Si busquem un adjectiu per a la Teresa Franco és “rebel”, des de ben jove. I un camí en el qual ha treballat per mantenir una coherència en la seva rebel·lia. En més de quaranta anys, ha participat, i participa, de molts moviments socials, i sempre a l’esquerra, amb alternatives. Ens ho explica tot aquí.
Tu sempre has viscut aquí Santa Coloma?
Fins als vint anys vaig viure a Baró de Viver. De fet, vaig néixer a Barcelona, perquè en aquell moment feia un any que aquella zona ja no era del terme municipal de Santa Coloma. Nosaltres volíem anar a viure a Sant Andreu, la veritat, però el 1965 vam venir cap aquí perquè els pisos eren més barats.
De què treballaves?
Era perruquera. Primer treballava al carrer Trafalgar; després vaig portar una perruqueria a Riera Alta, i finalment la vaig posar a Pompeu Fabra. Al cap de quatre anys, van pujar molt els autònoms i vaig plegar. A partir d’aquí, vaig fer de tot: vaig vendre paper, vaig tenir un bar, vaig posar una polleria a la Pallaresa… Després vaig treballar al Mercat de Singuerlín, hi venia olives i bacallà.
I quan vas començar la teva trajectòria d’activista per les causes de ciutat?
M’hi vaig posar a partir d’una necessitat: el 1977 havia de portar la meva filla a la guarderia i no n’hi havia. Aleshores hi havia el Blas Muñoz d’alcalde, i un grup de mares ens hi vam posar. Al cap de tres anys ja hi havia la Natzaret.
Aquestes mateixes famílies vam haver de bregar molt perquè el Sagrada Família, a Singuerlín, deixés de ser religiós i passés a formar part de la xarxa pública. La meva filla petita justament hi va entrar el primer any que va ser una escola pública.
A partir d’aquí ja em vaig començar a mobilitzar, amb l’ambulatori també. Quantes vegades he hagut de fugir corrents de la policia pel carrer del Pedró! Per sort, mai em van agafar.
Vaig començar tard, potser, però jo soc d’una època en què una “dona bona” no podia fer certes coses (vaig néixer quan vaig néixer) i vaig haver de fer tot un recorregut previ.
Després també vas participar de la Plataforma en Defensa de Can Zam i la Serra de Marina, oi?
Sí que hi vaig estar, molts anys, fins que es va acabar amb la pandèmia. M’agradaria reactivar-la, però no em sento prou forta. I més ara, que hi faran un poliesportiu i cada cop sembla més difícil el parc que Santa Coloma necessita.
Et vas engrescar amb l’Ateneu Julia Romera?
Sobretot va ser molt interessant el procés del menjador social. Ens recordo amb les olles, carregant de casa a l’Ateneu per muntar els àpats. La meva sorpresa va ser trobar-me una senyora de Sanitat de la Generalitat, que em deia s’havia de deixar de fer perquè no teníem rampa a l’entrada, que les forquilles i les culleres no podien ser metàl·liques i que el menjar s’havia de portar en un cotxe isotèrmic, entre altres moltes coses. Jo li preguntava si la Generalitat faria totes aquelles coses que deia, que nosaltres no ho podíem fer. I em va dir que s’havia de tancar. Algú ens havia denunciat a Sanitat; vam creure que havia estat l’Ajuntament qui havia fet la denúncia, però sempre ho van negar.
Aleshores vam muntar el menjador a la rambla Sant Sebastià. Va venir la premsa, la tele… Jo vaig parlar al Ple. Tot plegat, molt de rebombori.
I, finalment, es va obrir el menjador social municipal.
I ara mateix, per on et mous?
Ara col·laboro amb l’Espai Gramenet, amb La Sisqueta, amb l’ANC (encara que està una mica aturada). A la Jornada antiracista que va muntar l’Engramatge aquest passat 1 de febrer, vaig conèixer la gimnàstica a la cadira en un taller que hi havia. I ara m’agradaria muntar algun grup d’això a La Sisqueta.
Però on més activa estic és a SOS Gent Gran, amb les concentracions que estem fent cada dilluns des de 2016 davant de l’Ajuntament. Són molts dilluns! Dintre de SOS Gent Gran treballem persones de diferents partits polítics, que intentem mantenir viva la flama de la reivindicació.
Gràcies a aquesta lluita tenim els pisos i els dos centres de dia. I ara tenim l’objectiu de tres més, un per a cada districte de Santa Coloma. Amb els centres de dia ens trobem amb el problema dels pocs locals de la mida adequada que hi ha a la ciutat. Un anirà als baixos de la residència que s’ha de fer darrere la Ciba –havia d’anar inicialment en un terreny al costat del Cúbics però després de 27 anys (27 anys!) resulta que no és prou gran. Un altre anirà a l’edifici que s’ha de fer a l’avinguda Generalitat, al costat d’on s’està fent la comissaria nova.
Un altre centre de dia hauria d’anar pel Raval, pel carrer Mas Marí o a prop. Però d’aquest no parla ningú, sembla que hagi desaparegut del mapa. Si parlem dels locals que té l’Ajuntament al carrer Pirineus, que es podrien comunicar per dintre, l’arquitecte diu que no és suficient, que no reuniria les condicions necessàries. Des de SOS Gent Gran hem fet propostes, però no tenim resposta.
SOS Gent Gran reuneix persones jubilades a la seva concentració de dilluns. No trobes que tot això que aconseguiu beneficiarà la gent que ara no ha arribat a aquesta edat?
Sí, sí que cal que s’hi impliquin persones que vegin que és un dret de tothom, que no només és un dret de qui ja hem passat l’edat laboral. A més, pensa que a nosaltres ens afecten més les malalties. Som grans.
Tu t’has presentat dues vegades a les eleccions municipals, i per partits diferents. Explica’ns una mica com ha anat això.
Sí, l’any 99 em vaig presentar amb IC-EV. Em van venir a buscar perquè, segons em van explicar, era una persona coneguda. Sí que és cert que aleshores jo era activa a les AMPA, a l’Església, i també tenia la parada del mercat. Em va sorprendre una mica perquè, per mi, més que pel fet de ser coneguda o no, una persona que es fica en aquestes coses havia de tenir més participació política, però, bé, m’hi vaig posar.
El que més recordo és el que va passar després. En aquelles eleccions, IC-EV va perdre molts vots, va quedar amb la representació de quatre regidors. I a l’hora de valorar, no es va fer cap autocrítica. Tot era per les circumstàncies o per alguna altra raó. I ho vaig deixar.
I vaig continuar amb l’activisme, com havia fet fins aleshores. Al cap d’un temps, em van venir a buscar de Gent de Gramenet (encara hi soc); que m’hi afegís, que hi participés. Vaig començar a anar a les reunions. A les eleccions de 2011, vaig entrar com a regidora a l’Ajuntament, amb l’Aitor Blanc.
El que més em va costar aleshores va ser mostrar que jo no canviava, que continuava sent la mateixa. I també vaig trobar difícil el sentit de “competència” entre els diferents partits, sobretot entre els partits d’esquerra. De sobte, com que m’havia presentat en una determinada formació, semblava que ja no tingués el mateix valor. Em va decebre una mica.
Com veus ara mateix la situació dels moviments veïnals?
Em fa patir la dretització que veig fins i tot al meu entorn més proper. Com els partits d’extrema dreta utilitzen el racisme més visceral per anar falcant les seves polítiques ultraconservadores. Se’m remou tot quan sento els seus discursos, i la marxa enrere en els drets que representen.
Em pregunto on hi ha l’error. I en veig alguns: mantenir en el poder massa temps les mateixes persones, sense renovació i, sobretot, no complir amb les promeses o amb els acords a què s’ha arribat. Tot són aparences, no hi ha compromís. Això provoca molta desconfiança.
Potser gent com jo, gent gran que té tot un recorregut, hauríem d’anar als instituts a explicar història, què s’ha aconseguit i com s’ha aconseguit.
També t’haig de dir que tinc esperança en moltes cosetes que es mouen, com tot el que està passant a ensenyament, no només de la gent que treballa a educació, sinó en la força de les AFA. Crec que aquí hi ha tot un camí per recórrer.
Ara bé, t’haig de dir que jo, personalment, em sento tranquil·la. Sé que no he fet res malament. Penso que m’he mantingut en la mateixa línia. Ja de molt jove era molt rebel, i la meva mare m’amenaçava a tancar-me en un reformatori. I amb aquesta rebel·lia continuo.
Felicidades Teresa.