Els dies 16 i 18 de maig es va representar al teatre Sagarra El fil vermell, la part teatral d’un projecte artístic que es va iniciar amb una exposició i que es completarà a la tardor amb la publicació del llibre de la dibuixant Piliparra i de Sílvia Terol, l’escriptora colomenca autora dels textos sobre els quals s’ha construït tot el projecte. Fotos: David Suñol.
Coneixíeu l’existència del Patronato de Protección a la Mujer? Si no vau llegir el primer article que vam fer entorn del projecte El fil vermell, probablement heu respost “No”. No us n’avergonyiu, és una de les institucions franquistes més oblidades. Per tant, cal fer un exercici de recuperació de la memòria històrica.
Només per aquesta qüestió ja valia la pena acostar-se al teatre Sagarra per veure l’obra El fil vermell. I potser per això les entrades estaven esgotades per als dos dies de funció des de feia molt de temps. Hi havia expectatives molt altes, i no va decebre.
Estirant un fil
Fa poc més d’un any, mentre investigava sobre els nadons robats durant el franquisme per escriure una novel·la, la Sílvia Terol va topar amb el nom d’una institució de la qual desconeixia l’existència, el Patronato de Protección a la Mujer. Aquesta troballa casual la va portar a una conversa informal amb la dibuixant Piliparra, d’on va sortir la possibilitat de fer un llibre de relats amb il·lustracions. I així es va gestar l’embrió del projecte.
Poc després una altra conversa amb una companya del món del teatre sobre projectes que totes dues tenien oberts va obrir nous camins. En pocs mesos, aquell embrió va anar creixent i adoptant una forma original i alhora molt sòlida. El resultat, El fil vermell, un projecte artístic amb tres expressions: exposició, representació teatral i llibre. Un projecte amb dones de diferents edats i procedències.
Teatre del bo
I què podem dir de l’obra de teatre? Sota la direcció de Lucía Lerendegui, les actrius Ani Saghatelyan, Anna Cerveró i Elisabet Egea va meravellar amb una actuació que va emocionar i impactar. Les actrius interpreten diversos personatges que ens expliquen les seves històries, la seva relació amb un centre, normalment religiós, sota la institució del Patronato de Protección a la Mujer.
És una extraordinària representació de retalls de vida de dones, retalls ficticis que també serveixen per conèixer alguns dels motius pels quals una jove podia ingressar en algun d’aquests centres per tal de ser “reeducada”. I és que El fil vermell no se centra en la denúncia de la institució franquista, aquesta és només el fil comú de tots els personatges. L’obra sobretot explora la persona, els seus sentiments, els seus neguits, les seves pors, i ho fa amb subtilesa, amb carinyo, amb sororitat, diríem ara. Els textos són ficticis, però s’ha contactat amb supervivents d’aquella institució per tal de garantir-ne la correcció i l’exactitud històriques.
No ens ha d’estranyar, doncs, l’ovació que van rebre les artistes, una ovació que es va estendre a totes les que participen en aquest projecte.
Al mateix teatre també es va poder veure una part de l’exposició, amb dibuixos de la Piliparra, que es va exhibir a Ca la Dona, a Barcelona, en el marc de la Mostra FemArt. Premi doble, doncs, per al públic.
Poques vegades a Santa Coloma podem gaudir d’un projecte tan interessant, i que encara continua. De moment, tenen contractades algunes representacions teatrals i estan en converses per fer-ne més. A banda d’això, a la tardor arribarà la tercera part del projecte, el llibre de la Sílvia Terol i la Piliparra. Ja l’esperem amb impaciència.
Que malament el Dimas Gragera, que maleducat, que desconsiderat, QUIN FALTA DE RESPECTE. Li van deixar un seient a primera fila, gratis suposo, a la mateixa alçada de l’escenari, i va estar tota l’estona mirant a terra, enfurruñado. Quin mal rotllo de tio! Per què hi va anar? Si ho va fer en nom de l’Ajuntament, que malament l’Ajuntament!
Ningú està obligat a anar al teatre ni tampoc està obligat que li agradi l’obra, però hi ha actituds que són de boicot. Boicot al contingut d’una obra de teatre, boicot al treball d’unes actrius. Més enllà de mostrar el teu desacord ideològic amb el contingut de la peça només va fer evident la seva mala educació i prepotència. No calia que ocupés el seient central de la primera fila, ningú l’esperava, però va quedar ben reflectit que el màxim representant del soci de govern del PSC és un misogin, una persona hostil a la memòria històrica i un idiota. Potser l’actual alcaldessa faria bé de fotre una patada al cul en aquest llast heretat de la seva antecessora. No li fa cap falta i la desmereix.