Anar i venir: Neus i Sergi

Ciutat Col·laboracions

A la redacció d’Infograma parlàvem de quins podien ser els motius que empenyessin algú a venir a viure a la nostra ciutat. I conforme anàvem avançant en la conversa, també ens demanàvem per què, en un moment determinat, algú podia decidir marxar. Se’ns acudien moltes idees tant per a una cosa com per a l’altra. Van decidir anar a les fonts. Ho preguntaríem a la gent. I així van néixer els textos que anem publicant amb aquest títol. Aquesta és la segona entrega d’aquesta sèrie. Fotos: Sergi i Neus.

Sergi: El roig de les fogueres, un record inesborrable

Vaig créixer a la perifèria de la perifèria, que és el mateix que dir al barri dels Safaretjos. Barri que aquells dies mirava més a Sant Adrià, Badalona (Llefià) i a Barcelona (El Bon Pastor) que al municipi real al que pertany, Santa Coloma de Gramenet. 

Vaig tenir la sort de poder fer molta vida de carrer; el meu, el carrer Bonavista, un carrer de cases baixes amb ambient de poble. A l’estiu les veïnes i els veïns sortíem a peu de carrer a prendre la fresca, les nits es feien llargues i venien plenes d’aventures reviscudes pels més grans. En aquells mitjans dels 80 era un barri envoltat de vials sense asfaltar, parcel·les sense edificar i camps abandonats, amb un cabrer i les cabres de la Torre Roja -just la zona del que ara és el Parc del Molinet-, les aigües fosques del riu Besòs, el pont del Molinet i el penyal de Llefià.

Recordo la màgia de la nit de Sant Joan, el roig de les fogueres, de com ens afanyàvem a recollir la fusta, o com la robàvem a la colla rival del carrer Madrid, per fer la nostra foguera més gran que la d’ells… Tinc un record d’aquella nit, que de vegades, rememoro, és nítid, extraordinari. Fou des de la desapareguda Torre Roja. Des d’aquell turonet de roca vermella es podia veure tot el Pla de Barcelona, serien entre les 9 i les 10 del vespre, era una visió de columnes de fum, de les fogueres que cremaven, coets, soroll de petards i olor pólvora cremada. Les columnes de fum augmentaven a mida que els barris encenien la seva foguera, anunciant-nos que començava la revetlla. Aquella fou una visió que m’impressionà, on cada columna informava d’un barri habitat, amb uns nens organitzats i aquesta visió la vaig guardar com a una senyal d’identitat, pertinença a alguna cosa important, al barri, sens dubte i a la importància d’estar organitzats. 

A mitja primària vaig anar a viure al carrer Pompeu Fabra, ja que es feia insostenible fer la primària al “Colegio nacional Juan XXIII” visquent als Safaretjos, gairebé a l’altra punta del terme municipal. S’obria així una nova vida, la d’estar al centre de la ciutat i allà conèixer noves amistats, les de l’escola, i més tard les de l’institut La Salzereda, al passeig Llorenç, amics que encara avui conservo.

Quan em vaig independitzar vaig tornar a les arrels, de nou al carrer Bonavista, on m’hi vaig estar 7 anys. En aquella època les distàncies s’escurçaven, ja no era com quan era un vailet, ara podia estar pel centre de la ciutat fent percussió amb la Colla Vella de Diables per tornar al barri al vespre. 

Cap el 2006 vaig començar una relació amb una noia de Barcelona -avui és la meva companya- que vivia al nucli antic (barri Gòtic). El seu lloguer i les possibilitats d’aquell habitatge eren millors que les que tenia al meu barri d’infantesa, així que vaig marxar, deixant el meu bressol i la ciutat. 

Ara soc veí d’un barri caracteritzat per estar al rovell de l’ou de l’efervescència política i cultural, ple d’edificis oficials i monumentals, un “manifestòdrom” continu, amb una història rica i compromesa, amb personalitat i, fins abans de la crisi de la covid-19, també caracteritzat pel turisme massiu que expulsa, sense escrúpols, veïns cap altres barris i ciutats del Principat. 

