El Pla d’Emergències de Protecció Civil de Catalunya (PROCICAT) ha aprovat prorrogar durant 15 dies més, fins el 23 de novembre, el toc de queda arreu del territori català a partir del dilluns dia 9.
El Departament de Salut ha proposat aquesta pròrroga, dins dels paràmetres que permet l’estat d’alarma decretat pel govern espanyol, per consolidar les incipients dades esperançadores sobre l’epidèmia i fonts d’Interior han dit que “cal perseverar per mantenir la tendència” de millora.
Ja passa d’un mes de l’inici de la segona onada i hem entrat en una segona nova normalitat amb el virus més descontrolat que al principi. Alguna cosa hauríem d’haver après de la dura situació del confinament d’aleshores. Però sembla que només ha servit per augmentar i sofisticar les mesures dràstiques creixents. Ara toca la restricció de la mobilitat i per tant dels drets ciutadans.
La novetat ha estat el toc de queda, o cobrefoc. Una mesura que mai havien viscuts les generacions de la transició i posteriors i que recorda èpoques fosques del passat. Pur llenguatge bèl·lic en un moment de quasi-guerra proclamada contra el virus. Segur que serà una bona candidata a paraula de l’any 2020.
Confinar al la població colomenca, els caps de setmana i les nits, a 120.000 persones, comptant els no empadronats, dins els 7 km2 de la ciutat més densament poblada de l’àrea metropolitana, no deixa de ser un despropòsit inimaginable fa poc. Tancats entre el riu Besòs, la muntanya i Montigalà, sense poder sortir ni en xandall pel camí de Sant Jeroni, vigilats pel nou equip de la policia local especialitzat: la USIR, la mesura més destacada i anunciada del govern municipal en l’emergència per la pandèmia. Només s’escapen d’això els senglars que campen pel Parc Europa i Can Zam.
Estat d’alarma o estat alarmat
Que evita el toc de queda? On s’encomana la gent de COVID a les dotze de la nit? I a les tres de la matinada? I a dos quarts de cinc? Se sap que la majoria s’encomanen a casa seva i amb familiars i amics que no formen part del seu cercle habitual. I també a les escoles. I això passa a les tres de la tarda o a les 11 del matí. La gran mobilitat del país no es dona de les 22 a les 6 h. No s’encomanen a la feina? O anant a treballar massificats en metro o autobús, plens sense distància possible? No diu l’informe de l’institut alemany Robert Cock que el contagi a l’aire lliure és mínim? Vist això, potser la incidència d’aquesta mesura és baixa o nul·la!
L’estat d’alarma hauria de ser un instrument excepcional que els governs utilitzin amb cura i de manera provisional. Cal un marc de lleis ordinàries alternatiu a l’estat d’alarma. Des del mes de març n’hem tingut prou temps, però encara no s’ha fet res. El debat sobre el toc de queda i les mesures de confinament és necessari i no es pot tancar dissimulant-lo sota el nom, més suau, de restricció temporal de la mobilitat nocturna, com pretén el ministeri.
Mentrestant tenim gairebé quaranta mil morts, prop d’un milió quatre-cents mil infectats a l’estat espanyol i les mascaretes al 21 % d’IVA: les més cares d’Europa. A això cal afegir el col·lapse econòmic, sobretot de l’àmbit de la restauració i hoteleria i la ruïna del sector cultural, amb la destrucció de milers de negocis i llocs de treball. El fals trilema entre salut, economia i seguretat s’aguditza aquests dies tant contradictoris.
Drets confinats
Des del Centre per a la Defensa dels Drets Humans Irídia, es troba “inadmissible l’aprovació d’un estat d’alarma en el que s’imposi un toc de queda sense que al mateix temps s’aprovin mesures urgents com la suspensió dels desnonaments” i altres com “tancar els CIE, especialment el de Barcelona, on ja hi ha casos de COVID, o suspendre les deportacions d’immigrants”. Es pot pretendre que les persones compleixin el confinament nocturn si no tenen un sostre, com passa amb les persones sense llar?
