En ple segle XXI, en un país democràtic, en una època en què les pintades i els murals -artístics o simples gargots; amb missatge o sense- s’ensenyoreixen de tota mena de superfícies, i a les ciutats i als pobles són un paisatge continu en murs i persianes metàl·liques, hi ha murals urbans condemnats a rebre un atac immisericorde. Text: Agustina Rico. Fotos: Josep Pitarque.
A Santa Coloma, un que rep contínuament és el dedicat a l’escriptora Maria Mercè Marçal, al carrer Marina. Només la constància reparadora d’unes mans veïnes, sempre atentes a subsanar les destrosses causades pel darrer atemptat, l’han salvat.
De tot el mural, una part és l’objectiu preferent a fer desaparèixer: la que fa referència a Catalunya com a nació oprimida. Què molesta al censor o censora? Que es digui que la poeta va néixer en una nació? Que aquesta nació se senti oprimida? O totes dues coses? Aquest és el punt que exaspera més a qui l’agredeix a cop de brotxa o d’esprai. Però en el fons, del mural li deu molestar tot.
Hi ha murals urbans condemnats a rebre un atac immisericorde
A qui el mutila un cop i un altre, li molesta perquè el signa l’ANC. I li molesta pel triple crit reivindicatiu que plasma. El triple combat , recollit al poema Divisa, que la poeta va sostenir en la seva obra i en la seva vida: com a dona, com a nació i com a classe.
Molesta el feminisme, molesta el sobiranisme -pot ser que els arribi a molestar fins i tot el senzill i transversal catalanisme- i molesta el concepte classe social -o que Maria Mercè Marçal es digui de classe baixa, filla de pagesos de comarca deprimida com era-. I molesta la rebel·lia com a actitud vital contra les barreres imposades en aquestes tres àmbits.
Aquests dies de final de gener i primers de febrer és l’aniversari del final de la guerra civil. Es rememora l’èxode a França i el començament de l’exili per a milers de republicans. I per als més infortunats, l’inici d’un periple en què havien de trobar la mort, en països del cor d’Europa, a mans d’un feixisme encara més poderós que el que deixaven enrere.
El 26 de gener de 1939 entraven les tropes franquistes a Barcelona i a l’endemà, el 27, entraven a Santa Coloma. El carrer del Pedró es va dir 27 de enero durant els quaranta anys del franquisme.
La Comissió Antifeixista, com cada any, en va fer memòria, i aquest any havia fet un mural a la porta metàl·lica del vell pavelló de Can Sisteré. L’endemà, ja no hi era. La “brotxa” municipal havia estat més eficient que la dels espontanis.
La velocitat a eliminar el mural antifeixista es deu al compliment de la normativa? És per sentit de la neteja, l’estètica o el civisme? Sigui quin sigui el motiu, fa pensar que murals de contingut d’abast cívic tinguin una vida efímera o perdurin amb grans dificultats.
Fa pensar, i molt, que conceptes com nació, i d’altres com llengua i antifeixisme, que haurien de ser transversals, hagin de ser esborrats a corre-cuita com si fossin un insult o una amenaça.
