La ciutat a l’ombra

Podem imaginar la ciutat com un gran escenari i els ciutadans com els actors, que igual que en una obra, prenen més o menys protagonisme. En la nostra obra, hi han uns personatges cada cop més nombrosos que lluiten per ser integrats, acceptats i escoltats per la societat. Són els grans amagats demanant la seva part en aquesta funció: els malalts mentals. (Text i foto: Mònica de la Viuda)

Aquell que hagi patit una malaltia mental, o hi tingui algun familiar implicat, sap perfectament que el camí del tractament i curació no és un camí senzill ni recte.

Institucions a la ciutat

A Santa Coloma les malalties mentals són ateses al CSMA, ubicat anteriorment al carrer Lluís Companys i ara al carrer Irlanda. Els menors reben atenció al CSMIJ, al carrer d’Àngel Guimerà.

Abans, però, de poder accedir a aquests serveis, s’ha d’anar al metge de capçalera, que serà qui derivi l’expedient del pacient al CSMA. El temps entre el contacte del CAP amb el CSMA varia de 3 setmanes a un mes, temps que pot resultar insuportable en la majoria dels casos. Després de la primera visita, quan es prescriu un tractament, la segona sol ser a les 3 setmanes per fer una valoració de la medicació, i posteriorment les visites es fan cada entre dos mesos i tres mesos, depenent de la gravetat del cas. El funcionament al CSMIJ és exactament el mateix.

I què s’ha de fer si hi ha una urgència? En aquest cas ens hem d’adreçar a Can Ruti. Fins fa un parell d’anys, les urgències s’atenien a Torribera, però ara és l’hospital qui rep les urgències psiquiàtriques d’adults. Per als menors, la derivació és al Clínic de Barcelona.

A les urgències de Can Ruti normalment no es fan ingressos, si no és que hi hagi un perill flagrant de temptativa contra la pròpia salut o la resta de ciutadans. Cal dir que la planta 12a que es va habilitar a Can Ruti, només disposa d’uns 12 llits per a ingressos i que el temps de durada de l’ingrés sol ser de dues a tres setmanes.

És suficient aquesta atenció? No. La resposta és clara. La manca de recursos destinats a la salut mental és cada cop més escandalosa, tenint en compte que els casos creixen i els recursos es mantenen. Hi ha manca de professionals destinats al tractament de malalties mentals. Al CSMA, si hi ha una baixa d’un psicòleg o psiquiatra, aquesta baixa no es cobreix. En l’actualitat es disposa de tres psicòlegs per atendre tota la població amb malalties mentals de Santa Coloma. A més a més, ens trobem que dins la mancança de personal sanitari, hi entra el personal administratiu: al CSMA és impossible que agafin una trucada telefònica, tant és l’hora que es truqui, al CSMA no contesten mai.

Torribera és un complex hospitalari amb diversos serveis molt importants pel que fa a la salut mental. D’una banda al Centro de Agudos, CAEM, s’atenen a persones amb episodis greus de malalties mentals. En aquest centre hi han diferents sales on s’agrupen els malalts pel nivell de gravetat. Hi ha un grup en règim obert perquè el pacient tingui una vida més normalitzada. La durada dels ingressos és una mitjana de tres setmanes, segons del grau d’afectació.

D’altra banda ens trobem amb el CAS, Centre d’Atenció i Seguiment de Drogodependents, del qual parlarem en un altre article, i que funciona com un Hospital de dia. També hi ha la Residència Núria, que pot acollir fins a 30 pacients de llarga durada, fins i tot indefinida si s’escau.

Els ingressos a Can Ruti i Torribera es queden curts per abastir una població de 120.000 habitants, colpejada per la pobresa, que fa incrementar el nombre de pacients. Cada cop és més necessari i urgent ampliar les inversions en salut mental.

Institucions socials

Paral·lelament, a la nostra ciutat existeixen organitzacions que donen suport tant a l’entorn familiar del malalt mental com al mateix pacient. Són organitzacions com AM.MA.ME (Amics del Malalt Mental), ActivaMent o Xarxa Joves, creades per donar suport psicològic, terapèutic i d’assessorament. Una de les funcions fonamentals d’aquestes agrupacions és normalitzar les malalties mentals, desestigmatitzant i tirant per terra mites absurds. Aquesta funció és bàsica tant per a les famílies, com per al mateix pacient, que moltes vegades no s’atreveix a demanar ajuda per por a les etiquetes, als judicis i a ser incomprès.

Les organitzacions de suport al malalt mental fan teràpies, assistència psicològica, xerrades a algunes escoles per informar sobre malalties, grups d’ajuda mútua i sobretot donen un suport humà i emocional primordial i necessari que no troben a les institucions sanitàries. 

Curiosament aquestes organitzacions no són publicitades ni recomanades des del CAP, el CSMA, Torribera o Can Ruti. Per què? 

No tenim la resposta, però és una de les reivindicacions més potents que es fa des d’aquests grups. La major part d’usuaris del voluntariat i resta d’organitzacions socials venen de part d’altres usuaris, de recerca per internet, del boca-orella però gairebé mai des dels mateixos estaments de salut mental, la qual cosa fa la comunicació molt complicada entre institucions públiques i grups socials. 

D’altra banda existeixen serveis que també desconeix l’usuari. Per exemple, si pateixes depressió i ansietat, en alguns CAP fan grups de tractament de depressió i ansietat. Igualment, hi ha grups de dol per a persones que han perdut un ésser estimat. Quantes persones en són coneixedores?

Conseqüències de la covid-19 en l’àmbit de la salut mental

Amb l’arribada de la pandèmia i, igual que la resta de la sanitat pública, aquest sector es veu molt afectat amb l’agreujament de que estem tractant de malalties mentals que no es poden postergar, no es poden despersonalitzar i on s’ha de tenir un seguiment presencial i continuat. 

I què passa ara? Que l’atenció es fa telefònicament. Quan hi ha una primera visita es fa presencial però la resta es fa via telèfon. Això desfavoreix molt la qualitat de l’atenció: el professional no pot avaluar el llenguatge corporal, reaccions del pacient, etc. El malalt no pot parlar amb intimitat des de casa, no se sent relaxat, no s’obre, amb la qual cosa ens trobem amb dificultats per un seguiment eficaç i ajustat a la realitat.

D’altra banda les associacions estan tancades i no poden donar suport a les famílies i afectats directament. En el cas d’ActivaMent, per exemple, el Club Social Gramenet els ha cedit un espai, 3 hores a la setmana per poder fer les teràpies i el GAM (Grup Ajuda Mútua).

Aquests són algunes de les conseqüències de l’arribada del virus a un sector de la població fràgil i vulnerable. Cal dir que amb la covid-19 han pujat el nombre de casos d’ansietat, agorafòbia, claustrofòbia… i d’altres patologies s’han agreujat.

¿Té sentit, aleshores, atendre telefònicament, haver de passar pel CAP abans de la derivació, tancar associacions i reduir el temps i dotacions destinats a la cura de la salut mental?

No cal pensar massa. Les malalties mentals són els actors de la ciutat a l’ombra.