També s’ha fet sentir la preocupació per la possible deriva autoritària vinculada al toc de queda. El decret d’estat d’alarma no pot suspendre drets fonamentals i el dret a reunió i manifestació s’ha de poder exigir en un moment que hi ha especial tensió i esgotament per part de la ciutadania i una crisi econòmica i social que ja és aquí per quedar-se temps. I més quan la que s’aplicaria és la ‘llei mordassa’ que ha estat denunciada per entitats i organismes internacionals per l’àmplia potestat que dona als agents policials i per l’ambigüitat de la redacció del seu articulat.
Coincidint amb l’entrada en vigor del toc de queda es van convocar concentracions a diverses localitats catalanes, també a la plaça de la Vila de la nostra ciutat, per reclamar que es combati l’epidèmia amb mesures socials.
El mínim que podem exigir és amb quines dades els governs prenen les mesures i quin són els seus objectius directes. Encara que també hauríem de demanar menys declaracions contradictòries i una mica més de coherència. I sobretot no jugar ni fer trampes amb les dades de la pandèmia, com sembla que s’ha posat de moda arreu.
Desnonaments en pandèmia
Al mig de la pitjor epidèmia en un segle, moltes famílies, algunes amb fills menors, són víctimes d’una brutal onada de desnonaments. Mentre la ciutadania tracta de ser responsable, els jutjats vulneren els drets humans de forma sistemàtica. El ministre assegura que ja s’han prohibit, però només a Barcelona, els jutges van ordenar 443 desnonaments entre el 14 de setembre i el 23 d’octubre que van afectar a 748 adults i 463 menors. Per això, la PAH exigeix la paralització immediata de tots els procediments com a mínim fins la fi de l’emergència sanitària. I demanen que és urgent que tant el govern de l’Estat com la Generalitat garanteixen que cap persona serà desnonada en ple estat d’emergència i toc de queda.
Al metro, ni parlar
En aquests moments el tema de debat és la ‘recomanació’ de no parlar als metros i autobusos per reduir la possibilitat de contagi. I per descomptat tampoc pel mòbil. Silenci total, com a les biblioteques.
Una nova mesura que contrasta amb la imatge de la basílica Sagrada Família oberta amb més de 600 assistents, mentre els teatres i els equipaments culturals estan tancats o la multitudinària festa-sopar del diari El Español amb el ministre de Salut, Salvador Illa, i molts alts càrrecs dels principals partits polítics del govern i l’oposició.
Per altra part, el pressupost del Ministeri de Defensa proposat per 2021 és de 10.863,16 milions €, representant un augment del 6’5% respecte a 2020. I sense comptar partides repartides en altres ministeris. En plena crisi es continua augmentant l’ingent despesa militar espanyola.
La llista és llarga: hauríem de parlar dels CIES que no es tanquen, de l’empadronament que no es garanteix com proclamen els organismes de dret europeus i la mateixa Defensora de la Ciutadania, l’esgotament i falta de reconeixement del metges i sanitaris, el seguiment i rastreig que no té prou recursos, la migradesa d’ajudes i recursos pel que han de tancar establiments o tallers o deixar de treballar, la poca extensió real del teletreball, les escoles i instituts… En definitiva la manca de mesures més efectives i concretes i de coherència respecte a les que s’estan prenent. Segons l’Institut Internacional per a l’Acció No Violenta (Novact): ‘qualsevol mesura restrictiva que no es planteja des del seu inici amb enfocament de drets humans pot acabar vulnerant-los’.
Les úniques actituds possibles davant això: fomentar la responsabilitat, ser crítics i no callar-se, però no fer el joc al negacionisme, ni restar inactius.
Per saber-ne més:
www.canalsalut.gencat.cat/coronavirus
