Una mort invisible: es reivindica un alberg i recursos per al sensellarisme

El passat 8 de març, a primera del matí, es va trobar morta una persona que dormia al voltant dels Jardins de Can Sisteré i de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. L’entitat Ningú Sense Llar, junt amb una vuitantena de persones, van acomiadar el passat dilluns en Markus, un veí de la ciutat, en un acte senzill i humil.

L’acte de comiat i record organitzat per Ningú Sense Llar aquest passat dilluns 18 de març entorn de Can Sisteré va servir per continuar reclamant que a Santa Coloma de Gramenet hi hagi, com a mínim, un alberg que pugui atendre les persones que viuen al carrer a la ciutat. Un recurs integral que atengui les necessitats bàsiques de les persones que s’han vist abocades a dormir i viure als carrers, i que puguin connectar-se amb el treball d’altres professionals per tal d’oferir opcions vitals de futur i acompanyament en aquest camí.

Segons deia la lectura que va realitzar una dona propera a la persona sense sostre que va morir, amb aquest acte senzill i humil s’ha volgut fer visible que el que li ha passat a en Markus era la crònica d’una mort anunciada, una mort més que queda invisible per a la majoria de la societat. En Markus com tantes altres persones, fins a 27 més, segons el darrer recompte dut a terme per l’entitat colomenca el 30 de maig de 2023, han viscut i adormit als carrers de la ciutat exposats al fred i a la calor, però també a maltractaments i robatoris.

El sensellarisme: una realitat que s’amaga

Segons les fonts consultades per Infograma, properes a l’entitat Ningú Sense Llar, s’ha pogut observar que el sensellarisme és una realitat que l’Ajuntament vol amagar des de fa anys. Es poden enumerar els casos que porten a aquesta afirmació, com són les dificultats per a l’empadronament, fins al cas de no esmentar la realitat del sensellarisme en les seves memòries fins fa ben poc temps.

No és irrisori comentar el fet de la inexistència de partides pressupostàries dedicades a crear estructures que combatin el problema. De forma contraposada, la despesa existent al respecte es dedica a pagar pensions i hotels de forma temporal, la qual cosa és un pedaç en una ciutat subsidiària dels recursos de Barcelona ciutat, com seria el Centre d’Urgències i Emergències Socials (CUESB), que no té en compte la composició social de la ciutat amb una classe treballadora molt castigada econòmicament.

Un alberg: una urgència social immediata

Per a les persones que practiquen l’activisme per resoldre la problemàtica del sensellarisme, la insistència i persistència dels darrers anys denota que l’Ajuntament no té intenció de complir amb les seves obligacions d’atenció a les persones que viuen en situació d’exclusió social.

S’han dilatat processos i propostes, s’han llançat pilotes fora i excusat en els darrers anys de qualsevol acció que signifiqués un canvi en la voluntat de resoldre el problema de les persones que viuen, i moren, al carrer, segons comenten les fonts anteriorment esmentades.

L’entitat Ningú Sense Llar Gramenet aposta per habilitar un centre municipal que atengui les persones que viuen al carrer i que pugui atendre, de forma integral, les necessitats bàsiques i situacions greus per a la vida de les persones. S’és conscient que un alberg no resol el problema, però es veu necessari en la immediatesa per atendre i acompanyar les persones en la recerca d’una vida digna.