Quatre anys de la declaració d'independència

La declaració d’independència quatre anys després

Drets

Es compleixen quatre anys de la declaració d’independència de Catalunya i la seva suspensió. Des d’Infograma hem volgut copsar com es viu aquest fet des de la nostra ciutat. Per això hem demanat a quatre veïnes que en facin balanç, ens expliquin com ho estan vivint personalment i cap a on creuen que anem o hem d’anar. Foto: arxiu Som Gramenet

Núria Casas

27 d’octubre de 2017, ja fa 4 anys de la proclamació de la Declaració d’Independència i de la seva suspensió. Des del distanciament del temps, hem vist com des d’aquell moment ens travessa una estratègia de repressió acarnissada per part de l’Estat envers polítics i moviment independentista amb l’ajuda inestimable de la pandèmia.

Penso que la realitat és tossuda i és la que és, malgrat el relat que han volgut construir des del poder, la gent del carrer hi som, tenim la força i hem de continuar caminant, aprenent i fent via per tal de pensar i anar construint espais de vida on equilibrar tots els eixos de desigualtat i de privilegis que ens travessen i anar cap a una república econòmica, política, feminista, ecològica i social justa on càpiguen tots els aspectes individuals i col·lectius que dignifiquen totes les persones i el planeta.

I això només es fa dia a dia caminant des del convenciment individual, teixint sinergies comunes des de la proximitat i intentant vèncer la resistència de l’adversari amb tècniques i estratègies des de baix per buscar el moment en què ens donem permís per creure’ns que som capaces de tirar endavant aquest projecte comú.

Isabel Ibáñez

M’hauria de remuntar a l’inici d’aquest fet, d’aquest somni: amb l’Arcadi i la Teresa ens vam il·lusionar amb el Procés Constituent, vam pensar que podia ser possible, portant damunt de les espatlles el passat franquista de l’Estat espanyol perpetuat amb el tracte injust, autoritari, centralista i reaccionari dels governs posteriors.

Nosaltres, com a poble, que no com a nació, vam caminar per obtenir la independència, per trobar, si més no, una nova gestió en forma de república, endegar un model de país més just, més social i més lliure. Amb les urnes de l’1 d’octubre vam fer un acte valent d’autoafirmació i ho vam aconseguir.

Després què va passar… No ho sé. Aquell dissabte 27 no l’oblidaré mai. No vaig anar al Parlament, no em trobava bé, estava trista, tenia mals pressentiments. A casa, vora la ràdio i la televisió, plorava per un somni perdut, malaguanyat.

Encara ara no sé si tots plegats podrem trobar el camí, posar el fil a l’agulla per reconstruir aquell bell somni en la situació actual, totalment diferent, amb la pandèmia i després.

Serem capaços de trobar una nova fórmula imaginativa, assenyada i viable?

Miquel Rodríguez

La declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017 va ser de fireta. L’endemà Puigdemont es va deixar veure per Girona i en poques hores tots els responsables a l’exili o detinguts. Cap líder polític va cridar la població a defensar la independència. S’havia deixat passar la magnífica oportunitat del 3 d’octubre. Des d’aquell moment àlgid tot ha estat, bàsicament, recular.

ERC i Junts són, al cap i a la fi, forces d’ordre i no se senten del tot còmodes amb el poble al carrer. Aquests 4 anys transcorreguts es poden resumir, per la part catalana, en una gran operació de fer veure que es manté la lluita per la independència. Declaracions, gestos, pancartes, han estat la substància d’aquests 4 anys. Després de la duríssima repressió de l’Estat espanyol, quasi ningú vol arriscar ara la pell.

Tornarem. Tornarem per dues raons: perquè l’Estat espanyol és prou ruc i bèstia per alimentar l’ànsia d’independència i perquè la sociologia i la demoscòpia ens indiquen que les generacions que s’incorporen a la vida adulta –i al dret de vot– són més favorables a la independència que les que ens deixen.

Tornarem. Encara que no està clar que ens quedi país quan tornem, ja que l’emergència climàtica està tenint i tindrà uns efectes devastadors sobre el nostre territori i les nostres vides.

Laura León

Aquests darrers 4 anys de la declaració d’independència han estat molt durs i injusts, però crec que ara mateix som en un punt d’inflexió i penso que anem bé.

He après molt durant aquest temps. Tant en l’aspecte emotiu com en el saber: els fets succeïts, les notícies de la premsa convencional amb el seu relat interessat, llegir diaris més independents, veure les opinions a xarxes, escoltar els implicats, debatre amb la gent propera on pots analitzar i pensar de tot plegat.

Vaig passar d’un estat d’eufòria, compartint l’objectiu comú entre els partits, entitats, l’empoderament ciutadà, amb un gran sentit de pertinença de país, vivint hores i dies històrics amb familiars i amics, per passar a grans sorpreses decebedores i poc entenedores, continuar cap a una ràbia i frustració… i finalment voler donar un cop a la taula per dir; no pot ser, PROU!

El significat del que va passar tot aquells mesos entorn de l’octubre del 2017 i anys següents, fins al dia d’avui em va generar molta força i ganes de participar en el Consell per la República Catalana creat a l’exili. Una institució que es troba fora de les urpes de l’Estat espanyol, en aquell moment representada per tot l’independentisme, transversal i amb la finalitat de legitimar el mandat sorgit l’1O. Crec que és l’única eina que ens durà a la independència.

1 thought on “La declaració d’independència quatre anys després

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.