Ja porto aquí 13 anys i, tot i que trobo molt a faltar Santa Coloma, m’he adaptat prou bé, ja que els meus fills, nascuts aquí, han fet que en formi part i m’hagi integrat al Gòtic. A més a més, van a una escola del barri, escola que, perquè no dir-ho, es troba a la plaça més bonica de la comarca, la plaça de Sant Felip Neri.  

Formo part de les associacions veïnals i continuo molt involucrat amb el teixit associatiu, treballant i col·laborant amb el que millor puc ajudar,  amb la meva passió, el documental social i la fotografia. Passió que s’ha pogut visitar en diferents moments a la ciutat de Santa Coloma i que espero la meva presència continuï, com aquell veí que torna al seus obrint una finestra.

Neus: “Vaig venir a cuidar la sogra i aquí em vaig quedar”

Soc la Neus Capsir Pacheco. Vaig néixer el 3 de maig de 1930 al Clot, al carrer Mallorca. La mare era de San Fernando, a Cadis, el pare de les muntanyes de Castelló. Vam ser quatre germans, jo era la tercera. Vam canviar de casa, al carrer Muntanya, també al Clot. La mare va morir el 39, el mateix any que va acabar la guerra. El pare feia de neteja-bótes i amb 12 o 13 anys em vaig posar a servir, per poder menjar. Passàvem molta escassetat. Treballava de fixa a una casa però sovint canviava. Gairebé no cobrava res i sempre buscava algun lloc on em paguessin millor. Als 15 anys vaig aconseguir una casa al Poble Nou, guanyava més però treballava molt. Hi estava fixa. M’explotaven. Només tenia tres hores de festa els diumenges i havia de fregar cada dia de genolls, rentar a mà, cuinar amb carbó…

Al Poble Nou vaig conèixer el meu marit. Dos anys després m’hi casava. Jo tenia 23 anys. Primer vam estar-nos al pis dels meus sogres. Ells van marxar cap a Santa Coloma, hi tenien una filla, estava malalta i els aires d’aquí eren més bons que els de Barcelona. El meu marit també hi treballava, a la botiga de les robes de la M. Antònia, a l’avinguda Generalitat, on està ara la sabateria Marlos. Llavors no era fàcil anar i tornar cada dia del Poble Nou a Santa Coloma.

Vaig venir a viure a Santa Coloma per cuidar de la meva sogra, perquè es va posar malalta. Les seves filles treballaven i no se’n podien fer càrrec. Pel meu marit també era més còmode. Sí, vaig venir a Santa Coloma per cuidar la sogra i aquí m’he quedat.  Al Poble Nou havien nascut tres dels meus cinc fills: dues noies i un noi. A Santa Coloma hi naixerien els altres dos. Em va costar aquest canvi, enyorava el Poble Nou, encara que els sogres m’estimaven com si fos una filla.

Vivíem al carrer Sicília en una caseta, on els pares del meu marit, ells a baix i nosaltres dalt. Érem tan pocs en aquell temps al carrer Sicília…! I no hi havia res. Allà el meu marit i jo vam tenir quatre fills. Quan la sogra va morir, els seus fills van decidir vendre-ho tot i vam haver de marxar. Nosaltres vam buscar un pis per Santa Coloma i en vam llogar un al carrer Vistalegre. I aquí he viscut des de llavors. Estava embarassada de pocs dies del meu cinquè fill, el més petit, el David i ara ja ha acomplert els 50 anys.

En aquesta casa em sento segura i és la meva. De jove vaig haver de canviar molt de casa. He estat a un grapat de llocs però cap era meu. Aquest sí que ho és. Quan has hagut de moure’t tant, tens com una mena de por… Et fa por de que et prenguin la que tens, on vius. Ho penses encara que no hi hagi motius. Dos dels meus fills viuen a Santa Coloma, el David encara està a casa, i els altres tres han marxat fora. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *