Anar i venir: Víctor i Lina

Ciutat Col·laboracions

A la redacció d’Infograma parlàvem de quins podien ser els motius que empenyessin algú a venir a viure a la nostra ciutat. I conforme anàvem avançant en la conversa, també ens demanàvem per què, en un moment determinat, algú podia decidir marxar. Se’ns acudien moltes idees tant per a una cosa com per a l’altra. Van decidir anar a les fonts. Ho preguntaríem a la gent. I així van néixer els textos que anem publicant amb aquest títol. Aquesta és la setena entrega d’aquesta sèrie. Fotos: Santa Coloma Abans (Ernest Prats) i Víctor.

Víctor: Què m’ofereix Santa Coloma?

L’any 1997 vaig marxar de Santa Coloma. Hi havia viscut de sempre, 35 anys. No va ser buscat, però en uns moments personals difícils la ciutat no m’oferia cap compensació. Un habitatge digne suposava un lloguer que escapava, en molt, les meves possibilitats i ja llavors la ciutat havia començat a perdre personalitat. L’alternativa la vaig trobar al Masnou, a quinze minuts de cotxe. Un lloguer més econòmic al costat del mar i la muntanya, uns paisatges que no tenien eres a veure amb els suburbials de la meva ciutat.

I no hi he tornat a viure. Passat el temps, després de les grans millores dels primers ajuntaments democràtics, tenia la impressió que Santa Coloma s’anava degradant. Vivint fora, ho percebia cada vegada que hi venia. Sovint els deia als pares que la ciutat empitjorava. Cada cop la veia menys agradable, més bruta i densa. I fins ara aquesta és la meva percepció.

Els darrers anys a la ciutat he vist aparèixer un nou paràmetre: l’afany de fer construccions noves i enderrocar els pocs edificis històrics que encara es conservaven i molts coneixíem de tota la vida. Sé que queda ben poc del que era el poble antic i el que hi ha està amenaçat per uns plans urbanístics que menystenen la nostra història. Les cases antigues són un element que em lligava a la ciutat, però si l’espai arquitectònic desapareix… Què hi trobo quan torno?

Viure en una ciutat nova amb edificis nous pot ser interessant si s’ofereix al ciutadà alguns valors culturals potents. Però viure en una ciutat on s’esborra la seva història local no em resulta gens atractiu. Què m’ofereix ara Santa Coloma?

Hi podria haver uns bons equipaments, millores en els serveis ciutadans, una programació cultural consolidada i potser això m’hi vincularia més. Però no ho trobo. Hi tinc família, alguns amics encara hi viuen i sobretot conservo molts records. Però les persones marxen, moren o es mouen… cada vegada hi ha més records que altra cosa, i la vida, sigui el que sigui el present, és present, i futur, i no només records.

Ara visc en una ciutat que m’ofereix un entorn agradable, amb equipaments culturals, espais per a la gent, millores en els serveis i que cuida les seves petites tradicions i el seu barri antic.

Afegim-hi un aspecte important: ja que visc en un país oprimit, vull sentir que les institucions vetllen en contra de la repressió brutal que estem patint. No se si mai sentiré el lloc on visc ara com la “meva” ciutat, però almenys em compensa que això es faci.

I torno a la pregunta: Què m’ofereix ara Santa Coloma? Tinc la trista sensació que a poc a poc s’ha convertit en una ciutat anònima. M’hi uneix la memòria, el que va ser quan era petit, quan encara el centre era poble, quan Santa Coloma creixia i clarament millorava, però ara… què m’ofereix Santa Coloma?

Lina: “És lluitant com es canvien les coses”

Em dic Lina, tinc 86 anys i visc sola. Les meves dues filles són casades, tenen nens i viuen a Santa Coloma, a deu minuts de distància entre totes tres. El meu marit, en Jesús, va morir el 2013.

El meu home i jo som d’un petit poble de la província d’Àvila, vam arribar a Santa Coloma cap al 1961, però jo ja havia viscut a Barcelona on havia treballat de minyona amb una família benestant quan encara era soltera. Tots dos vam llogar un petit habitatge al mateix carrer on visc ara, el carrer Perú, justament al costat de l’actual cap del Llatí.

Casa meva consistia en dues habitacions amb una petita cuina sense aigua corrent (hi vam fer la instal·lació quan vam tenir el permís del propietari) i es trobava a un corredor a peu de carrer on hi havia dos o tres habitatges més del mateix estil: petits i sense bany. Només hi havia un excusat comunitari al final del passadís, baixant una escala, on també hi havia les piques de rentar la roba que a l’estiu servien com a banyera o piscina dels més petits.

D’aquells temps i d’aquell espai recordo, especialment, que érem pobres, però que mai no ens va faltar el menjar, i amb els veïns compartíem molt especialment l’alegria, la solidaritat i el bon humor. De fet, quan em reuneixo amb una de les antigues veïnes, l’Elisa, la frase que més es repeteix és: “Qué pobres éramos…¡pero cuánto nos reíamos!”

Sempre he estat una mica rebel i després de la mort d’en Franco, quan va canviar tot el claustre de mestres del col·legi on anaven les meves filles, em vaig començar a trobar “en la meva salsa” amb persones obertes de ment i que tenien ganes, com jo, de fer coses per la comunitat i lluitar per una societat més justa. Em vaig implicar en l’activisme veïnal en uns temps en què hi havia moltes mancances a la ciutat i per tot s’havia de lluitar: col·legis, carrers per asfaltar, ambulatoris, mitjans de transport… També vaig començar a treballar com a venedora a domicili de productes de neteja i bellesa i em vaig posar a estudiar: em vaig treure el certificat d’estudis primaris, el graduat escolar i el títol  d’auxiliar de psiquiatria, uns estudis que em van suposar uns quants anys de molt d’esforç personal i molta reorganització de la logística domèstica. 

Després d’anys treballant de suplències i d’uns quants intents, finalment vaig aprovar unes oposicions i vaig començar a exercir com a tècnic auxiliar de psiquiatria al recinte Torribera fins que em vaig jubilar l’any 2000. Foren uns anys rics en experiències, no totes elles bones o gratificants, però que em van refermar en la creença de la necessitat de la lluita constant per millorar les situacions que ho requerissin. Per això no vaig pas deixar de col·laborar amb l’associació de veïns del Barri Llatí i amb el grup de dones. Passats uns anys, per disparitat de criteris amb les prioritats d’aquest grup, ho vaig deixar i juntament amb altres dones, també crítiques, vam iniciar el Grup de Dones Petra Kelly. Aquí vaig continuar durant uns anys fins que la malaltia del meu home em va exigir tant de temps que se’m va fer impossible seguir amb les meves lluites. 

Actualment ocupo el temps llegint i segueixo els temes de l’actualitat a la ràdio o la televisió. Quan m’enrabio (que, malauradament, sol ser sovint…) la frase que més repeteixo és “¡Si yo tuviera 20 años menos…!” perquè no puc suportar les injustícies ni el nivell de passotisme de gran part de la societat actual; no se’n salven ni joves ni grans.

Quan encara estiuejava al meu poble, si algú em demanava si aniria allà a viure en jubilar-me, sempre deia: “¿Yoooooo? Yo estoy muy bien en Santa Coloma. Y mi familia y mis amigos están allí”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *