Gramenet, Santa Coloma

Quan sigui gran…

Col·laboracions Feminisme

La Mariona ens parla en primera persona. La jove, nascuda a Gramenet l’any  1996, ens presenta una altra forma de violència de gènere:  la invisibilització que pateixen les dones lesbianes en ser catalogades com un grup minoritari. Text:  Mariona Grau

Fa un temps, vaig llegir un tuit d’un noi gai on expressava que se n’havia adonat que, de petit, li havien robat els somnis; de nen quan els seus companys i amics s’imaginaven com serien de grans, com serien les seves famílies i els seus fills, ell no era capaç d’albirar res. Em vaig quedar pensant: tenia raó. En el meu cas, jo vaig descobrir que m’agradaven les noies —després d’una gran lluita interna— quan tenia dotze anys. Vist en perspectiva, m’adono que mai em va agradar ningú a primària, no vaig tenir cap parelleta ni cap adoració a un famoset. Em semblava ridícul i anguniós pensar en aquestes coses. Quan jugava o escrivia sempre procurava ocupar el lloc del personatge masculí, potser perquè d’aquesta manera sempre em podia “quedar” amb la noia.

Els somnis no només te’ls roben a la infància, sinó també a l’adolescència. Penso que és important remarcar les dificultats que se’t presenten d’adolescent un cop has sortit de l’armari i has d’aprendre a viure-hi fora. Molt sovint sentim històries de les dificultats, contradiccions i crisis existencials que es pateixen en el procés de descobriment i acceptació de l’orientació sexual, però poc es parla del procés d’assumpció un cop has fet el primer pas. És en aquest moment, quan t’adones del que implica ser d’un col·lectiu catalogat com a minoritari, comences a perdre amistats i a sentir una profunda incertesa de cara al futur: “Com trobaré algú com jo i que, a més, li agradi?… Si devem ser una lesbiana per cada milió de dones!”. Les historietes d’amor ja no són petits contes infantils, sinó que hi comença a haver un impuls més fort i estrany i, amb ell, arriben les primeres xerrades de sexualitat a l’Institut.

Les xerrades de sexualitat són una cosa estranya quan ets lesbiana. La facilitadora de la sessió comença a parlar de preliminars, perdre la virginitat i fa tot un recorregut dels mètodes anticonceptius i de prevenció de malalties de transmissió sexual existents. Es tracta d’un discurs arcaic i absolutament heteropatriarcal, com a molt, si tens sort, potser la tallerista es dignarà a esmentar que existeixen algunes persones com tu. De totes maneres t’és igual, jo mai em vaig sentir al·ludida en aquelles xerrades. La penositat d’aquest tipus de discurs queda evidenciada quan acabada la sessió, una de les teves amigues se t’apropa amb la veritat revelada: “Hòstia Mariona, tu has pensat que moriràs verge?”. Pot ser que el lector pensi que això no és més que una innocent ocurrència infantil, però la cosa es posa més seria quan em poso a intentar comptar la quantitat de vegades que persones de tota mena i edat, m’han preguntat com follem les ties; ni tan sols jo ho sabia quan vaig començar a sortir amb la meva primera parella.

Si tens sort, potser la tallerista es dignarà a esmentar que existeixen algunes persones com tu

A mesura que el temps passa, a poc a poc, tu i el teu entorn aneu assumint el que ets i el que implica. Haig de reconèixer que a mi, fins fa dos anys, no se m’havia acudit mai buscar informació sobre mètodes de prevenció de malalties de transmissió sexual entre dones i admeto que tampoc m’agrada gaire la idea d’haver-me de posar guants de làtex per tenir relacions sexuals. Pel que fa als somnis, es reconfiguren d’una altra manera; jo ja soc plenament capaç d’imaginar-me tenint una parella i una família, però resulta econòmicament angoixant pensar a tenir criatures.

Així doncs, convé que tinguem present que, seguir mantenint un discurs on es parla de minories perpetua una invisibilització de molts col·lectius i, en el cas de les lesbianes, constitueix un tipus de violència de gènere.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *