Roser Vicente Vila és colomenca i, en l’actualitat, la presidenta del Centre Estudis de la Natura Barcelonès Nord (CENBN). El CENBN és una associació cultural i formativa de caràcter naturalista fundada el 1985 amb seu a Santa Coloma en Gramenet, en concret, al carrer Sant Josep Oriol número 5. Filla del creador d’aquesta entitat, Joan Vicente Castells, la seva trajectòria personal i professional no sempre ha estat unida a les ciències naturals. Infograma l’entrevistem perquè ella mateixa ens ho expliqui.
Parla’ns de tu.
Soc nascuda a Santa Coloma. La meva mare era de Montcada i mon pare de la Vila de Gràcia. Vivíem al carrer Pirineus.
La meva primera escola va ser a l’Estudi Nou, al carrer Pedró 14, amb la mestra Maria Argelaguet. A casa, l’educació era molt important i jo de ben petita els reclamava poder anar a escola. Era a finals dels anys 40, en plena dictadura i la consegüent repressió feixista a l’ensenyament i als mestres. A part de la mestra o de l’edifici, no en quedava res del projecte pedagògic innovador que havia estat temps enrere. A partir dels 8 i fins als 13 anys vaig seguir estudiant a l’Acadèmia Manent. Vaig deixar l’escola perquè hi havia un moment que no avançaves, t’avorries: el mateix llibre, les mateixes explicacions… Hi havia un topall. El règim no volia que sabéssim res més. Vaig posar-me a treballar i a partir dels 16 fins als 24 -perquè no em van admetre més jove- ho compaginava amb els estudis artístics a l’escola nocturna de Belles Arts (Llotja) i a l’Escola Massana de Barcelona Després, cap a 1974, vaig ingressar al Cercle Artístic de Sant Lluc. Pel meu compte he après el català que estava prohibit.
Vas fer el servei social?
Per força, volia viatjar als Països Nòrdics i vaig haver de fer la formació falangista adreçada a les dones.
Ets artista, Roser?
Cada dos anys feia exposició i n’he fet 33 , algunes individuals i altres col·lectives. Fins a l’any 1991. Soc una de les fundadores d’Els Coloristes. Érem joves i molt entusiastes. La nostra intenció era fer un grup com a Sant Lluc, però aquí no hem arribat a tenir model diari. Vam inaugurar la primera galeria d’art de Santa Coloma! Estava al Passeig de l’Església.
S’ha de recordar que anys enrere, era més fàcil exposar i veure obra. Caixes i bancs tenien locals que eren sales d’art. Sovint exposar era de franc per l’artista. Ho podies fer a canvi d’una peça. Ara és molt més difícil.
L’Ajuntament hauria de tenir un fons amb l’obra d’artistes locals i que tothom el pogués conèixer. També promoure galeries d’art.
Les administracions haurien d’educar a la gent a estimar l’art, que es vegi normal comprar obra original o tenir una bona còpia. No s’hauria de veure com un luxe o una excentricitat. Abans, a les parets de les cases, hi havia penjades il·lustracions d’algun calendari. Ara ni això.
El 1974, el teu pare crea el Museu Puig Castellar, el primer museu de la ciutat…
Saps que no vaig anar a la inauguració? En aquell moment els meus interessos eren uns altres. Jo em dedicava a pintar. Després el meu pare em va demanar que hi anés el primer diumenge de cada mes per tal de poder obrir al públic. I així ho feia.
El 23 d’abril de 1985 es crea el Centre d’Estudis de la Natura i la seva primera seu va ser el nostre antic domicili familiar, al carrer Pirineus. No va ser fins al 14 de gener de 1995 -gairebé deu anys després- que es trasllada aquí, al carrer Sant Josep Oriol on som ara.
Com va anar el trasllat del fons?
Havíem de marxar del carrer Pirineus perquè ens expropiaven (segons notificació de desembre 2002) i l’Ajuntament no havia facilitat cap alternativa d’un nou espai per a la col·lecció. Estàvem molt amoïnats. Casualment, en aquell mateix moment, ofereixen el Premi Ciutat de Santa Coloma al pare i ell el refusa. El va arribar a trucar l’alcalde, Bartomeu Muñoz, i ell li va explicar la situació, que no estava d’humor per a reconeixements. Va intervenir l’alcalde i tot es va solucionar, el mateix 7 de gener de 2003 ens reunírem amb ell. El mateix Muñoz li va donar el Premi que no havia anat a recollir. Les 525 caixes es van traslladar en nou mesos, i es van portar al magatzem de la Biblioteca Central, al soterrani.
