barri de vianants

Un model d’espai públic pel segle XXI: els barris per a vianants

Ciutat Col·laboracions Destaquem

La fisonomia d’una ciutat ens diu molt de la seva evolució. Els edificis, amb el seu tipus, l’estil o fins i tot la conservació ens diu quins moviments culturals i arquitectònics ha rebut la ciutat, i quan i quina consideració en té actualment. Això mateix també passa amb l’espai públic. Cada temps ha tingut el seu model de mobilitat i ha deixat rastre en els nostres entorns. (Text Sergi Caravaca. Fotos: Albert Azurmendi)

A Santa Coloma, és majoritari un tipus d’espai públic basat en vies amb espai central pel cotxe i voreres petites a costat i costat. I no és casual. Gran part d’elles van aparèixer entre els anys 50 i 70 amb el “desarrollismo” franquista. La gran necessitat d’habitatges va permetre als promotors aprofitar al màxim la construcció en les seves parcel·les, establint-se uns carrers no gaire amples. 

En un principi, molts no estaven asfaltat perquè la limitació dels espais era difosa. S’asfaltaran quan la classe obrera va començar a tenir accés a vehicles. Serà al cotxe qui rebrà el protagonisme: la part central del carrer. I també molt sovint un carril addicional per aparcar, deixant les voreres més aviat estretes.

Això es va haver de combinar amb alguns nuclis de creació més antiga, com és el cas del barri antic de Santa Coloma. Un barri amb carrers sorgits molt abans dels vehicles a motor, que estaven pensats pel pas de carruatges més estrets que els actuals utilitaris. Aquest fet ha provocat que avui dia siguin carrers amb una vorera pràcticament de cortesia, quan aquesta existeix, per la impossibilitat que hi càpiguen els cotxes.

Cotxe i creixement de les ciutats

Però, per què aquest protagonisme dels vehicles de motor? Doncs, precisament, pel model de mobilitat que hi havia. L’accés de la classe obrera de les grans ciutats i voltants als vehicles de motor (sobretot de cotxes) venia donada per una necessitat. I és que entre finals dels anys 50 i principis dels 70, les ciutats viuen un creixement exponencial amb l’arribada de migració procedent de les zones rurals ja no només properes o de zones concretes (com havia passat des del segle XVIII i fins els anys 30), sinó d’arreu. 

Aquest augment de població, però, no s’acompanya d’una multiplicació de la xarxa de transport que hi havia a l’època, basada majoritàriament en el tren i el tramvia. Per tant, calia que tota aquesta mà d’obra per a les fàbriques i centres de producció, que sovint eren a Barcelona, es poguessin desplaçar fàcilment. L’entrada del cotxe en aquesta classe, i la mateixa configuració de la nova ciutat, grisa, sense zones verdes, i una alta densitat, també van acabar de configurar nous costums i necessitats: anar els diumenges a la muntanya, el canvi de les botigues de barri pels supermercats, etc.

Ara bé, de la mateixa manera que es va ordenar l’espai públic segons les necessitats de l’època, i seguint l’exemple del Pla Popular que es va desenvolupar als anys 80 i 90, en ple segle XXI cal adaptar l’espai públic de la ciutat a la realitat actual.

Canvis en el transport

Els grans centres de producció (amb comptadíssimes i cada cop menys excepcions) ja no existeixen. En aquests anys gran part de la població metropolitana ha passat de treballar de la indústria al sector serveis, especialment en mitjanes i petites empreses. També ha evolucionat el transport públic. El tramvia i, en menor mesura, els trens, han deixat pas a una xarxa d’autobusos, metros i ferrocarrils que connecten diferents parts de les ciutats, però també ciutats entre si. I a això li hem de sumar l’efecte de la crisi climàtica que patim, que ha recuperat la bicicleta com a mitjà de transport, unit als nous vehicles de mobilitat personal.

A tot això li hem d’afegir les profundes transformacions socials que està provocant l’actual pandèmia. Amb més temps lliure, ja sigui fruit de la situació laboral o de la implantació del teletreball en algunes professions i la necessitat de passejar i sortir després dels mesos de confinament estricte ha permès redescobrir els nostres entorns, i revitalitzar el teixit comercial en detriment dels grans centres comercials. Això ha canviat la nostra manera de relacionar-nos amb l’entorn i també la nostra mobilitat, que ha esdevingut més propera.

Ara, doncs, quin sentit té que el cotxe esdevingui el centre de l’espai públic? Cap. Això vol dir eliminar-lo? No. Vol dir capgirar l’ordre de priorització en l’ocupació d’aquest espai, democratitzar-lo. Que la base de la piràmide sigui el vianant, i la punta, el cotxe.

Reivindicació de barri de vianants a Riu Nord

Els barris de vianants

És amb aquesta idea que des de fa ja anys moltes ciutats estan transformant certes zones, peatonalitzant-les, establint camins segurs o verds, implementant xarxes de carrils bici, etc. A la nostra ciutat, la iniciativa principal ha estat la dels barris per a vianants, que pretén prioritzar els vianants als cotxes amb carrers de plataforma única. Ho veiem al barri antic, al Singuerlín o al Riu Sud.

Però aquestes primeres experiències (que per altra banda s’han vist insuficients i molts cops continuen abocant el vianant a unes “voreres” assenyalades amb pilones) resulten insuficients per si soles. No poden ser propostes aïllades, sinó que cal repensar la ciutat i la seva mobilitat des d’aquesta base.

Cal crear molts més barris o nuclis per a vianants, establint vies amb multiplataforma per a cotxe/transport públic, vehicles de mobilitat personal i vianants, que actuïn d’artèries de circulació. A partir d’aquestes artèries principals n’han de sortir ramificacions de carrers de plataforma única, on es prioritzi realment el vianant, sense convidar-lo a anar segur en un racó mitjançant pilones. I per acabar, uns nuclis només per a les persones, on no pugui entrar el cotxe.

Un model que també té una transformació en el transport, amb el sistema de darrera milla, que elimina els camions dels carrers estrets per proposar un sistema de transport de proximitat amb vehicles sostenibles que facin arribar les mercaderies. I de les mateix sistema de recollida selectiva, amb el sistema porta a porta.

En definitiva, un sistema que permet la mobilitat amb cotxe però la fa compatible i segura alhora per als vianants, que aprofiten més encara el seu entorn mentre dinamitza el barri.

1 thought on “Un model d’espai públic pel segle XXI: els barris per a vianants

  1. Molt interessant el vostre article sobre la sostenibilitat dels espais públics de la ciutat, però caldria pensar en altres articles sobre el canvi climàtic, la post-pandèmia i la participació democràtica per anar creant opinió sobre el que es pot fer per arribar a una ciutat més sostenible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *