publicar-les i per assumir les crítiques negatives que en algun moment han despertat. Cadascuna amb el seu estil, han mostrat de forma valenta dones que s’han sentit ofegades i que han dit prou: una, picant fort sobre el taulell; una altra, alçant-se i encarant el destí i el quartet que són les terceres, clavant-nos un cop de puny metafòric a tots plegats.

La fabricanta (1904) , de Dolors Monserdà, és una novel.la realista i costumista emmarcada en una Barcelona amb importants focus fabrils i artesans. Està situada en el barri de Sant Pere ( Ronda de Sant Pere, Sant Pere Més Alt, Sant Pere Mitjà i Sant Pere Més Baix en són vies principals). L’activitat que hi predominava era la indústria tèxtil, afavorida pel Rec Comtal, i posteriorment la confecció, de la qual queden vestigis comercials a la zona. En aquest ambient de fàbriques, tallers i cases gremials va situar Dolors Monserdà la lluita d’una dona intel·ligent i coratjosa per portar endavant la indústria familiar.

Dolors Monserdà. Imatge: Institut Català de la Dona

Dolors Monserdà era una dona d’idees tradicionals, amb la família i el treball com a puntals, lluny de la imatge de les dones modernes, a les quals trobava frívoles. Però alhora va ser progressista i trencadora en no acceptar els límits injustos que la societat li imposava. Reivindica la capacitat de la dona intel·ligent i, per què no ambiciosa, per crear, dirigir i liderar sense obstacles i amb reconeixement social.

Exposa mancances greus per a les dones del seu temps: formació i ple dret a intervenir en la presa de decisions en els àmbits familiar, empresarial i públic. D’una altra banda, denuncia les dures condicions de vida de les treballadores dels estaments més baixos, especialment de les cosidores, com ho va ser la seva mare. Va ser la primera dona a publicar una novel.la en català i la primera a presidir uns Jocs Florals. Dolors Monserdà és considerada una avançada de les reivindicacions laborals i del feminisme.

Són obres que ha calgut valentia per escriure-les i també per publicar-les i per assumir les crítiques negatives que en algun moment han despertat.

Solitud va ser publicada en forma de fulletó a la revista Joventut entre 1904 i 1905 i va aparèixer l’any 1908 com a novel.la. És una obra amb un llenguatge riquíssim que enlluernà, i admira encara avui, fins i tot poetes exquisits com Josep Carner i poetes renovadors com Gabriel Ferrater. Emmarcada en el Modernisme, dins de l’anomenada novel.la rural, és plena de símbols i la pròpia muntanya on se situa és un personatge que representa el bé i el mal : la cara assolellada, la cara amable i riallera dels cims, i la cara fosca, la de l’obaga, amb les fondalades i els cingles.

És una obra d’una gran fondària psicològica i alhora amb uns retrats magistrals de l’entorn i de la vida a la muntanya. El fet de ser escrita per a una revista fa que cada capítol porti un títol i vingui a ser una petita història dintre del conjunt, en alguns casos un magnífic quadre de costums. Malgrat tot, l’autora, Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert, no n’estava gaire satisfeta ja que la va escriure de pressa, atrapada pels terminis, cuidant de la seva mare malalta.

Caterina Albert/Victor Català. Foto: Ramon Dimas (Destino)

Solitud és d’aquelles obres de moltes capes que el temps les enriqueix i que a cada nova lectura s’hi descobreixen noves facetes. Ho van mostrar en una taula rodona recent sobre la novel.la el poeta Enric Casasses i la novel.lista Najat el Hachmi, qui en destacà el valor de presentar amb claredat un tema llavors tabú com el desig femení. I caldria afegir-ne d’altres també força tabús per a l’època i un final agosarat però que no cal concretar per no aixafar la lectura o fer espoiler com es diu ara. Solitud ha estat definida com la novel.la que presenta un cas d’emancipació personal, una dona que acara el seu destí.

Lectura fácil, de Cristina Morales ha estat qualificada com a “novela-grito” . Va obtenir el premi Herralde de novel.la l’any 2018 i el Premio Nacional de Narrativa l’any 2019, fet que va ser fortament aplaudit i alhora furibundament criticat. Per a uns és una obra valenta i una posada al dia radical del gènere novel·lístic. Per a d’altres és una burla tant la pròpia obra com el fet de ser tan premiada.

És un crit a les antípodes del que és políticament correcte

Com a crítica i també com a elogi s’ha escrit sobre Lectura fàcil que és un fanzine, un relat punk, una provocació… Tanmateix, el mestratge narratiu i el domini dels registres són reconeguts a l’autora fins i tot pels detractors. Cristina Morales és una de les escriptores més brillants en l’actualitat. És llicenciada en Dret Internacional i ballarina; la disciplina de la dansa té una presència especial en la novel.la.

L’obra està protagonitzada per quatre dones afectades de discapacitat mental que viuen tutelades per l’administració pública. Les veus que expliquen la història són diverses i diverses són també les maneres d’explicar-la: llenguatge oral, actes judicials, assemblees, escriptura a través del mòbil, tècniques de lectura fàcil…

L’acció transcorre a la Barcelona d’avui entre ambients alternatius i espais institucionals. És una visió diferent del món i de les coses, una altra manera de viure i d’explicar-ho. Sembla una sàtira d’aparença divertida però el fons és molt seriós. Exposa de manera gens convencional la reivindicació d’aspectes fonamentals en la vida com són la sexualitat, la maternitat, l’estil de vida o l’emancipació. Lectura fàcil, amb el subtítol Ni amo Ni dios Ni marido Ni partido Ni de fútbol , planteja un feminisme transgressor i una crítica sense concessions a institucions i personatges d’àmbits considerats progressistes. És un crit a les antípodes del que és políticament correcte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *