Passes cap a la Llei Trans. Entrevista a Eiden Marín Rodríguez

Drets Feminisme

Parlem amb Eiden Marín Rodríguez, jove colomenc del col·lectiu trans i integrant de l’associació Entenem Santa Coloma LGTBI. Ho fem en unes setmanes crucials per l’activisme trans. La Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans, coneguda més col·loquialment com la Llei Trans, ha sacsejat el debat polític a nivell estatal. La norma, inclosa en l’acord de govern entre Unides Podem i PSOE, ha obert una profunda escletxa el moviment feminista i els dos socis de l’executiu espanyol. Il·lustració: Luc Cerveron (instagram: luccer_art)

L’Eiden és un activista transfeminista. Graduat en Filosofia amb Màster en Estudis de Gènere, Ciutadania i Dones. Professional de Trànsit. Tutor col·laborador en treballs de final de Grau a la UOC, en l’àrea de Feminismes i Diversitat sexual i de gènere. Actualment estudia Educació Social

És el mateix sexe i gènere?
No és fàcil de respondre, no hi ha una visió unitària. Simplificant, el sexe és biològic i el gènere és sociocultural. Se’ns ha dit que hi ha dos sexes, dues categories tancades però la realitat és més múltiple. La mateixa biologia és més complexa com és en el cas de les persones en condició d’intersexualitat. La simplificació rau quan identifiques el sexe només amb uns determinats genitals. El sexe biològic es conforma per molt més que els genitals, també tenim els nivells hormonals, característiques sexuals secundàries, les gònades, els cromosomes, etc. Però en la nostra societat només a partir dels òrgans sexuals que tens quan neixes se t’imposa una identitat de gènere: o ets dona o ets home. A partir d’aquí s’entén que t’has de comportar de determinada manera, fins i tot, es pressuposa la teva orientació sexoafectiva com a heterosexual. És el que denominem sistema de sexe/gènere binari.

Quan parlem de gènere, parlem d’uns trets que són un constructe social i es vincula a uns estereotips o rols de gènere que s’han articulat de forma diferent en funció del moment històric, la societat i el context. Aquests trets s’han intentat justificar des d’una base biològica. La nostra societat s’ha configurat a partir d’un sistema patriarcal, on els homes han gaudit d’uns privilegis i drets que les dones no tenen.

Des d’aquest sistema de sexe/gènere binari s’intenta que tothom encaixi en aquesta teoria. Fins i tot les persones intersexuals que són sotmeses en la majoria d’ocasions a cirurgies quan neixen. En la nostra societat, per ser considerat home o dona has de vestir d’una determinada forma, pensar i comportar-te d’una determinada manera. Però, que passa si es transgredeix? Totes les persones tenim el mateix dret a a ser diferents.

El cert és que hauríem de diversificar més categories on poder-nos identificar. Obrir-nos a altres experiències de gènere i començar a entendre que la nostra societat no és binària, que uns genitals no ens diuen qui és una persona, ni com s’ha de comportar en aquesta societat ni la seva orientació sexoafectiva. Hem de començar a incorporar i veure que existeixen altres experiències que se surten de la norma. I en relació amb la identitat de gènere veure que hi ha persones que no s’identifiquen com a homes o com a dones, com les persones no binàries. Com són les persones de gènere fluid, quan no hi ha una sola identitat de gènere, sinó que s’oscil·la entre diferents al llarg de la vida. L’ésser humà és de per si un ésser mutable.

I transsexual i transgènere?
Tampoc és una pregunta fàcil de resoldre. Podríem dir que es parla de transsexualitat quan hi ha modificacions genitals. És un concepte biomèdic, psiquiàtric. Parteix de la idea que es pot haver nascut amb un cos equivocat. A causa d’això se’t patologitza. Curiosament s’obvia qualsevol connexió d’allò que et passa amb la societat on vius.

El concepte de transgènere apareix a la dècada dels vuitanta i en aquest cas no hi ha una modificació dels òrgans. Es vincula a la lluita del col·lectiu per trencar amb el concepte transsexualitat, i sortir-se de la concepció biomèdica i patologitzadora i començar a veure que no hi ha una única manera de ser trans.

Des del col·lectiu trans, es prefereix parlar de persones trans perquè és un col·lectiu divers i deixar que cadascú l’utilitzi com li convingui.
Tenim un imaginari social de com són una persona trans i una persona homosexual. En funció de cada societat, hi ha experiències que s’accepten més que d’altres. En alguns països s’ha acceptat més la transsexualitat que l’homosexualitat. Al Japó per exemple, es permet fer un procés de transició, sempre que reforcis el sistema sexe-gènere i no et surtis de la norma, però en canvi està mal vista qualsevol orientació sexual no normativa. En altres, com en el cas de Catalunya, hi ha més acceptació cap a la diversitat d’orientacions sexoafectives dissidents. Tot i així, encara ens queda molta feina per fer en matèria del col·lectiu LGTBI.

