A la redacció d’Infograma parlàvem de quins podien ser els motius que empenyessin algú a venir a viure a la nostra ciutat. I conforme anàvem avançant en la conversa, també ens demanàvem per què, en un moment determinat, algú podia decidir marxar. Se’ns acudien moltes idees tant per a una cosa com per a l’altra. Van decidir anar a les fonts. Ho preguntaríem a la gent. I així van néixer els textos que anirem publicant amb aquest títol. Fotos: Permasenderi i redacció.
Conxita: “A diferència de molta altra gent, he pogut migrar lliurement”
Nou Barris, Sant Andreu i Santa Coloma de Gramenet són les parades del meu trajecte particular. Vaig arribar a Santa Coloma l’any 1986 per treballar de mestra de català per a adults. La feina em va fer conèixer una ciutat que només sabia d’ella pel nom però que no havia visitat mai. En aquells moments les condicions laborals no eren les òptimes. Fèiem la nostra feina sense estar assegurats i per això vam començar a demanar unes condicions dignes. La lluita que vam iniciar per aconseguir-ho va comportar el nostre acomiadament i l’inici d’accions com una vaga de fam a la plaça de la Vila. La lluita va tenir els seus fruits, van reconèixer els nostres drets i la situació es va regularitzar.
I, després de 36 anys, continuo vivint i treballant a Santa Coloma. Segueixo amb els cursos de català i, al llarg dels anys, m’he vinculat a entitats i moviments socials de la ciutat. El Casal de la dona, la campanya del deute extern, el no a la guerra, l’Ateneu Popular Julia Romera, ARA, El Cabàs, SOM, el menjador social… han estat protagonistes de la meva vida en aquest temps i han fet que em sentis més a prop de Gramenet.
Avui dia, malauradament, moltes persones van d’un lloc a l’altre forçades per la pobresa, les guerres, els desastres naturals… Els meus motius no van ser cap d’aquests i per això em sento molt privilegiada. He pogut migrar d’un lloc a un altre lliurement.
Com a les relacions, en general, la meva amb la ciutat ha estat intensa en molts moments però no exempta de discrepàncies. Vaig canviar d’una ciutat a una altra, molt properes en la distància, pels lligams laborals, personals i per la necessitat d’un canvi. L’any 1988, dos anys després de venir a treballar, vaig venir definitivament a viure a Santa Coloma de Gramenet.
Miquel: “Intento viure d’acord amb els meus pensaments”
Hauria de parlar de la meva sortida de Santa Coloma com un procés en tres moments. En el primer, a partir d’un parell de viatges a Amèrica del Sud, em va començar a desconnectar d’algunes mogudes colomenques. Estava, literalment, en un altre món. Temps després, moure’m a Barcelona va ser el segon moment. La motivació va ser llavors una molt normaleta: l’oportunitat d’un espai. En aquell cas, en un bloc okupat, la qual cosa comportava també la integració en uns projectes que em xuclaven el poc temps lliure que em deixava la feina i els estudis, també a Barcelona. Tot i això, coses de la vida, quan pensava que m’allunyava definitivament de la vida social a Santa Coloma, em vaig traslladar a Sant Andreu —més a propet, a un cop de pedal— i em vaig posar a treballar a Gramenet, implicant-me de nou amb l’Ateneu en els inicis de la seva segona vida al carrer de Sant Ramon, però també i amb molta força a l’activitat social al poble veí. El tercer moment ha estat la sortida definitiva (bé, això no se sap mai) de la ciutat cap a allà on soc ara, un entorn rural a la comarca de La Selva. Suposo que, quan Infograma m’ha proposat de parlar des del punt de vista de l’emigrant, pensen sobretot en aquest darrer salt, que no m’ha resultat, com es pot deduir, gaire traumàtic des del punt de vista de la meva vida social a Santako.
Què m’ha motivat? Doncs ja fa molt de temps que estava donant-li voltes al cap a la idea de sortir al camp, intentar d’alguna manera viure d’acord amb els meus pensaments, sobretot pel que fa al respecte i la defensa de la terra, la recerca de l’autosuficiència i des d’on poder enviar més fàcilment el sistema a la merda. Són objectius molt grans i és un procés d’aprenentatge molt llarg que a hores d’ara encara no sé si acabaré aconseguint, però és ben clar que a la ciutat no el veig possible, almenys per a mi. A Santa Coloma, les condicions que s’haurien hagut de donar per pensar que era un lloc on sentir-me satisfet amb el que feia, les vaig arribar a intuir fa un temps, però en el moment que vaig marxar tenia clar que no existien. De Gramenet enyoro un teixit social actiu, imaginatiu, afí en objectius i mitjans, enfrontat al poder, com ho va ser —per la meva experiència i mai del tot— el dels finals dels noranta i principis dels dos mil. També els bars i la vida nocturna una mica, hehehe.
Encara participo, quan puc, a les historietes de Santa Coloma. Em fa una mica de ràbia no poder col·laborar, per exemple, en el desenvolupament d’un espai tan xulo com l’Estudi Nou, hi vaig quan puc, ni a l’Ateneu, on encara soc l’encarregat —virtual— de la biblio, ni a la Sisqueta. De l’àmbit social, hi veig molta, moltíssima feina per fer, potser més que mai, i manca de gent, de cohesió, d’energia, entre les persones amb qui comparteixo punts de vista. Per a mi la paraula és esgotament. De totes maneres, no cal tenir-me molt en compte, com deia, fa temps que estic amb un peu a fora i ara totalment desconnectat, sobretot del jovent.
