A la redacció d’Infograma parlàvem de quins podien ser els motius que empenyessin algú a venir a viure a la nostra ciutat. I conforme anàvem avançant en la conversa, també ens demanàvem per què, en un moment determinat, algú podia decidir marxar. Se’ns acudien moltes idees tant per a una cosa com per a l’altra. Van decidir anar a les fonts. Ho preguntaríem a la gent. I així van néixer els textos que anem publicant amb aquest títol. Aquesta és la sisena entrega d’aquesta sèrie. Fotos: Tere i Sibil·la.
Sibil·la: “La meva relació amb Gramenet és plena de clarobscurs”
Aquesta primavera haurà fet 55 anys que vaig arribar a Santa Coloma de Gramenet. Els pares eren joves i jo era la primera filla. Ja casats van buscar una casa pròpia i la van trobar aquí, a uns baixos del carrer Vistalegre (o com es deia llavors, General Mola).
Abandonar Sant Andreu, el lloc on havien nascut ambdós i vivien els avis, no va ser fàcil. Santa Coloma de Gramenet era una opció poc atractiva i amb mala fama. Però només aquí, gràcies a una cosina, van aconseguir un lloc amb un lloguer assequible. A finals dels anys seixanta no era fàcil trobar habitatge i sovintejaven les estafes. La decisió del canvi va ser definitiva després del vist-i-plau de l’avi Gregori. Va venir, va parlar amb els veïns i va intentar esbrinar de quin bàndol eren. Calia saber si són dels nostres, com ell deia, no fos cas que anéssim a parar en un eixam de feixistes. Va creure que l’elecció era correcta.
El cordó umbilical amb Sant Andreu es va mantenir durant molts anys. Crec que els pares esperaven poder retornar-hi algun dia. A mi, no m’hauria desagradat. El pare hi treballava i no és casual que allà hi féssim les compres especials: els mobles, els vestits de la comunió, la roba, les joguines… Durant anys em sabia de memòria els noms dels carrers del barri que m’havia vist néixer i prestava poc interès per on passava cada dia.
La meva relació amb Gramenet naixia amb clarobscurs i així ha estat sempre. Me l’estimo però sé que és plena de defectes i d’autoengany. M’he implicat amb el teixit associatiu, però sé que en general la població és conservadora i poc reivindicativa. Som minoria i gairebé sempre els mateixos els que reclamem. La majoria tolera la corrupció i en fa de les braves i la cervesa del diumenge en alguna terrassa una imatge d’èxit.
M’entristeix quan alguns de fora se sorprenen que parli català i els dic que ho faig sempre, sense cap problema; o que alguns “prohoms” de la ciutat em classifiquin de burgesa per fer-ho. Em diverteix que s’identifiqui a una de Gramenet perquè camina sempre pel mig del carrer però no és un acte incívic, és simple adaptació i costum: aquí les voreres són estretes, boterudes i plenes d’obstacles. M’agrada el fàcil petar la conversa amb desconeguts a les botigues i el no parar de saludar quan surto de casa. M’irrita que al veïnat colomenc se’ns tracti pitjor que el d’altres ciutats i haguem d’acceptar parades de metro més degradades i cablejats de pena a les façanes perquè cap administració ho impedeix o regula. M’al·lucina que no es posi fre a l’ocupació per negocis privats de l’escàs espai públic que tenim o que no tinguem cap sala de cinema quan som més de 100.000 persones. M’indigna que Can Zam no sigui ja un parc o que es vulgui enderrocar el poc que queda del nucli antic.
Algunes amigues i amics han marxat i marxen de la ciutat. És dur viure a la meva Gramenet que m’agradaria que perdés el catòlic “Santa Coloma” o que no es conegués per “Santako”, un nom ben lleig. Fa anys algú va renunciar a ser la ciutat jove, potser algun dia, en un despatx, es renunciarà a ser ciutat per ser un barri més de Barcelona (anys enrere ja s’hi va vendre un tros). No li sé veure futur. No s’ha sabut aprofitar els potencials: la restauració, la diversitat cultural, el potencial artístic… i sovint hem acabat sent l’abocador de festivals de música que altres poblacions rebutgen. Els pares van venir fa més de mig segle de Sant Andreu i aquí hem crescut les tres filles i seguim vivint aquí… Ves a saber per quin motiu (fins ara) ens hem volgut quedar.
Tere: “Vaig marxar amb gran il·lusió i tristesa al mateix temps”
Em dic Teresa Arellano. Vaig néixer a Badalona, de pares cordovesos que es van establir a Santa Coloma de Gramenet, al barri Llatí, als anys 70.
Al 1996, amb l’arribada d’immigrants marroquins a Santa Coloma, vaig conèixer a qui un any més tard es convertiria en el meu marit. Després de casar-nos vam decidir fer un viatge a París, diguem-ne que com una mena de viatge de noces. Arran del viatge, París em va deixar tan meravellada que no podia deixar de pensar en ella. Part de la família del meu marit ja vivia allà i constantment ens informaven de la vida parisenca. Poc a poc, ens vam anar il·lusionant fins que vam decidir fer un canvi important a les nostres vides.
No vam trigar massa en planificar el nostre somni. Un any abans del naixement del nostre primer fill i una mica abans d’una altra de les grans crisis econòmiques a Espanya el meu marit va marxar en solitari, per buscar feina i una casa per a la família. Tot va anar rodat, va trobar el que buscàvem. No hi havia marxa enrere.
La decisió no va ser resultar gens fàcil, havia de deixar la meva llar, la feina, la ciutat, el barri, els amics, els germans… i sobretot havia de separar-me dels meus estimats pares. Tot això em va produir una gran tristesa. Tantes renúncies van ser com un dol racional i emocional.
Al 2003, doncs, bitllet de Barcelona a París. Recordo que va ser un estiu molt calorós, es van superar els 43º C. Ens vam instal·lar en un petit apartament i vam aprofitar les altes temperatures per passar un estiu molt tranquil, abans d’haver d’adaptar-nos al famós fred de l’hivern parisenc.
En aquests gairebé 20 anys que porto a París, la meva experiència ha estat molt positiva. Jo i els meus fills vam aprendre molt ràpidament l’idioma (semblant al català), això sí, amb molt d’esforç. Ens vam adaptar, però sense oblidar mai els nostres orígens, la nostra llengua materna i les nostres arrels culturals.
Vaig tenir dos fills més, nascuts a França, i estic molt orgullosa d’haver adquirit amb ells la doble nacionalitat francesa-espanyola. Soc molt feliç, vam trobar el que buscàvem: una millor vida laboral i una bona educació per als meus fills. I sempre que puc, viatjo amb la família a Santa Coloma (que la porto molt endins) per reunir-me amb els meus éssers estimats que encara viuen allà, aquesta ciutat meravellosa que ens va acollir i que segueix acollint avui dia i que creix tots els dies en varietat d’orígens, cultures i religions. T’estimo Santa Coloma de Gramenet.
