El passat 10 de febrer, a Ca la Sisqueta, es va fer una xerrada que duia com a títol “De la clandestinitat a l’oblit: la història del maquis colomenc Paco Conesa”. Gràcies a l’historiador Argi Ferrero, la majoria de nosaltres vam sentir parlar per primera vegada d’aquest veí colomenc, nascut fa 100 anys i assassinat per la dictadura. A la fi se’l treia de l’ostracisme. El seu delicte fou lluitar per un món més just, amb més llibertat i justícia social. Uns ideals que xocaven amb el règim franquista i que incomoden al sistema actual. Entrevistem a Argimiro Ferrero. (Foto: Mas Clarà (Sant Martí de la Mota-Palol de Ravardit. Girona. Inclosa als informes de la Guardia Civil. Arxiu personal d’Argimiro Ferrero))
Qui era Paco Conesa?
És un militant anarquista que va acompanyar Quico Sabaté en el seu darrer i fatídic viatge al desembre de 1959, provenint de França. Tots els components del grup, ara per ara, són uns desconeguts. Pràcticament no en sabem res perquè han estat anul·lats per la figura carismàtica de Quico Sabaté. Paco Conesa, Martín Ruiz, Antoni Miracle i Rogelio Madrigal són abatuts per la Guàrdia Civil al Mas Clarà, al Pla de l’Estany, la nit del 3 al 4 de gener. Quico Sabaté aconseguirà fugir ferit fins Sant Celoni, on també es mort en combat el 5 de gener. Si no fos per aquest fet, de Paco Conesa, avui no en parlaríem.
El que sé de Conesa té origen en una entrevista que vaig fer a la seva germana Isabel, mare de Conxi Capdevila, l’any 2010, mentre participàvem en els actes que commemoraven el 50 aniversari de la mort de Quico Sabaté. Mai li estaré prou agraït. Guardo d’ella un gran record. Em va obrir la porta de la seva prodigiosa memòria, em va confiar les seves experiències, els records més entranyables, les vivències més íntimes i dures quan pràcticament no em coneixia.
La família de Paco Conesa provenia de Murcia, concretament de Cartagena. Ell va néixer a Somorrostro (barri de barraques de Barcelona), el desembre de 1921. Era el segon de vuit germans. De petit va venir a viure a Santa Coloma de Gramenet. Segons sembla, era un home inconformista, amb un gran sentit de la justícia social. El seu pare era drapaire i ell l’ajudava. Fins i tot fent el servei militar s’havia escapat a donar-li un cop de mà i havia estat durament castigat. Segons la seva germana, li bullia la sang al veure la misèria que l’envoltava. La seva era una família molt humil però ell sempre va ajudar a qui ho necessitava.
Marxa a França, quan i per què? Era buscat per la policia espanyola?
Marxa el març-abril de 1950. En aquells moments està casat, amb un fill de curta edat i la dona embarassada. Viu al carrer Safareig de Santa Coloma de Gramenet. Desconec que el va empènyer a fer-ho perquè no tinc constància de que estigués en la lluita clandestina. El cert és que no comunica a la seva família la decisió i tot sembla molt sobtat.
Foto: Redacció
La seva desaparició preocupa a la família però decideixen no informar a la policia perquè són conscients que això els pot perjudicar. Per força havia de tenir contactes que li facilitessin la fugida.
Uns mesos després, Catalina, una tieta de Paco que viu a Lió, informa a la família que s’han retrobat i es troba bé. La seva dona Encarna, embarassada d’uns mesos, i el nen, que en prou feines camina, aniran també cap a França de manera clandestina, probablement ajudats per les mateixes persones que van ajudar a Paco. La família marxa sense tenir cap documentació que els ho permetés.
A Santa Coloma de Gramenet, durant la dictadura, hi havia un nucli anarquista actiu?
Que jo sàpiga en aquell moment no hi ha un col·lectiu anarquista potent, pràcticament tota l’activitat clandestina es desenvolupava a Barcelona, on hi havia una àmplia xarxa de col·laboradors i simpatitzants.
Amb quin context es troba a França?
S’estableix a Lió. Troba feina de paleta, penso que la família els donen un cop de mà i fins i tot treballa en la construcció d’una plaça. Allà Paco entra en contacte amb anarquistes exiliats. Segons explica el seu fill, va sovint a París, deduïm que va entrar en contacte amb José Pascual Palacios, militant anarquista defensor de la estratègia de lluita armada de Quico Sabaté.
Els grups anarquistes que coneix són crítics amb la estratègia immobilista de la cúpula de la CNT, el sector més oficial. Es neguen a acceptar que no s’hi pot fer res contra la dictadura i a abandonar la lluita activa. El Quico és un referent per a tots ells. Són moments de dura crispació entre ambdós posicionaments. El sector oficial es desentén de la lluita armada, no volen posar en perill la condició de refugiat a França, aquells que són partidaris queden desprotegits i sense el recolzament de l’organització llibertària i lluiten per evitar la detenció i posterior extradició de Sabaté.
Què va impulsar aquests homes a viatjar a Barcelona?
Desconec quin és el motiu que els fa decidir-se a baixar. Aquest és el viatge de les incògnites, del “no vayas”, militants llibertaris com Liberto Sarrau, Joaquina Dorado, Marcel·li Massana, Manuel Huet li aconsellen que no torni a Barcelona, que era massa arriscat perquè li faltava la infraestructura necessària (punts de suport). Em nego a acceptar que els quatre homes que l’acompanyaven ho fessin enganyats com s’ha dit moltes vegades, portar una metralleta i bombes de mà a la motxilla és assumir un risc molt alt que no es pot amagar de cap de les maneres. El que és innegable és que els companys d’incursió de Sabaté eren inexperts en aquest tipus d’“aventura”, no eren el prototip de maquis que ha combatut a la Guerra Civil o la resistència francesa contra l’ocupació nazi. Vull pensar que devien fer algun entrenament abans de posar-se en marxa…
Tant Paco Conesa com Martin Ruiz Montoya (el més jove de tots amb nacionalitat francesa, nascut a França i fill de refugiats espanyols) viatgen amb documentació falsa.. A les autòpsies que es realitzen el 5 de gener de 1960, Paco apareix amb el nom fals de Amador Torres Gil i Martín amb el nom d’Antonio Sánchez Sánchez.
Al document “Lucio anarchiste fantasy” signat amb el pseudònim de José Cisneros es detalla que poc abans de marxar, Paco Conesa va participar en un atracament juntament amb Quico Sabaté, Antonio Miracle, Luís Andrés Edo i Lucio Urtubia. Possiblement, el botí hauria de servir per finançar el viatge a Barcelona i també per enviar a les seves famílies a causa de la seva absència.
N’hi ha qui defensa que el Quico amagava una voluntat suïcida. No ho comparteixo encara que, a partir dels informes de la Guardia Civil, puguem detectar, al meu entendre, errors de planificació: avançar de dia i no de nit, com era de costum a les incursions des de la frontera (la detecció del grup va ser molt ràpida) o masovers que no eren contactes coneguts i per tant de confiança.
S’ha dit que l’objectiu era segrestar els germans Creix, inspectors de la nefasta Brigada Político Social i torturadors de la Prefectura de Via Laietana, el dia de Reis i portar-los a Sant Miquel Cuixà. Joaquina Dorado, activista anarquista i amiga del Sabaté, em va posar en dubte la viabilitat d’aquest pla si tenim en compte la infraestructura que requeria.
A dia d’avui no he trobat cap contacte a Barcelona ni tampoc he sabut qui els estava esperant.
Aquesta acció i la mort de tots cinc va suposar un replantejament intern de l’oposició al franquisme per part del món llibertari. Un any més tard, al congrés confederal de Limoges es va decidir la creació de Defensa Interior i tornar a l’acció armada.
Per a la majoria de nosaltres és un personatge desconegut. Per què aquest oblit?
No se sap res de Paco Conesa perquè en general ha hagut un oblit general i intencionat del moviment llibertari en els programes de memòria històrica. L’anarquisme s’ha considerat un pensament perillós. La transició no ha estat gens modèlica, el dictador ho va deixar tot ben lligat…
La por de les famílies encara és ben present i això comporta un silenci premeditat. En el cas del Paco no van mostrar-se fins l’any 2010, quan es va commemorar el 50 aniversari de l’assassinat del grup. I Franco havia mort en el 1975!
