Entrevistem María Lista Ricco, una jove artista de Santa Coloma de Gramenet que comença a veure la llum en el món musical després de ja un temps formant-se i trobant el seu estil propi. Una vegada més una dona, jove —amb vint-i-quatre anys acabats de fer—, d’arrels uruguaianes i colomenca que intenta fer-se un lloc en aquesta societat. Avui hi parlem. Fotografies: Rus Jiménez
Com et definiries musicalment?
Jo ara mateix he començat el meu projecte, fa uns dos anys. El meu estil és folklore llatinoamericà, ja que jo soc de l’Uruguai, m’agrada molt aquest món del folklore autòcton i faig fusió amb música electrònica i experimental. Ara mateix estic amb un projecte en format amb banda, i barregem jazz i estils similars. Ho fem perquè estem en aquest món amb el Taller de Músics i l’Escola de Música Moderna de Badalona. En resum, fem folklore, jazz, fusió i música experimental.
Esmentes dos espais de formació musical. Entenem, doncs, que has estat formant-te els darrers temps
Vaig començar en una aula musical de Santa Coloma, a Àgora —actualment cooperativa—, amb l’Ainhoa com a professora. Jo havia fet teatre musical, em va veure i em va dir que anés a la seva escola. Hi vaig estar un any, estava estudiant una carrera i ho vaig deixar. Vaig triar la música i amb ella ens vam informar per internet i vam topar amb el Taller de Músics. Ella fa clàssic, òpera, però jo volia fer modern.
És llavors, cap a finals de l’any 2019, que vaig començar al barri del Raval de Barcelona a una escola de música fent jazz i música moderna. Primer amb veu i llenguatge musical, ja que jo en la meva vida havia estudiat música i va ser una mica complicat. Vaig estar uns tres anys i, evidentment, per motius econòmics la cosa anava pujant i em vaig veure en la situació de deixar-ho.
Casualment, aquell mateix any em presento al Cabal Musical, que és una beca que ofereixen a gent de l’extraradi de Barcelona. Jo en el meu cas no tenia cap projecte, era jo. I els va agradar i em van agafar amb una beca de dos anys fent un munt de masterclass de música, sobretot orientat a la formació del teu projecte, no tant com a estudis. Però igualment també fèiem classes de música, o classes de dret pel dia de demà si has de fer un contracte, això estava molt bé. I, a més, et feien un EP amb el segell discogràfic del Taller de Músics.
Mentre feia això, també em vaig inscriure a l’Escola de Música Moderna de Badalona. Desconeixia que hi havia una escola de música moderna a Badalona, que és supertop. Té un nivell brutal, per mi és una de les millors de Catalunya. Allà vaig començar fent anàlisi musical, harmonia… i ara ja ho he deixat, però és clar, ara els qui toquen a la meva banda són d’aquesta escola i del taller.
Prèviament a aquest procés de formació, havies fet alguna cosa en l’àmbit musical?
No, mai. Si en l’àmbit personal, perquè el meu pare és músic, a casa sempre hi ha hagut música i al final una tira per on més o menys li agrada. En l’àmbit artístic jo havia fet batxillerat d’arts escèniques, però no tenia clar a què em volia dedicar. El teatre m’agradava, però veia que no era el meu, la dansa… mai he fet dansa, i la música era com un interrogant. Veia com que m’agradava, però no tenia ni idea, i veia als músics i em deia a mi mateixa que jo no sabia fer allò.
Vaig fer també teatre convencional, de text, a Carro de Baco aquí de Santa Coloma i després vaig fer a L’Excèntrica un any de teatre musical. Allà em vaig adonar que volia cantar.
Com definiries la teva música?
La meva música és molt emocional, amb arrels folklòriques llatinoamericanes. La música al final és la canalització del que estàs vivint o has viscut. Per mi la música és terapèutica. Jo canalitzo el que he viscut, o si vull dir alguna cosa i ho dic. Amb aquests ritmes més tribals, i amb aquest so que estic buscant, i amb la col·laboració amb la banda, jo crec que ajuda molt, és com que pots fer qualsevol cosa.
Les darreres setmanes hem pogut començar a escoltar alguns temes propis i una col·laboració amb un altre artista, Medina. Pots explicar com sorgeix aquesta col·laboració?
Jo vaig fer el meu primer EP per al Cabal Musical, que es diu Ciudad Esmeralda. Medina és un col·lega del Cabal Musical, ell també té el seu projecte i hem coincidit els mateixos anys. Quan vam sortir, ell treballava amb un productor, que és molt top i es diu Emili Bosch, que el va aconseguir el Cabal Musical per al projecte de Medina. Llavors ell em va dir que li agradaria fer alguna cosa junts. Jo vaig creure que la part urbana la teníem els dos i coincidíem, li vaig dir que sí.
Ja fora del Cabal vam dir de treballar amb l’Emili, que és un màquina. Al principi no sabíem bé què volíem i després vam dir, un EP amb tres temes, i tot com a col·laboració. Els dos som autoproductors del nostre projecte, però evidentment tenim moltes limitacions i necessitàvem a algú que li donés forma i sentit.
A banda d’això, tens alguna cosa pròpia publicada?
Els temes del meu primer EP, que són Intro, Tormenta i XMP3. Són el que bàsicament obre la porta al meu projecte. No sé què coi vull, però això m’agrada.
Quins són els teus referents? Què t’inspira el que estàs fent i vitalment?
La meva família. El fet de moure’m en el món underground de la música en la meva infància em va marcar un munt. I veure la possibilitat que no has de ser com una estrella per poder dedicar-te a la música o no has de venir d’un lloc de molts diners per poder dedicar-t’hi. Bé, sí, però hi ha una esperança.
Els meus referents musicals són Maria Arnal, que “la amo“, vull una col·laboració amb ella!… És brutal, vaig fer una masterclass amb ella al CaixaForum fa anys i va ser brutal, és una tia que treballa la veu. També així més experimental em fixo en Björk, o Arca. Aquestes tres són el meu top.
Segurament els teus orígens i trajectòria vital tenen molt a veure, però a veure si ens pots explicar què vols dir amb les teves lletres? Què vols expressar?
Sí, al cap de 3 anys de néixer vaig venir de l’Uruguai a Catalunya. És com anar a teràpia, però a casa, i és com pensar en què tinc per dir, o què sento. I a vegades és simplement una frase a la qual li dono voltes, i dic: aquesta frase l’he de posar en algun tema. I vaig girant entorn la frase.
O surten soles al final, com si hagués de sortir cap a fora sense sentit, però les lletres són a vegades ràndom. En pla, no sé perquè he dit això, però com era el que sentia què volia dir. També, suposo, és com molta canalització d’experiències d’amor, de la vida, coses que he viscut en el passat, jo crec que és com la forma que jo tinc d’expressar això.
A qui t’adreces? Quin missatge vols transmetre?
Jo crec que tots els músics, o almenys al meu entorn, sabem que la música és terapèutica. És igual què facis, que només toquis, que només cantis, que ni tan sols ho facis bé. Jo busco connectar amb la gent que sent això. Tot el món sent això, perquè la música al final és una cosa que… està molt bé tenir un missatge, i jo hi dono molt suport i és superimportant, però també hi ha un punt de què això em transmet perquè si i punt.
A vegades, fins i tot passa molt i la gent té molt hate amb el reggaeton, i és normal perquè té unes lletres… però com tota la música. Al final jo crec que és que, ni tan sols la lletra, la melodia em connecta, i jo sento que aquests acords em transmeten i ja està, és això. Jo busco que la gent s’emocioni amb això, i si no doncs no passa res, hi ha un altre tipus de música.
En aquest sentit, amb quins recursos comptes i quin suport estàs tenint per tirar endavant els teus projectes?
Jo crec que el més important de tot és la xarxa d’amics, la família i la gent que t’ajuda. És cert que hi ha un munt d’oportunitats i sobretot a Barcelona, i a Santa Coloma, bé…, però a Barcelona sí, i per sort vivim al costat. Hi ha un munt d’oportunitats com ara beques, de fet el Cabal Musical per exemple, o el Taller de Músics que és molt car, i és per gent amb diners, però també té ajuts que són com engrunes. Però sí que hi ha subvencions i beques, i m’estic adonant ara que estic buscant-ne. Però el que és més important ara mateix és la xarxa de coneguts en el món de la música que et diuen: t’ajudo en això, no et preocupis. O artistes en general: necessito una portada per al meu EP, no conec a ningú, i Mario que és qui treballa amb mi, i Javi, em diuen, val, doncs jo t’ho faig.
Has esmentat abans un productor, l’Emili Bosch. Com has fet la producció dels teus treballs?
Medina i jo vam començar a produir a casa meva. Jo feia un tema, tenia la base d’un altre, ell tenia una lletra, ho construíem com un mosaic. Estava bé, però quan vam anar a l’estudi d’Emili Bosch… Teníem tres dies en agost i tres en setembre i va ser full time, i ell anava descartant o aprovant. És una persona amb molta imaginació i et fica coses que dius… que bo. El contacte venia del Cabal musical, feia de mentor de Medina.
Fa uns mesos et vam poder escoltar a l’aniversari de Ca La Sisqueta, i fa uns dies vas poder tocar en directe a Badalona a Can Boter. Et van sorgint “bolos”?
Estem buscant. Tenim pendent un bolo amb la sala Niu del Poblenou, que acull projectes de jazz i experimentals. Hi ha altres sales, però no sabíem que anàvem a fer el projecte, jo vaig aconseguir 5 col·legues i els vaig dir: toquem per l’aniversari de Ca La Sisqueta. Ens va agradar i vam dir que havíem de fer alguna cosa amb això. Ja ens havia sortit el bolo de Can Boter, i vam anar amb el mateix repertori. Però ara si és veritat que volem fer el projecte, necessitem aturar, muntar els temes, mirar-ho bé, que tingui un sentit i ara estem en aquest procés. Per això tampoc estem buscant tant.
Per anar acabant. La teva vinculació amb la ciutat és clara, ja que hi has crescut i viscut des dels 3 anys. Què hi diries al respecte?
Jo m’he anat aplegant amb gent de Barcelona, de Badalona i és molt diferent. Sento que si has viscut el que és realment Santa Coloma de Gramenet, i el que és sortir al carrer, estar amb la gent, és molt poble també, molt barri. Tot això et marca com a persona i la teva manera de ser, la forma com et relaciones amb la gent. Al final és tot com més humil, i jo crec que aquesta part d’humilitat és el màgic que et dona viure en una ciutat com Santa Coloma. Vas a ciutats com Barcelona i és tot per ego i diners, i jo sento que a Santa Coloma, igual segurament hi haurà d’això, però la part que jo he viscut, de viure a Fondo, al carrer Magallanes, és humil.
I aterrant encara més a la ciutat. Deia abans que ets una artista jove, dona, colomenca d’origen uruguaià…com veus el panorama musical de la ciutat des d’una òptica juvenil i des d’una òptica femenina?
En l’àmbit juvenil hi ha molt artista a Santa Coloma, i amb molt de talent. Realment es pot veure en llocs com el Mas Fonollar, en projectes amb adolescents. Es pot veure com ells volen fer música, tocar, i està aquest impuls. Santa Coloma és gran, però realment, perquè hi hagi tan artista, és molt fort, està ple d’artistes musicals però també d’altres tipus.
I a escala femenina, jo crec que també. Per exemple, l’Ayryn, la Rita… hi ha moguda i això les ciutats ho saben.
Quines sortides creus que tenen aquestes artistes joves a la ciutat?
És complicat, perquè jo crec que a Santa Coloma sí que hi ha alguns projectes que donen impuls, però podrien haver-hi molts més. Santa Coloma té la capacitat de tenir un munt de projectes per a música, perquè hi ha espais, hi ha un munt de llocs… però no els té habilitats, no sé per què. I les oportunitats es redueixen a què tu hagis de sortir de la ciutat per anar a una altra com Barcelona, que simplement anar a Sant Andreu, al Taller de Músics i et donen beques, m’entens?
Sí que hi ha oportunitats i aquí sento que es perd. Per exemple, em vaig assabentar que ja gairebé no hi ha formacions de batucades a Santa Coloma… com pot ser? No ho entenc, si hi ha molta gent que toca. Al final, si tu no dones oportunitats, la gent perd la motivació… i al final m’he de treure la carrera per menjar.
I en l’àmbit juvenil, que creus que faria falta perquè joves artistes com tu poguéssiu mostrar el vostre art?
Començar a construir espais reals perquè els artistes puguin mostrar el que fan, i que se’ls doni l’oportunitat, no simplement construir un edifici i dir aquí tocaran els artistes. I quins artistes toquen, si toquen cada dia els mateixos artistes, llavors…
Hi ha espais, hi ha com una xarxa interna, molt acotada, de la gent que pot tocar, com els 4 de sempre. I això està molt bé, perquè evidentment els 4 de sempre han de tocar, però també s’han de donar oportunitats a gent nova i a projectes nous.
El més important són sales d’assaig —has de marxar a la Verneda per poder assajar— i a pagar, ja que no són públiques. El més important és construir espais públics on la gent i els artistes puguin anar a instruir-se. Com per exemple a Badalona hi ha el projecte de La Perifèrica —vinculat a l’Ateneu Cooperatiu del Barcelonès Nord— que fan tallers virtuals de drets. Calen projectes com aquest, però crec que la cosa no està anant per aquí. Per exemple, l’Escola de Música de Santa Coloma està molt bé, però no hi ha música moderna, i jo crec que la majoria dels músics de la ciutat fan música moderna, on està això?
