Aquest text és la primera part, de tres, sobre la tortura durant la dictadura de Francisco Franco. Amb l’autoria del Grup d’Història José Berruezo-Julia Romera, continuem contribuint a la reconstrucció de la història de la ciutat, en aquest cas amb l’estudi de l’ús que feia la dictadura de la tortura com a eina de brutal repressió.
Per al franquisme la guerra no havia acabat l’1 d’abril de 1939. Després d’aquesta data encara la va mantenir, però això sí, ara contra un poble vençut, desarmat, desmoralitzat, terroritzat… La política d’extermini que practicava en aquelles zones que anava ocupant havia de dur a terme la tasca que no havia complert la primera dictadura, la de Primo de Rivera. Aquesta vegada no havia de quedar sobre sòl espanyol cap rastre de llavor de la qual poguessin germinar en el futur persones atretes pels valors de la democràcia, el marxisme, l’anarquisme, el catalanisme, etc. Aquests corrents ideològics havien de desaparèixer per sempre del país.
Després de la victòria, amb la imposició del Nuevo Orden i amb les eines que aleshores facilitava el control dels aparells de l’Estat (sistema judicial, policia, guàrdia civil, exèrcit, sistema educatiu, premsa i altres mitjans de comunicació, etc.), la dictadura va continuar la seva tasca d’extermini per mitjà d’una sanguinària i violenta repressió contra tothom que tornés a intenar qüestionar l’ordre social tradicional.
Durant tota la seva existència, la dictadura va mantenir el record de la guerra, que no era sinó una altra manera de mantenir-la, dividint la població en vencedors i vençuts. Hi ha qui ha volgut veure una certa evolució del règim al llarg d’aquests quaranta anys creient que gradualment es va anar obrint a uns certs graus de tolerància i permissivitat. Creiem que això no és cert. El que va fer el règim va ser adaptar-se a les pressions que des de dins i des de l’exterior anava rebent, però la seva naturalesa intrínseca no va variar ni una engruna i una mostra que ens podria servir va ser l’ús sistemàtic de la tortura com a tracte habitual als detinguts polítics durant tot el període, acarnissant-se de manera especial amb els treballadors i estudiants.
L’ús de la tortura no és privatiu dels règims dictatorials. Són freqüents les denúncies per maltractaments i tortures als detinguts en països que fan gala d’un sistema polític liberal i democràtic. En el fons, l’ús de la tortura és consubstancial a tota estructura de poder en la seva lluita contra els dissidents; ara bé, si en els sistemes liberals-democràtics la ciutadania ha aconseguit establir mecanismes de denúncia que obliguen els aparells repressius a exercir l’autocontrol, en els sistemes dictatorials aquests mètodes queden emparats i protegits pel poder i, en cas de denúncies públiques, pels mitjans de comunicació posats al seu servei.[1]
La dictadura franquista va destacar per l’ús sistemàtic i brutal d’aquests mètodies fins al punt que “nunca en la historia de España se había puesto en marcha una estrategia de tortura masiva como la que practicó el régimen de Franco desde el día de la victoria”[2]. Les pàgines que segueixen intentaran ser una desmostració de com el franquisme va torturar des dels primers fins als darrers dies de la seva existència, fins i tot quan el dictador ja havia mort.
L’estudi històric de la tortura es troba amb obstacles insalvables ja que, com és fàcil d’entendre, no en queden evidències materials o escrites en documents oficials i qualsevol denúncia durant la dictadura era negada i silenciada, quan no era reprimida també amb duresa. Malgrat to, hem de donar les gràcies a aquelles persones que, havent-ne patit els efectes, ens han deixat els seus records, algunes vegades en senzilles cartes o articles de diari, unes altres en forma de memòries, que, en la majoria dels casos, són esgarrifoses.
En aquesta petita col·laboració no podrem incloure tots els relats que coneixem, però amb el que exposarem a continuació hauria de ser suficient per comprendre com els mètodes de tortura es van convertir en un element essencial de l’engranatge repressor de la dictadura durant gairebé quatre dècades.
Els primers anys de la postguerra
Un cop acabada la guerra, les presons espanyoles eren plenes a vessar. Segons xifres oficials, a començaments de 1940 hi havia 270.219 homes i dones presos. Només a Madrid, a mitjans de juny de 1939, es comptaven prop de 50.000 reclusos.[3] Tots eren “rojos”, vençuts, i calia recordar-los-ho contínuament. Sobre aquesta població reclusa es va exercir una dura venjança. Joves falangistes, familiars dels “caídos”, terratinents… entraven a les presons, triaven presoners i els apallissaven brutalment.[4] Altres vegades, la tortura era un element imprescindible del sistema jucidial, ja que la majoria d’aquestes persones preses havien de comparèixer en judícis sumaríssims. Generalment, no es trobaven càrrecs delictius o d’actuació criminal, sinó només el fet d’haver estat afiliat o haver votat, a les eleccions, candidats d’esquerres. Calia, per tant, aconseguir declaracions autoinculpatòries que facilitessin la condemna. Aquestes “confessions” només es podien arrencar amb l’ús de les tortures.
El sistema judicial anomenava diligències aquests interrogatoris: “¿a diligencias? Pues que para hacerte cantar te sacan de la cárcel y te pegan una soberana paliza, o te dan corrientes eléctricas, o hacen contigo lo que les da la gana. Y que vuelves al cabo de unos días o unas semanas destrozadita (…) o que no vuelves más”.[5]
(Primera part de les tres que componen el document)
[1] Recordem com en el cas de l’estudiant Enrique Ruano, mort el 1969 mentre era interrogat per la policia, que la premsa va justificar-ne la mort en tirar-se per una finestra dient que tenia problemes repressius conseqüència de la seva homosexualitat. En aquesta tasca va destacar el diari ABC. La veritat és que Ruano va morir d’un tret per l’esquena quan intentava fugir i la policia, per encobrir l’assassinat, el va tirar per la finestra i va oferir la versió del suïcidi.
[2] Francisco Moreno, “La represión en la posguerra” a Santos Juliá (coord.), Víctimas de la guerra civil, ed. Temas de hoy, Madrid 1999, pàg. 301.
[3] Alberto Reig Tapia, Franco “caudillo”. Mito y realidad, ed. Tecnos, Madrid 1995, pàg. 268.
[4] Són abundants els testimonis reproduïts en el treball esmentat de Francisco Moreno.
[5] Mercedes Núñez, Cárcel de Ventas, citado en Alberto Reig Tapia, pág. 258. Las siguientes citas, si no se indica lo contrario, están extraídas de este mismo autor, cuya labor de denuncia de la dictadura nunca podré dejar de agradecer.
