El número que l’Infograma vam treure imprès el dia de Sant Jordi parlava tot de l’habitatge… Ens van faltar pàgines per poder reflectir en tota la seva dimensió la multitud de problemes que hi ha a la ciutat al voltant d’aquest tema. Compartim amb vosaltres algunes estadístiques que vam publicar, per si no vau aconseguir el paper. I hi afegim alguna informació posterior. Infografia: Anna Sala
Tenim un problema greu amb el preu de l’habitatge. Ho sabíem i les dades que hem recollit ho demostren. A Santa Coloma tenim pisos petits (una mitjana de 64 m2) i el pressupost mitjà que hem de destinar per poder pagar el lloguer és el 40 % de la renda familiar. El nombre de contractes de lloguer és de 1.877, i només 55 són en règim de lloguer social, en un parc total d’habitatges que supera els 46.000. El preu mitjà de compravenda se situa en 2.160 euros/m2, en pisos que de mitjana tenen 50 anys d’antiguitat. Això a Santa Coloma, amb una renda anual per unitat de consum de 16.264 euros (dada de l’Institut Metròpoli). Accedir a un lloguer a bon preu és gairebé impossible; accedir a un pis de propietat partint de zero, una quimera. Cada cop és més habitual el lloguer d’habitacions, la fórmula a la qual moltes persones i famílies han de recórrer per poder tenir un sostre.
No és un problema sobrevingut, que ens hàgim trobat inesperadament, ja fa dècades que existeix. Fa més de 20 anys que un ministre de vivenda del PP va dir que si el preu dels pisos era molt elevat i es continuaven venent és que la gent els podia pagar. Però no és una visió exclusiva de partits de dreta: l’actual ministre de la Presidència, Félix Bolaños (PSOE), afirmava el 2021 amb tota la calma que «l’habitatge és un dret, però també un bé de mercat», una frase amb la qual volia justificar la seva reticència a regular el mercat de lloguer. Ni tan sols a Barcelona, Ada Colau, una alcaldessa que va créixer al paraigua de la PAH i que va governar la ciutat durant vuit anys, va poder frenar l’exacerbat increment dels preus. I a escala local, què s’està fent a la nostra ciutat? Doncs les prioritats de les polítiques d’habitatge del consistori colomenc sembla que fan més èmfasi en la lluita contra les ocupacions (un dels efectes de les dificultats d’accedir a un habitatge) que a posar fi a aquest despropòsit de preus.
Ara bé, aquest no és l’únic problema que afronta la població de Santa Coloma. Un altre de molt greu és que el parc d’habitatge està força envellit. Tal com ja hem dit, l’edat mitjana dels edificis és de 50 anys, i això se suma al fet que som una de les ciutats més pobres de Catalunya, Resulta més que evident que a la majoria de comunitats de veïns i veïnes els costa molt fer front a la rehabilitació necessària del seu immoble. La normativa obliga a fer aquestes rehabilitacions i a passar la inspecció tècnica d’edificis (ITE) per obtenir el certificat d’aptitud, la qual cosa es tradueix en el fet que es fan les mínimes reformes possibles, les absolutament imprescindibles, amb qualitat de materials i execució d’obres a vegades deficients, perquè les comunitats acaben havent de triar les constructores més barates.
Tot plegat, un mal panorama pel que fa a l’habitatge: és vell i és car. Definitivament, tenim un problema i molt greu.
[Actualització]
Fins aquí, l’article que va aparèixer en paper el passat Sant Jordi. Volem afegir que resulta “curiós” que pocs dies després, el butlletí informatiu de l’Ajuntament corresponent al divendres 3 de maig fes portada amb les polítiques d’habitatge del Consistori en un exercici evident de màrqueting. (Cliqueu a la imatge per llegir-ho.)
S’ha fet evident que les polítiques centrades en la desocupació resulten rendibles perquè per ara alts càrrecs aconsegueixin la Conselleria d’Interior.