Dins d’una mateixa família no tothom ho viu igual i s’ha de tenir molt de tacte perquè sovint la lluita per uns ideals d’una persona ha implicat un cert sentiment d’abandó per part de la família, la mort sobtada o l’empresonament durant llarg períodes de temps comportava una sobrecàrrega de responsabilitats a la família i en especial a les parelles, aquestes havien de tirar endavant als descendents.
Com penses que s’hauria de reconèixer la figura de Conesa a la nostra ciutat?
Hi ha moltes maneres de fer Memòria Històrica entorn del Conesa i tot depèn de la voluntat institucional. Gran part d’elles poden tenir un component pedagògic important. Es poden fer rutes, itineraris amb el contingut del rerefons històric del moviment llibertari a la ciutat, també propiciar xerrades o estudis. Desembre passat es va celebrar el centenari del seu naixement, pot ser un bon motiu. S’ha de contrarestar la difamació que van patir aquestes persones durant el franquisme i que l’actual sistema no ha revertit.
És lamentable, però sovint no hi ha recerca històrica perquè no es donen facilitats als historiadors que la fem. Les institucions no ajuden a obtenir beques o subvencions a títol individual per fer investigació, només les atorga a entitats. Això comporta que bona part de la nostra Història es perdi. L’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet es podria plantejar encarregar aquesta recerca.
Conesa està enterrat amb els altres tres companys a l’entrada del cementiri de Girona de qualsevol manera. Si governs municipals d’altres països demanen l’exhumació dels seus morts per ser enterrats de manera digna, perquè no ho demana un d’aquí? Ell i els seus companys es mereixen estar amb la seva família i a la seva ciutat. El cas de l’italià Elio Ziglioli és, al meu entendre, un exemple a seguir, va ser assassinat per la Guardia Civil a Castellar del Vallés l’any 1949 i la Conselleria de Justícia el va exhumar, identificar mitjançant proves d’ADN i retornar les seves restes a la família a Lovere,la seva ciutat natal.
Finalment penso que les famílies agrairien el gest que un alcalde o alcaldessa els escrigui, els reconegui la vàlua del seu pare assassinat per un règim feixista. Com va deixar escrit la seva neboda a la xerrada de l’altre dia, Paco Conesa va ser una persona discreta però amb un ferm convenciment de que ens mereixem una vida més justa, en la llibertat i el respecte. Aquest va ser el seu delicte.
I reprodueixo part del text de la Conxi Capdevila Conesa que vaig llegir:
| “Sé del cert que era un bon home, que no podia suportar la pobresa i la injustícia social. Els recursos econòmics que tenia eren zero i unes espardenyes que sovint perdia pel camí. Segons deia, les havia donat a algú que estava pitjor que ell. Aquestes coses tenien a sa mare, la meva àvia, avorrida “Otra vez, Paco, ¿de dónde sacamos ahora otras alpargatas?…” La seva mare el va ajudar a sortir del país en diverses ocasions. La va fer patir moltíssim. Malgrat això, era un gran fill i un gran germà”. |
M’agradaria acabar compartint una reflexió de Jesús Martínez Maluenda, un guia de la CNT, que es reflecteix al llibre “L’ombra del maquis” de Jaume Serra Fontelles, realitzador de la sèrie “Maquis a Catalunya”
| (..) Y ahora pasan los años y comprende uno que aquellas viejas cosas podrían servir para ciertos hombres, ciertos jóvenes; que van a venir momentos difíciles también pa’ la juventud. Me lo pienso ,eh. Tal como uno ve las cosas, cuando lees la prensa española o francesa te das cuenta que el mundo no marcha como tú quieres que deberia marchar, que llegaran momentos difíciles pa’ la gente. Entonces quizás, quizás, todo lo viejo que hemos hecho nosotros, todos, todos, todos, los que hemos creído que que esta sociedad es una mierda, los jóvenes reflexionarán y dirán: Y esto llegarà, Yo creo que llegarà, porque de la forma que marcha el mundo, no está claro todo esto. Quizás haya hombres que se echen la manta a la cabeza eh….” |
