Els dies colomencs de Joan Margarit

El passat dia 16 de febrer va morir amb 82 anys el reconegut poeta, professor i arquitecte Joan Margarit. Santa Coloma de Gramenet va ser un dels molts llocs on va passar la seva nòmada i itinerant infantesa. Va viure, quan tenia 9 anys, a una casa, ja desapareguda, on ara hi ha el Parc Europa. Foto: Wikimedia Creative Commons by Amadalvarez

Era l’any 1947, en plena postguerra, quan Joan Margarit Cosarnau tenia 9 anys i va passar una temporada al pis llogat que tenien els avis a Santa Coloma de Gramenet. També va viure durant la seva infància, amb la seva família, a d’altres indrets diversos: Barcelona, Rubí, Figueres, Girona i les Canàries.

Va ser un dels poetes més reconeguts del país, amb guardons com el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat per Casa de Misericòrdia el 2008, el Miquel de Palol, el Jaume Fuster o el Cervantes del 2019. Serà recordat com un poeta popular, clar, directe i que defensava la veritat. I com a arquitecte, per haver treballat tant a grans  projectes com la Sagrada Família o la Universitat Pompeu Fabra com als habitatges de Sant Roc o el Besòs a Sant Adrià.

Per Margarit “Tot surt de la vida. La poesia surt d’aquesta vida”. “Sense realisme un poeta no pot fer res. Després, a l’hora d’expressar-ho, pot fer-ho de la manera que pugui. […] No et pots permetre cap error, un poema ha de dir una veritat”.

Pròximament s’editarà la seva obra pòstuma: Animal de bosc. El poeta colomenc Jordi Valls, recent premi Vicent Andrés Estellés, a la presentació del poemari Felix orbe, el reconeixia com una referència important.

La vida d’un nen de 9 anys

A Santa Coloma va estar amb els avis, l’oncle Lluís i la seva companya on ara hi ha el Parc Europa i l’autovia de la B-20. Ho explica al llibre autobiogràfic Per tenir casa cal guanyar la guerra (Editorial Proa 2018), que des d’aquí us recomanem de tot cor. Ell deia que aquest llibre era un complement de la seva obra poètica.  

En les seves paraules al capítol 11, titulat “Jugar al carrer” ens diu: “L’estiu després del curs dels Maristes el passo amb els avis i el tiet Lluís a Santa Coloma, que té uns catorze mil habitants, i on una riuada acaba de destruir l’únic pont que la comunicava amb Barcelona”. Cal recordar que la ciutat acabava de perdre la part dreta del riu Besòs i amb això una part de la seva població.

Continua explicant: “Arran de terra han construït una passarel·la d’urgència feta de formigó massís, amb forats per al pas de l’aigua, que permet creuar uns cinquanta centímetres per damunt del corrent habitual, que és de poc cabal. Quan les pluges fan pujar el nivell del riu, Santa Coloma queda aïllada de Barcelona”.

“Santa Coloma serà per a mi una intensa i breu ebullició sentimental.”

De la ciutat i de la casa ens narra: “És una població compacta, que en les zones més allunyades del centre té els carrers sense pavimentar, amb algunes cases de tres o quatre pisos aïllades o formant fileres d’unes quantes de seguides, entremig d’horts o d’ermots. És un d’aquests modestos edificis de sis o vuit habitatges, bastits als anys trenta i on viuen sobretot immigrants murcians, hi ha el pis de dos dormitoris i un menjador molt petits on viuen l’avi, l’àvia i el tiet Lluís”.

“Acabats de complir els nou anys, experimento per primera vegada el sentit de pertànyer a un grup social, el de la gent humil d’aquell carrer dels afores del poble. Aquí la relació amb els altres nois i noies del veïnat serà plena, de joc i de conversa: tindré ocasió de conèixer altres intimitats, cases, famílies. Santa Coloma serà per a mi una intensa i breu ebullició sentimental, un parèntesi en la soledat de Girona: tot el dia a l’aire lliure, sempre formant part d’un grup heterogeni i compacte: ‘els del nostre carrer’”.

La infància jugant a un carrer de Santa Coloma

Margarit també ens diu més sobre els seus records infantils i la vida d’aleshores: “He conservat una fotografia que no té preu per a mi: un matí que la nostra colla de quatre o cinc estem jugant, arribà un fotògraf ambulant i ens proposà de fer un retrat a tots els ‘del carrer’. De seguida fem córrer la veu, surten tots de les cases i formem un grup de vint-i-dos. No hi ha dubte que no som de classe alta”.

“La terra que fa de paviment , el meu cap pelat, ‘al rape’, com molts altres nois, calçant les espardenyes, assegut en aquesta mateixa terra a primera fila. Les nenes, encara petites, i ja portant a coll els que encara no han après a caminar”.

