Maria Lorenzo Real, la bellesa d’un instant

Cultura Destaquem

“Estilista de professió i fotògrafa per vocació”, així es defineix la Maria Lorenzo Real al seu perfil d’Instagram. Al llarg d’aquest article coneixerem a una persona, a una dona entregada a la fotografia i a la seva ciutat, sempre des del prisma de la solidaritat, el respecte cap a la resta i el seu saber captar la bellesa d’un instant a través del seu objectiu. (Fotos: Maria Lorenzo; foto capçalera: Joan Cabañas Text: Aitor Dorado)

A través dels seus diferents perfils a les xarxes socials, es poden veure les diverses fotografies, projectes i col·laboracions que encapçala la Maria Lorenzo Real, veïna de Santa Coloma de Gramenet. Des de la seva mirada, podrem trobar tot un retrat de la diversitat colomenca que abunda als nostres carrers, els nostres comerços, les nostres entitats i la nostra cultura local. Així doncs, us convidem a conèixer la Maria, una veïna nostra compromesa amb la ciutat, la seva gent i els drets humans.

Educant la mirada

Qualsevol persona que vegi la pel·lícula Cinema Paradiso quedarà enamorada d’aquell nen, en Totó, que estimava amb tota la seva ànima el cinema i sentia una devoció profunda per aquest art i per l’encarregat del cine del seu poble, l’Alfredo. La història d’en Totó ha agradat al nostre país i a moltes generacions, ja no perquè es tractés d’una història tendra o d’un nen juganer, inquiet i amant del cine, sinó perquè és el reflex de la manera en què les generacions que ens precedeixen van descobrir el món a través d’una pantalla que projectava pel·lícules en blanc i negre, amb la prèvia del NO-DO.

Així doncs, la història d’en Totó també és la de la Maria Lorenzo Real. “La vida del meu pare era aquest perfil” comença dient la fotògrafa colomenca. “El meu pare era operador de cinema, però de barri: el Balenyà, el Verdi… Ell em va introduir molt en el món del cinema, a mi i als meus germans. Va morir molt jove, quan jo tenia deu anys”. A més del seu pare, la Maria esmenta la seva mare, que “anava al cine on treballava ell i també ens va explicar moltes coses”, i al seu tiet, a qui “li agradava molt la fotografia analògica”. “Sempre hem estat envoltats d’això”, conclou la fotògrafa sobre la seva relació amb la fotografia, la qual ha estat present des de la seva infantesa.

Fotògrafa solidària

Tot i veure’s envoltada per la fotografia al llarg de la seva vida, la Maria no li va donar gaire importància fins a un viatge a l’Índia que va dur a terme temps després. “Vaig començar perquè tinc una amiga que el 2008 va fer un viatge a l’Índia i va portar unes fotos amb un color que em va al·lucinar. Així que quan vam tenir oportunitat, ens en vam anar el nucli familiar un mes per ajudar, i vam fer un recorregut en furgoneta de sis mil quilòmetres” explica la fotògrafa, que recorda com en aquell viatge duria una càmera petita, una Cassio, perquè per qüestions econòmiques “no tenia accés a més”. Tot i així, “són les millors fotos que he fet a la meva vida… No és la càmera, mai és la càmera, és la mirada”, reflexiona amb un somriure sincer als seus ulls.

Algunes de les fotografies que la Maria Lorenzo va realitzar a l’Índia.

Des d’aquell projecte solidari a l’Índia, la Maria va començar a fer fotos seriosament. “M’agrada tant la fotografia que com ara és molt difícil guanyar-se la vida amb això, vaig pensar canalitzar-ho d’una altra manera: ajudant la gent i continuant alhora tenint aquesta passió per la fotografia, tot i no poder guanyar-m’hi la vida i sense necessitar d’esgotar-me. Molts companys ho han deixat córrer i jo puc continuar sent feliç amb la fotografia. Faig el que faig i penso que, si tot va bé, ja jubilada, li podré dedicar més temps, el que el cos aguanti”, explica. És per aquesta raó que, davant de tot, la Maria es considera fotògrafa solidària. “Quan parlo amb la gent que em demana una feina, els dic que soc fotògrafa solidària i que han de fer una aportació solidària, simbòlica, allà on vulguin, i que després m’enviïn el rebut. Jo no toco els diners”, exposa la fotògrafa solidària.