Estant en aquest magatzem provisional es va inventariar tot. Un total de 10.000 registres. El principal és el fons paleontològic, bàsicament de Catalunya, Aragó i País Valencià, on es destaca la paleobotànica. També hi ha una part arqueològica i mineralògica amb molt peça de Santa Coloma de Gramenet. Finalment, la part malacologia.
Quan entres a formar part del Centre Estudi de la Natura?
Hi vaig anar entrant a poc a poc. Aquí s’ha fet molta activitat: cursos, un butlletí anual que encara publiquem, sortides… però la gent s’anava fent gran i cada vegada era més necessari acompanyar al pare i ho vaig fer. Vaig tenir la sort de poder-me jubilar abans d’hora i dedicar-m’hi.
Jo vivia amb els pares encara que tenia un estudi propi on pintava, he conviscut amb la col·lecció i aquesta dedicació tota la vida. Vaig deixar de pintar de manera voluntària l’any 2000, arran d’un taller d’escriptura que em va animar a escriure i deixar els pinzells. He cultivat la poesia i la narrativa.
Explica’ns la teva faceta d’escriptora…
L’any 2007 vaig participar en els Jocs Florals de Santa Coloma i vaig rebre el Premi Especial al millor poeta colomenc pel recull de poesies «A un paisatge que ja no existeix». També durant tres anys consecutius vaig guanyar el primer premi «Concurs de relat curt Isabel Alonso»
He escrit la història de la mare, procedent de Montcada i Reixac, en el relat «Anna o la mirada interior». Ella em va explicar el seu periple personal abans, durant i després de la guerra. Reconstruint la seva història personal he reconstruït la història del seu entorn. Una associació cultural de Montcada me l’ha publicat.
Les memòries del pare em quedaven pendents i en 2019 vaig publicar «Allò que el vent no s’endugué. Memòries de Joan Vicente Castells». Per escriure’l, em va caler ordenar el seu gran arxiu. Ell havia començat a escriure la seva infantesa, la seva joventut, el seu llarg i dur servei militar després de la guerra que li va permetre descobrir la seva afició per a la paleontologia, a Tremp. Ell era un autodidacte, d’ofici fuster, anarquista convençut. Allà on anava a treballar muntava una biblioteca. De fet, va estar vuit mesos a la presó durant la dictadura per repartir octavetes.
Joan Vicente era un col·leccionista?
El meu pare estava en contra de tots els col·leccionistes. El col·leccionista és egoista, vol gaudir la peça ell sol. Tot el contrari del meu pare que només volia donar a conèixer les peces a tothom.
Tampoc volia ser el protagonista. Li agradava posar en marxa projectes i quan aquests arrencaven i veia que aquests eren prou sòlids no li feia res passar a un segon pla. Això li va succeir amb les excavacions del Poblat Ibèric del Puig Castellar.
Tot el fons és al CENBN?
La meitat és al CENBN, l’altra part és a l’Ecometropoli. Pràcticament, ja no hi queda res en el magatzem del museu on es va quedar guardat massa anys. El normal és que estigui tot junt i que l’Ajuntament hi busqui un local. Un espai que ha de ser el doble de gran de l’actual que es disposa a Ecometropoli.
L’Ajuntament s’ha compromès a vetllar per la preservació del fons, però cal que ho demostri. De fet, ens van dir que ens reuniríem un cop al mes i de moment només ens hem reunit una vegada, el passat mes de febrer. Confiem que hagi estat a causa de les eleccions municipals…
El fons s’ha de poder veure, visitar, estudiar… Ha de ser didàctic. Les peces úniques no han d’estar exposades per tal de garantir la seva preservació, però la ciutadania ha de poder conèixer i saber de l’existència d’aquest important fons.
Rere aquest fons hi ha moltes hores de feina…
Moltesi la majoria d’hores de treball voluntari. La gran part de jaciments on va fer recerca el meu pare estan exhaurits o desapareguts, però encara hi queda molt a fer i estudiar.
Després de morir el meu pare, jo vaig venir aquí a donar un cop de mà i m’hi he quedat. És cert que, quan alguna gent s’ha jubilat, ha marxat. Però altres ens hem quedat, dedicant-hi més temps i amb molta il·lusió, amb moltes ganes… Algunes vegades defalleixes, però quan et trobes aquí amb companys com Joan Devis o tota la gent que hi ve voluntària tornes a animar-te i seguir.