“El blanc i negre transmet, millor que ho farà el color, la misèria, però en aquest grup on ens barregem catalans i xarnegos amb les cares hi posem l’alegria. Vet aquí ‘els meus’: el Pascualín, també de nous anys, amb qui de seguida tindré la meva primera baralla, rebolcant-nos pel terra -un ritus per formar part del grup. De tot el que fem, acabem bruts de terra. El Coque (Jorge), de set anys (tots dos viuen a la nostra escala), ros, amb una cara viva i intel·ligent. Hi ha dues germanes que viuen a uns baixos, la Leti, que té la meva edat, és vigorosa, corre i tira pedres com els nois, i la Susi, la petita, de vuit anys, rosseta i amb trenes, dolça i senzilla. Aquesta la tinc asseguda al costat. Podria ser la nena que a vegades surt als meus somnis (…)”

Passeig pels afores

“El carrer de terra fa una lleugera pujada  i es converteix, uns metres més amunt de la carboneria, en el que pomposament se’n diu ‘avinguda del Manicomi’, un camí més ample, la terra més ben aplanada i vorejat de plàtans i moreres. Com indica el seu nom, mor a les portes del Manicomi, cinc pavellons psiquiàtrics construïts entorn del 1920, que han continuat i continuaran funcionant com a tals fins a final del segle XX”.

El passeig era un dels pocs entreteniments i fonts de coneixement: “És un passeig que faig moltes tardes amb l’avi i l’àvia, l’avi sempre amb el seu vas d’estany per beure a la font voltada de bancs de pedra que hi ha a l’entrada de la institució. El Manicomi és proper i alhora remot, ple d’històries on es barregen les velles pors dels nostres avantpassats i la nostra enfront del pes, que no puc reconèixer malgrat que el noto, de l’odi i el ressentiment que han deixat els anys de guerra i postguerra, amuntegats sota la tensa realitat i el silenci brutal dels morts. Allí, escoltant com l’aigua raja, solem trobar, amb misteri i una mica de desconfiança, algun pacífic pacient de la institució a qui li és permès sortir just pels voltants. És una imatge del que són els ciutadans del país, aquest país sobre el qual comencen a córrer, entre els del meu grup, històries familiars més o menys tremebundes”.

“Allí bullen els finals de les nostres infàncies i, ja les nostres adolescències (…) Des de mig matí fins que es fa fosc som al carrer la major part dels dies. El grup es troba i només atura els jocs i les converses per dinar ràpidament i després per pujar un moment a buscar el pa amb una presa de xocolata, el ritual del berenar. Hi ha de tot, jocs antics i innocents i altres de molt violents, per exemple, el de la  guerra. Les armes són els clàssics tiradors, una forquilla de tronc que agafem pel mànec i que té una goma gruixuda, llarga d’un pam i mig, ben lligada a les dues branques de la forca”.

La vida del barri és densa i dura, però també càlida.

“(…) Passo moltes hores sense control, però no sol sinó amb molta companyia, enmig d’una complexitat de relacions a la qual no estic acostumat. La vida del barri és densa i dura, però també càlida, una barreja de murcians i catalans que intentem sobreviure al fracàs amb què ha començat l’època que ens ha tocat. Adults i infants tenen també bones relacions, els més grans cuiden els petits, i això val per a totes les edats”.

La senyera a la teulada de La Maquinista

“A principis d’estiu, el tiet havia hissat amb alguns companys -restes encara del seu passat anarquista- una bandera catalana a la coberta de La Maquinista i, una nit després de sopar, algú li ha portat l’avís que el vindran a buscar els de la Brigada Social, la policia política, temuda fins i tot per la mateixa policia. Tot el pis s’ha posat en emergència, el tiet agafa el més necessari i marxa de seguida, mentre els avis arreglen les habitacions perquè no sembli que allí hi visqui ningú més que nosaltres tres. Em diuen que, si em pregunten, digui que fa molt de temps que no he vist el tiet. No ha  passat gaire estona -jo encara no me n’he anat a dormir- i arriben dos homes de poques paraules que registren ràpidament el pis, interroguen els avis que neguen que sàpiguen on és el seu fill, i se’n van com han vingut. He estat terroritzat tota l’estona per si m’interrogaven a mi descobrien que els mentia”.

“Passat un temps, ja lluny d’aquests dies de Santa Coloma, sabré que qui ha denunciat el tiet Lluís no han estat els nostres veïns calumniats, sinó la dona del coronel a qui havia seduït i amb qui un dia va decidir tallar la relació. Un altre aprenentatge, aquesta vegada de la injustícia, sempre tant a mà per ser comesa, fins i tot amb innocència, que és quan és més efectiva i cruel”.

Un temps enterrat sota l’autovia

Finalitza el capítol colomenc amb un record tendre i agredolç de la seva pàtria infantil:

“Aquest món un dia quedarà colgat.  Just on són les nostres cases, els carrers, l’avinguda del Manicomi, s’arrasarà i excavarà, o es terraplenarà durant la construcció de l’autopista B-20, la del Maresme: serà un món destruït, abocat a l’oblit, i serà inútil que un cregui que el pot salvar amb la pobra resta d’una fràgil memòria. Només quedaran dempeus els vells edificis del Manicomi -aquesta paraula ha desaparegut- convertits en el que se’n dirà el Recinte Torribera, amb serveis cívics, docents i esportius. A sota quedarà enterrat el meu temps”.