Entrevistem Irene González Delarubia, amb el projecte Ayryn, una jove artista de Santa Coloma de Gramenet que després de força anys d’indagar en diferents vessants artístics ha decidit fer-se un lloc en el panorama musical amb un marcat accent juvenil, femení i, diríem més, feminista. Foto: Adrià Bañuelos “Mussol”
Els darrers anys ha sorgit una nova fornada de joves artistes de la ciutat que, no sense dificultats, comencen a fer-se un forat en el món artístic. És el cas d’Ayryn, el nom artístic del projecte que lidera Irene González Delarubia, una noia de vint-i-dos anys de Santa Coloma de Gramenet. Ayryn: dona, jove, colomenca. Parlem avui amb ella.
Com vas decidir endinsar-te en el món musical?
Endinsar-me en el món de la música no veig que hagi estat una decisió presa de sobte, però sí molt recent. Jo, al principi, amb quinze anys, quedava amb els meus amics aquí a Santa Coloma o a Badalona i ens ajuntàvem per fer rap i hip-hop, molt del carrer.
A partir d’aquí, vaig descobrir que, a part de la música comercial que podia escoltar, hi havia altres estils com el hip-hop, i d’allà vaig començar a indagar en aquest món. I em va començar a agradar. Vaig començar a fer les meves primeres lletres, a escoltar rap i a través d’això, després, va derivar a veure altres estils com el reggae, i una cosa va portar a l’altra. I així doncs, a poc a poc, fins al dia d’avui.
De quina experiència parteixes?
Els meus pares em van portar a l’Institut Escola Artístic Oriol Martorell, i ja des de petita feia dansa i música. Em vaig decantar per la dansa, però continuava fent classes de piano, i més endavant guitarra i sempre he estat en contacte amb la música.
Sota quin estil t’agradaria identificar-te?
És una pregunta que sempre es fa i és lògic, al final, ja que és com et projectes. És veritat que ara hem estat treballant durant més d’un any i ja no encaro el meu projecte cap al hip-hop, sinó més cap a l’electrònica, música electrònica, pop electrònic. Ara hi ha un estil que s’està començant a fer bastant aquí que és el Jersey Club, i que a Estat Units fa anys que es porta.
El Jersey Club és un estil de música, que fins avui dia no està molt present aquí i cada vegada es va portant més. Consumeixo rap i hip-hop, però em ve de gust explorar un altre gènere. Al final has d’evolucionar i mirar cap a on tirar.
I com ha estat el pas de fer un projecte més en seriosament?
Porto des dels setze anys fent coses però mai pensant en fer alguna cosa seriosament en la música. Per mi era com quedar amb els amics, potser penjava un tema a YouTube, però tan sols per gaudir. I ara fa un any que ha canviat la mentalitat per fer-ho d’una manera més seriosa.
Han sigut com un cúmul de factors, em va ajudar molt l’Adala quan vivíem junts a una casa a Santa Coloma que em va motivar molt, i el fet de cantar, fer-li de telonera a la sala Apolo, a fer el meu primer EP en maqueta quan encara tenia un altre nom artístic. En veure’m amb un sold out amb 1.000 persones i dius, ostres, jo vull això! No cada dia, però és una sensació que em va molar, i si hem arribat fins aquí sense cap intenció, doncs potser si era el moment de dedicar-se.
Darrerament, hem pogut sentir dos temes en què has participat que sembla estan tenint bona acollida en xarxes socials. Es tracta de Ja no soc així amb Adala, i de Tremolar, el teu primer EP. Així, ja t’hem vist col·laborar amb altres artistes, quins serien els teus referents?
Per mi, per exemple, Adala és un clar referent en el món de la música. Abans de conèixer-lo i de més jove ja l’escoltava. Per mi ha sigut un referent, i ho és ara com ara.
Pot semblar estrany preguntar això, ja que hauria d’estar normalitzat, però malauradament no ho està. Aquests dos temes són precisament en català, ha sigut per tu una aposta cantar en català o ha estat de forma natural?
Ha estat de forma natural. Jo des que vaig començar a fer música sempre he escoltat música majoritàriament en castellà, però també sempre he escoltat música en català. Jo a casa meva parlem en castellà, a la meva infància i la joventut, havent-me criat fora de Santa Coloma sempre parlava en català, llavors sí que sento que és una llengua materna per a mi. En bona part, jo penso en català, ho tinc molt naturalitzat.
Sí que és veritat també que en fer la col·laboració amb l’Adala ha sorgit així. L’àlbum no és tot en català, té dos temes en castellà. Jo continuaré fent música en castellà, però arran de provar en fer coses en català m’agrada la sonoritat i em resulta còmode. I crec que també em sento còmode cantant en català. No em tanco portes. I el català està en moment d’auge.
En la descripció del teu nou EP Tremolar, descrius que vols transportar al sentiment esperançador de què tot anirà bé després d’una època de foscor, i a Ja no soc així amb Adala, dieu que és un tema d’amor i desengany amb el sistema capitalista. Podríem dir que això és una declaració d’intencions?
El projecte d’Adala és un projecte musical amb molt èmfasi polític, llavors vam decidir fer aquest tema i fer una metàfora del que seria el típic tema de desamor, però ficant-li una connotació política. En aquest cas de desamor amb el sistema capitalista. Va ser molt interessant fer aquest treball d’escriure amb aquesta connotació, perquè va portar a una reflexió de totes les coses que ens venien al cap, que no ens agraden del sistema.
Tremolar, en aquest cas ho separo bastant de la col·laboració pel que fa a contingut perquè potser és més un tema personal, però tot òbviament es pot portar al terreny polític. El que és personal és polític que deia Virginia Wolf.
Què vols transmetre, doncs, amb les teves cançons?
En el meu cas, en aquest projecte en concret he sortit del tema polític perquè ho volia encarar d’una altra manera, però com he dit sempre es pot agafar la connotació. Encara estic en un procés de definir-me molt, però sí que m’agradaria que la meva música, potser no portar-ho a un terreny de militància política, però sí que portés a algun tipus de reflexió.
Per mi hi ha tres inputs: empoderament femení -que crec que és molt important avui en dia, continuar amb la lluita feminista-, força i resiliència/esperança. Crec pot anar bé estar amb els cascos i escoltar alguna cosa que et doni una bona vibra i t’ajudi a sortir una mica dels pensaments de rutina, trobar un espai amb la meva música on la gent es pugui evadir un moment.
La teva vinculació amb la ciutat és clara. Un dels temes dels quals parlem va néixer al garatge de la Dama, el nom que se li ha donat a un habitatge situat al carrer de la Plata. Això ens porta a pensar en la humilitat del teu projecte.
He passat tota la vida a Santa Coloma. A casa és on va néixer tot, de canviar el plantejament musical i m’agrada, em fa sentir orgull de classe. No m’han regalat res, al final jo vaig començar amb els meus recursos de feines, fent calaix.
En aquest sentit, amb quins recursos hi comptes i quin suport estàs tenint per tirar endavant els teus projectes?
És veritat que de cara a aquest projecte, quan vaig fer aquest primer EP, la maqueta, vam fer el llançament públic el març de 2022 i vaig dir: d’acord ara he fet això i un bolo a l’Apolo, em plantejaré com vull currar a partir d’ara. Llavors vaig veure que per fer un treball ben fet necessitaria molta més pasta. Vaig dedicar tot l’estiu a currar, a part de la meva feina normal també feia extres a El Corte Inglés ja amb la intenció de fer calaix per poder fer el que estic fent ara.
Poder produir amb un nivell més top, amb vídeos, tot com més pro, ho he pogut fer estalviant de curros diversos, des d’estar de dependenta a una botiga de roba. Em sento molt orgullosa, ja que he aconseguit el meu equip de treball i tirar endavant un projecte que en qualitat està bastant pro, molt treballat. És això en definitiva, els recursos venen de treballs precaris.
I endinsant-nos més en aquest món, com has fet la producció dels teus treballs?
En el moment d’impàs, d’abril de 2022, en què vaig dir que volia currar més seriosament, començo a mirar opcions de persones que són professionals. Vaig veure que l’Adala havia treballat amb en Ferran, el meu productor, vaig provar i vaig dir-li que volia fer música d’una manera més seriosa. Veia que tenia un bon estudi, amb bon so, bona qualitat i m’agradava la sonoritat que treia, i a partir d’aquí, ja després de l’estiu vam començar a currar el setembre de 2022. Ja fa un any i ara continuem currant, i hem de preparar el 2024.
I quant a actuacions, et van sorgint?
Van sortint cosetes, em van trucant. La temporada realment comença al març i llavors veurem la temporada 2024 com l’encarem. Però sí, sortiran bolos.
I aterrant encara més a la ciutat. Deia abans que ets una artista jove, dona, colomenca…com veus el panorama musical de la ciutat des d’una òptica juvenil? I en l’àmbit juvenil, que creus que faria falta perquè joves artistes com tu poguéssiu mostrar el vostre art?
A la ciutat de Santa Coloma de Gramenet veig que hi ha alguns projectes, però jo m’he sentit sempre bastant desvinculada del moviment musical a la ciutat en concret. Veig que hi ha alguns projectes, que potser els van sortint bolillos al Masfo en esdeveniments a la ciutat, però hi ha poca afluència d’oportunitats.
A escala motivacional de cada grup, no ho sé, sí que veig que hi ha poca possibilitat de créixer a escala artística. Crec que és perquè des de l’Ajuntament, parlant clar, no ens ofereixen espais on puguem treballar la nostra part artística, no hi ha bucs d’assaig on s’inciti a fer classes de percussió, de producció, instrument, cant… Hi ha l’escola de música, però no està enfocada a desenvolupar el teu propi projecte, a emprendre tu la teva moguda artística. Sí que és veritat que hi ha un espai al Mas Fonollar on s’intenten fer algunes activitats, però amb molt poc recurs. Es destina molt poc recurs al jovent en general.
Per exemple, hi ha una iniciativa que es diu Cabal Musical que està destinat a intentar fomentar projectes joves artístics de la zona perifèrica. Hi participa gent de Santa Coloma, has d’acabar sortint de la ciutat. Si es fes alguna cosa similar enfocat a Santa Coloma, molta gent jove s’adreçaria a demanar assessorament.
Si vols afegir alguna cosa més…
Si, jo aposto molt per l’art perifèric, crec que surten dels barris molts artistes. Han sortit Queralt Lahoz, Los Barrankillos,… això defineix el meu projecte, que ve de la perifèria, és l’ADN, intentar no perdre l’essència.
Pots seguir Ayryn a les seves xarxes socials aquí.