“Mai és la càmera, sinó la mirada”

Mentre explica això, li ve al cap el record d’una sessió fotogràfica que va fer al Mercat de Singuerlín, on els va explicar les mateixes condicions que ens ha exposat al paràgraf anterior. “Van passar uns dies, i jo no me’n recordava ja d’això, fins que un dia m’arribà el missatge d’una associació contra l’Alzheimer –ho ensenya des del seu mòbil- que em diu aportació feta, i els vaig agrair el gest. Això és l’essència de la meva fotografia!”, exclama orgullosa la Maria.

Gent de Santa Coloma i ‘Visto lo visto’

“A mi m’agrada molt anar pel món fotografiant cares, m’encanten els portraits. M’encantaria fotografiar cares, però no podem sempre anar de vacances a llocs increïbles. Així que vaig pensar fotografiar la meva gent de Santa Coloma, tant si són de dretes com d’esquerres… l’extrema dreta no, tinc línies vermelles també”. D’aquesta manera explica la fotògrafa el projecte de Gent de Santa Coloma, el qual es pot veure a un dels seus perfils d’Instagram. L’objectiu, doncs, d’aquest projecte fotogràfic, segons ens explica ella, és retratar diferents persones que tenen un paper a la ciutat, bé sigui des dels comerços i botigues, des de les entitats, des del món de la cultura local, des dels partits polítics municipals, etc.

Aprofitant l’amistat amb Sergi Mas i Manuel Díaz, primerament els va fotografiar. Després, però, va fer un escrit a les seves xarxes explicant aquesta idea i “demanant que qui es volgués posar davant de la càmera, m’ho fes saber i li feia les fotos, per evitar proposar-los i fer-los veure’s en la situació de dir que no”. Per tant, tota persona involucrada en la vida de la ciutat i interessada, pot demanar-li per tal de ser retratada i inclosa dins d’aquest projecte. “.S’ha anat apuntant gent, encara tinc cua, llista d’espera, però ja anirem fent”, expressa la Maria.

Si es mira bé el perfil d’aquest projecte, es podrà veure com per l’objectiu de la Maria han passat varietat de colomencs i colomenques com, per exemple: l’escriptor i poeta Rodolfo del Hoyo; la compositora, escriptora i dibuixant Laura Jareño, diverses persones activistes del col·lectiu Entenem LGTBI, l’actriu Merche Meneses o el portaveu municipal de Ciudadanos, Dimas Gragera, entre d’altres. És recomanable fer una entrada a aquest perfil per trobar-se amb un retrat de la nostra ciutat que de mica en mica anirà creixent. “El millor de tot d’aquest projecte és la quantitat de gent que coneixes. La prèvia de les fotografies és molt gratificant. Coneixes la gent, saps com belluguen els ulls, la boca… i això m’encanta” conclou.

Mostra del projecte Gent de Santa Coloma. Surten retratats Merche Meneses, Rodolfo del Hoyo, Dimas Gragera, Noemí Quin, Ana Balsera i Laura Jareño.

Preguntada sobre si pensa exposar aquest projecte de cara a un futur, afirma que “m’ho van demanar, però m’agradaria fer això durant un parell d’anys o tres, perquè hi hagi no només polítics, sinó gent que hagi fet alguna cosa per a Santa Coloma, que tinguin un paper per petit que sigui: com botigues, comerços, oficis…”.

“L’estona prèvia a les fotografies és molt gratificant”

Per un altre costat, també té un altre perfil anomenat Visto lo visto. “És una exposició de la meva feina. M’agrada tenir tres fotos del que he fet cada dia, i m’agrada el que a mi m’ha produït algun sentiment o m’ha fet vibrar o m’ha emocionat de manera diferent. Jo soc estilista, tinc amb una companya una botiga de roba i jo vesteixo la gent des de fa molt de temps, i el Visto lo visto és el que jo veig i el que faig, per això es diu d’aquesta manera”, explica.

Fotografies del projecte Visto lo visto.

Sobre l’art de la fotografia

Com bé s’ha dit des d’un principi, la Maria Lorenzo Real se sent fotògrafa per vocació, i tota fotografia que fa té una vessant solidària i també col·laboradora. A l’hora de fotografiar les persones, ella diu que “intento ser respectuosa, sempre demanar permís. Hi ha companys que diuen és millor demanar perdó que permís, però jo sempre demano permís perquè m’estic ficant a l’espai vital d’aquella persona”, expressa. Com a fruit d’això, la fotògrafa colomenca afirma que la gent la mira amb molta estima i que, per aquesta raó,  surten naturals a les seves fotografies. “Jo penso que depèn de com tu et relacionis amb aquesta persona” opina la Maria quan se li diu que hi ha gent a qui li costa ser natural a l’hora de ser fotografiada. Ella afirma buscar sempre la comoditat, el benestar de la persona que serà retratada, fet que queda plenament retratat en les fotografies que ella publica a les seves xarxes. D’altra banda, afirma que perquè una fotografia surti bé no depèn del tipus de càmera, sinó de la mirada. També té present una frase d’en Robert Cappa que diu: “Di les teves fotografies no són el suficientment bones, és que no t’has apropat el necessari”.

“Prefereixo demanar abans permís que perdó”

Aprofitant aquesta menció, se li ha preguntat sobre quins són els seus referents. Sense pensar-s’ho gaire, ha esmentat, com a referents de portraits, l’Annie Leibovitz (“salvant les distàncies quilomètriques, veuràs que ella feia fotografies als actors. Se’n va anar de gira amb els Rolling Stones quan ella era jove (…) era molt bona, treballava en revistes com Rolling Stone) i el Manuel Outumuro, que també ha retratat a actors i actrius, entre d’altres. També, com a fotografies de viatge, ha esmentat l’Steve McCurry. D’altra banda, cap al final de la conversa, la Maria va recordar una sessió fotogràfica que va realitzar al fotògraf local Joan Guerrero. “Aquell dia estava com si m’examinés, perquè anava a retratar el mestre”.

La felicitat immediata

La Maria Lorenzo ha demostrat al llarg de la nostra conversa, i esperem que al llarg d’aquest article, ser una persona plenament humana, sincera, humil i entregada a la seva ciutat i la seva gent, a la qual sembla tractar amb la mateixa estima amb què la tracten a ella quan els retrata a través del seu objectiu. Afirma haver estat una bona part de la seva vida treballant fora de la ciutat i arribant a ella a hores on no hi havia ningú al carrer, fet que en els últims anys ha pogut deixar enrere fins involucrar-s’hi de nou en el teixit local. “Ara amb els anys torno a fer molta vida a la ciutat. Això m’encanta perquè a mi Santa Coloma m’omple molt” afirma.

Maria Lorenzo, fotografiada per Joan Cabañas.

Per tancar la trobada amb ella, se li va preguntar “què és per a tu la fotografia?”. Potser li va sorprendre una mica la pregunta perquè es va quedar una estona rumiant, fins que finalment va somriure i va descriure a aquesta vocació que tant la captiva d’una manera on es pot llegir aquest amor i aquesta passió que sent per aquest art tan necessari per entendre’ns a nosaltres mateixos i el món que ens envolta:

“La fotografia és allò que em dona una felicitat immediata. És això, la immediatesa de la felicitat, perquè jo veig la foto (la digital, no l’analògica) i la veig al moment, no com abans, que no es podia veure fins a rebobinar-se…, però és la felicitat que et dona la immediatesa. A mi em fa feliç fer fotografies: de paisatges, retratar la gent…sobretot la gent. I és aquella felicitat immediata… Segons de felicitat immediata! És això el que em dona la fotografia, i ja està. És la realitat. Són segons de felicitat. Quan tu la veus i dius: ‘Ostres!’…, quan veus que l’has encertada, que és la foto (al menys per a mi), el cor em fa una bolcada i dic ‘Ja la tinc, no fem més, ja està’… No hi ha més”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.