Femenicidi terrasses Santa Coloma

Violència masclista: dolor i indiferència

Drets Feminisme

La violència masclista segueix colpejant les dones i els seus fills i filles amb actes molt cruents. Les xifres són aclaparadores, però hi ha una veritable conscienciació? És de rebut ovacionar un assetjador confés? És normal continuar amb el teu oci a tocar d’una concentració contra els feminicidis? És fictici l’avenç que semblava que havia fet el feminisme? Fotos: Redacció

Som un mitjà rigorós, o ho intentem fortament, i sempre que és possible donem les dades del tema que tractem. Aquest article era lògic que comencés donant les xifres de dones i criatures assassinades per violència masclista només en les darreres dues setmanes, que és esgarrifós, però no ho farem, una sola dona, un sol nen o nena, ja en seria prou per explicar el que volem explicar.

Violència masclista, sense adjectius

Quan pensem que ja hem viscut el màxim dolor possible en el tema de la violència contra les dones, sempre arriba un cas que el supera -si és que es poden establir graus en aquest patiment extrem. I anem afegint nomenclatura a aquest dolor. Ara hem après el terme “violència vicaria”. Per desgràcia, no és el primer cas de fills i filles assassinades pels pares, pel “simple fet” de fer mal a la mare, a “la seva” dona, però aquest cas de les nenes de Tenerife, potser per l’anunci anticipat de l’assassí de què volia fer, per la incertesa, pel temps de cerca dels cossos de les nenes…, o ves a saber, ha fet aflorar aquesta “nova” etiqueta, nova pels profans, en el terreny professional de la lluita contra la violència masclista ja era un terme encunyat.

I seguim etiquetant i compartimentant el sofriment de les dones: violència física, violència psicològica, violència obstètrica, violència vicaria…, en definitiva: violència masclista. Entendre i sensibilitzar sobre cada subtipus de violència contra les dones és útil, però sense perdre de vista que el problema és un: el patriarcat. Passa quelcom similar amb la pobresa, l’hem començat a adjectivar: pobresa energètica, pobresa menstrual, pobresa infantil, pobresa alimentària… És pobresa, sense més, i té un responsable: el capitalisme, de cap manera deslligat del patriarcat, per tant, tot conflueix -també les dones patim la pobresa en més mesura que els homes.

El patriarcat s’hi torna

S’estan produint dos processos en paral·lel: les dones hem dit prou -la denúncia i lluita contra la violència masclista ha aflorat amb força- i, d’altra banda, hi ha una resposta virulenta del patriarcat, que veu perillar els seus privilegis i morirà matant (si és que aconseguim que mori). Té moltes eines i l’auge de l’extrema dreta li dona gasolina. Aquesta setmana han passat coses esfereïdores i violentes, però hi ha tanta o més violència en l’ovació al maltractador confés Plácido Domingo. Sí, qualifiquem conscientment aquesta ovació de violència, perquè tornar a infligir les dones vexades per aquest abusador aquest nou dolor en veure l’objecte del seu patiment essent aclamat per les masses és pura violència, i ens mostra realment on som. Aquest desacomplexament del masclisme més groller que vivim, i que ja semblava superat, és només un avís que el camí que ja pensàvem haver transitat, el podem retrocedir amb facilitat i n’hi ha mostres preocupants entre les noves generacions, i no tan noves.

Indiferència?

Ovacionar un maltractador seria un grau alt de reforç del patriarcat -tornem amb les gradacions-, però la indiferència n’és un altre d’important. I això ens porta a l’acte de repulsa pel cas de les nenes i la mare de Tenerife que va tenir lloc a la pl. Vila de la nostra ciutat el passat divendres 11 a les 22 h. Que les terrasses de la Pl. Vila creixen i creixen i creixen és un fet, i ja passava abans de la pandèmia, si ara potser està justificat per compensar el sector de la restauració per les pèrdues de l’any passat ho deixem per un altre moment; sigui com sigui, les terrasses de la plaça de la Vila arriben, com qui diu, a la porta de l’ajuntament, i un divendres al vespre estan plenes a vessar. Va fer feredat que, sense discontinuïtat física, en el mateix moment en què es llegia un text on, un cop més, es descrivien uns fets horribles i una violència insuportable cap a les dones, en el mateix espai com diem, gairebé tanta gent com els qui estàvem en la concentració, estiguessin prenent-se unes cerveses i unes tapes, tan ricament. Feia mal. ¿Ens enganyem i els assassinats, violacions i altres formes de violència contra les dones no trasbalsa en el fons tant com ens creiem, o només ho fa puntualment, i en realitat per a la majoria queden en “successos” que en un parell de dies hem oblidat? Si no, com s’explica que siguem capaços de continuar amb el nostre esbarjo mentre al costat es denuncia l’assassinat de dues nenes petites per castigar la seva mare? Què ens fa ser tan indiferents, fins i tot quan tenim la reivindicació just al costat?

La lluita no pot ser només del 50%

No podem acabar sense parlar d’una altra qüestió que genera polèmica: quan es culpabilitza els homes, així en general. Molts homes se senten ofesos perquè “no han de pagar justos per pecadors”, “ells concretament no han fet res”, … Igual com diu l’Elisa BeniNo existe una mujer que no haya sufrido algún tipo de violencia derivada del hecho de serlo a lo largo de su vida, en ningún estrato social, en ningún país del mundo”, podríem afegir que: no existeix cap home que no hagi infligit algun tipus de violència (o ofensa) a una dona, per acció o per omissió, fort o subtil. Que el grau de culpabilitat és diferent, és obvi i no caldria ni dir-ho -n’hi ha tantes coses òbvies que no caldria ni dir i en cal!-, però el simple privilegi que els atorga el sol fet de ser homes, els posa en el mateix sac. També hi ha dones que expressen que no tots els homes són culpables, que hem de distingir, però ens estan assassinant i violant i seguim essent les dones qui convoquem, qui denunciem… Aquests homes que ja han recorregut cert camí, necessitem que facin un pas enèrgic endavant i ho necessitem ja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *