M. Gabriela Serra: “En el món actual mana el mercat”

Començàvem 2026 amb el segrest de Nicolás Maduro, les pretensions de quedar-se amb Groenlàndia, el pla d’un centre turístic per a Gaza, el possible atac a l’Iran per part dels Estats Units… Entenem què estem passant o preferim pensar que Trump és un boig? Hi ha resposta des de les esquerres? En parlem amb l’activista social colomenca Maria Gabriela Serra (Fotos: MGS).

El passat 3 de gener va ser segrestat el president veneçolà, Nicolás Maduro. Què passa ara amb Veneçuela?
Ja no se’n parla. L’emperador del món ha intervingut i el tema es dona per tancat, per solucionat. El règim veneçolà està acabat encara que hi hagi representants del govern anterior que presidia Maduro. El segrest il·legal d’aquest president obre una nova etapa per a l’Amèrica del Sud i Central. Entrem en una etapa posterior al “despiste”, a l’oblit dels EUA del “patio trasero” que són tots els països mal anomenats llatinoamericans (no hi viuen llatins) dels quals se sent propietari i amb el dret d’interferir políticament i econòmicament. Després de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York (2001), els EUA es va centrar en l’Orient Mitjà i la Xina va poder entrar fàcilment a l’Àfrica i també als països sud-americans. Una badada que Trump vol redreçar.

És determinant Xina en aquest atac?
És el principal enemic dels EUA.

La Xina és el gran inversor del “patio trasero”. Hi té unes relacions econòmiques i comercials fenomenals. En aquest moment controla més de trenta ports de Sud-amèrica i compra, per exemple, la soja al Brasil i no als EUA. El mal que això fa al sector agrícola i econòmic al país nord-americà és immens perquè fins fa poc n’era el client principal.

Tot el que la Xina té prohibit d’exportar als EUA, exporta a Amèrica del Sud (productes, serveis). Inverteix també en comunicacions, en intel·ligència artificial.

El govern xinès se centra exclusivament en la part econòmica dels països on inverteix i no en la política. Només demana que no es reconegui Taiwan. Ho fa amb personal xinès expatriat que viu i treballa aïllat de la població nadiua. Un funcionament molt similar al que han tingut les bases dels EUA i que en aquests moments són dues a Amèrica Central: Guantánamo (Cuba) i Comayagua (Hondures), i en construcció una a l’Argentina.

Es podria dir que els EUA alguna cosa ha après de la Xina. Ara saben que no els ha donat un resultat positiu la intervenció amb l’exèrcit, amb les tropes. Es perden vides humanes, també de pròpies. També molts diners. Un desgast polític que no paga la pena. Si en el món mana el mercat, resulta més intel·ligent comprar el país i no destruir-lo. “Si voteu a Milei, tindreu el nostre ajut”, “Si aquestes persones que heu escollit democràticament a Veneçuela fan el que jo dic, no tindreu cap problema”. Aquestes són les propostes de Trump.

Trump no és un polític “políticament correcte”. Realment no li interessa restablir “la democràcia” que proclama a Veneçuela. Ha mantingut els successors de Maduro a canvi que no es provoqui una insurrecció al país i  sempre que se sotmetin als seus designis.

Quin paper hi juga Europa?
Els governs dels països europeus estan més amoïnats pels aranzels, per Groenlàndia, pel futur de l’OTAN que per Veneçuela. Saben que som en un món que és un mercat. Ni tan sols miren Gaza, abocada a solucionar-se de la pitjor manera possible. No hi ha ni exigències de compliment de l’alto el foc acordat. Semblaria que com menys palestins sobrevisquin, millor; i els pocs que quedin els usaran de treballadors a “la Riviera de Pròxim Orient”. Ucraïna és una pedra a la sabata que no són capaços d’ajudar, però que els serveix per remilitaritzar els exèrcits i les societats. Pels EUA, Ucraïna rebrà ajut si facilita l’accés a les seves terres rares i acaba pactant amb Rússia amb les condicions que l’emperador Trump plantegi.

A Europa l’amoïna Groenlàndia perquè, si els EUA l’ataca, vol dir que l’emperador pot atacar qualsevol país europeu si li plau, sense que res l’aturi. A Europa la preocupa salvar els mobles. Estem en un canvi d’època marcat per l’enfonsament del dret internacional i on els principis reguladors de les Nacions Unides han desaparegut.

És la intervenció dels EUA la solució per al poble veneçolà?
El poble veneçolà està majoritàriament en contra del segrest i del neocolonialisme. És cert que hi havia un descontentament general al país, també de les formacions d’esquerra que havien acabat dividint-se, però la intervenció de Trump no és el que es volia ni es desitjava, encara que és impossible concebre una acció com aquesta sense un cert suport intern (exèrcit, govern, etc.).

La crisi veneçolana ve de lluny. A partir del moment que Chávez assumeix el poder l’any 1998, s’impulsa un procés de nacionalització de sectors estratègics de l’economia, entre els quals, i és el més important, la indústria petroliera a través d’una empresa estatal, PDVSA. Això permet al govern controlar aquest recurs natural i utilitzar els ingressos per finançar programes socials que resulten molt exitosos; malauradament, aquesta empresa ha estat també un niu de corrupció.

El bolivarisme s’ha fracturat, especialment des que el president és Maduro (octubre 2012). Veneçuela pateix una greu crisi ocasionada per un sistema econòmic rendista, basat bàsicament en l’exportació del petroli. El país no produeix significativament res més. No és un sistema sostenible.

Les polítiques populars de Chávez van originar un deute impossible de revertir perquè al país no augmentaven els recursos.

Això s’ha saldat amb milers i milers de veneçolans que han hagut d’abandonar el seu país per poder sobreviure. La població migrada d’origen veneçolà són la majoria gent treballadora, que ha marxat del seu país perquè allà ja no poden viure. Persones que a més, en època Maduro, han perdut drets a causa de la repressió. Els trets al carrer no els feien només la gent de dretes, els “círculos bolivarianos” estan integrats per població preparada per defensar la Revolució Bolivariana i si cal disparar a manifestants.

Podrà el govern actual revertir la greu crisi econòmica que pateix el país?
Cal temps i no és fàcil. Cal controlar la producció del cru i la seva distribució. S’ha de renovar la manera d’obtenir-lo i elaborar-lo perquè el sistema actual petrolier està caduc. Cal fer una inversió a mitjà termini i calcular poder tenir guanys a deu anys vista.

Quin futur albires per a Veneçuela?
Imagino que obriran un procés que suposadament té un perfil democràtic, amb un ferri control de la resposta ciutadana. Potser no ets chavista, però tampoc admets ser un vassall, que el teu país sigui una colònia dels EUA. Chávez tenia una capacitat especial de sintonitzar amb les classes populars. Per als pobles, formar part de la República Bolivariana és un orgull i estan segurs del seu potencial.

L’actual presidenta, Delcy Rodríguez, té un maldecap important: ha d’aturar un possible alçament popular i evitar treure l’exèrcit al carrer. L’exèrcit de Veneçuela era molt chavista. Què ha passat? Per què no ha actuat quan s’ha produït el segrest del president? Qui l’ha facilitat? Com és possible que es bombardegin bases i no es produeixin reaccions?

I la dreta veneçolana, com respondrà? Seguirà a l’espera? De moment només ha sabut fer el ridícul.

Ningú parla d’alliberar Nicolás Maduro. Es diria que una part de la cúpula de l’exèrcit ha admès aquesta situació. Hem d’admetre que la crisi al país era molt greu, no es podia descartar una revolta popular. Ben segur que entre sectors de l’exèrcit i poders econòmics planava el dubte de saber com se’n sortirien i aquesta pot ser una sortida.

Faries alguna reflexió final?
Als països de Sud-amèrica és molt present la por, la por de trobar-se de nou sota una dictadura com la que han patit fins fa no gaire temps. Quan una vivència és tan viva i recent, la gent vota qui considera que fa disminuir la violència als carrers. La ironia de les eleccions a l’Argentina, Xile, el Salvador és que governen presidents d’extrema dreta gràcies als vots “democràtics” de sectors populars, no als cops d’estat…

Ara el món el regeix el mercat i els valors es calculen a partir d’allò que tens. Estem més colonitzats.

L’esquerra no ha sabut fer front en aquesta ideologia. La caiguda de la Unió Soviètica va donar per vàlida la idea que tothom desitjava un mateix model de desenvolupament basat en el mercat. Per a molta gent, viure bé ha passat a identificar-se amb tenir. Els drets individuals han passat a estar per sobre dels col·lectius. Hem oblidat que ser auster no és sinònim de ser pobre. El capitalisme s’ha imposat com l’únic model econòmic. Aquí el desastre.