Es critica de l’esborrany de la Llei Trans l’autodeterminació de gènere. Per què?
El que pretén l’autodeterminació de gènere és garantir que les persones puguin decidir sobre la pròpia identitat i els seus cossos. Que no sigui necessària l’avaluació psicològica i la modificació corporal per ser reconegudes en la nostra identitat. Pensem que la Llei actual 03/2007 requereix: ser major d’edat, tenir la nacionalitat espanyola, un informe psicològic de disfòria de gènere i mínim de dos anys de tractament mèdic (o bé justificar que per motius de salut no pots). L’autodeterminació de gènere és el dret a que una mateixa persona es determini sense requisits previs. Implica que puguis modificar el nom i el sexe en els documents oficials, el registre civil, fins i tot en el DNI sense que sigui obligatori presentar un informe mèdic o psicològic, ni tan sols haver modificat la teva aparença. En definitiva, el que volem és tenir l’agència de la nostra pròpia identitat i poder decidir com i quan transitar. Això suscita pors per a una part de la societat, concretament, a un grup petit dins del feminisme. Entenc les pors que poden suscitar, però no podem pensar que això comportarà que hi hagi molts homes que vulguin utilitzar aquesta llei per evadir delictes i guanyar “certs avantatges” legals. Tenim mecanisme per combatre això, en el cas hipotètic que passés.

Qui s’oposa a l’autodeterminació pretén que sigui necessari hormonar-se, tenir un aval mèdic perquè a un mateix no se li permet decidir. Els informes comporten haver rebut tractament psicològic i tenir experiència personal prèvia d’haver viscut durant un temps en el gènere que et vols determinar i haver-ho fet d’una manera feliç.

Alguna aportació a la llei en relació amb l’autodeterminació?
Penso que no hauria de ser binària: o home o dona. Al llarg de la història hi ha hagut altres cultures amb altres organitzacions socials on n’hi havia més categories. Actualment és el cas de les muxes a Mèxic o els hijra de l’Índia. No hem d’oblidar que la nostra cultura és hereva de la filosofia occidental a partir de Plató i del cristianisme, profundament dualistes.

Creus que pot haver homes segons el sexe biològic que s’autodeterminin dones amb mala intenció?
S’està inoculant l’estratègia de la por, la idea que alguns homes puguin utilitzar l’autodeterminació per perpetrar delictes o beneficiar-se de determinades situacions. S’està menystenint els drets del col·lectiu trans per unes possibilitats ínfimes d’engany per part d’uns quants individus a les quals es pot posar legalment mesures. Per exemple, en el cas d’un violador, de res serveix que s’autodetermini posteriorment dona perquè se’l jutjarà segon el que posa en el seu DNI quan va cometre el delicte.

Ens preocupa que el col·lectiu trans es vulgui convertir en un perill social com va succeir a la dictadura. És una idea que es promou des del mateix sector que demonitza als homes pel fet de ser homes. És estigmatitzar el fet de pensar que en els gens masculins rau la violència, com si fos quelcom biològic aliè a contextos socials. Defensar això no és feminisme, forma part del binarisme on es sustenta el patriarcat.

Diu l’escriptora Laura Freixas “L’antifeminisme utilitza el col·lectiu trans per revertir les conquestes de les dones, infiltrar-se en el feminisme i destruir-lo des de dins”. L’activisme trans és solidari o posa en risc el moviment feminista actual?
Per respondre hauríem de preguntar-nos primer quin és el subjecte polític del feminisme i si aquest només ho són només les dones o totes les persones. Per a mi el feminisme és una filosofia que ha de superar al sistema patriarcal i, per tant, el subjecte polític no són només les dones. És un moviment des del qual aspirar a la igualtat de les persones sense oblidar que hi ha discriminacions a causa de la raça, el gènere, l’ètnia.

Es debat si dir “dones gestants” o “persones gestants”. No cal ser excloents, perquè cal visibilitzar els problemes d’obstetrícia però intentem incloure a la majoria. Potser podem parlar amb tranquil·litat de “dones i persones gestants” i deixar de banda la polèmica. Les dones tenen dret a una assistència sanitària ginecològica i reproductiva, però coincidirem que també l’han de tenir, per exemple, els homes trans o qualsevol persona que tingui aquestes necessitats. Un home trans també pot parir.

Creure que el col·lectiu trans vol destruir el feminisme parteix d’un discurs conspiranoic, i novament simplista. Situa el feminisme entre dos moviments contraposats quan sabem que és un moviment ric i múltiple. L’activisme trans forma part del feminisme i des de sempre hi ha hagut aliances molt fortes. Va introduir el debat entre sexe i gènere però el feminisme és l’eix aglutinador. L’any 2000, a les Jornades Estatals Feministes, es parlava de les aliances entre el moviment trans i el moviment feminista, van haver-hi taules com la de l’activista Kim Pérez que ja va parlar d’un cert transfeminisme. Ara sembla que es vol separar-los, però no és positiu per cap dels dos.

El debat enriqueix. Hem de sortir de les rivalitats i dialogar. Rebutjar la Llei Trans pot afavorir unes aliances amb la ultradreta que no afavoreixen gens al feminisme ni a les dones, tot el contrari. De ben segur que es pot millorar aquesta llei, però hem de sortir de la polarització. Dialogar des de l’empatia, amb la voluntat d’entendre’s, de buscar els punts de connexió. Cal escoltar més i parlar menys.

El feminisme radical transexcloent és un moviment feminista que no considera dones les dones transgènere. Tenen una forma de fer antidialògica, no afavoreixen el diàleg amb qui pensa diferent. Es creuen en la possessió de la veritat i tenen uns posicionaments molt dogmàtics. El problema és que es queden en la teoria i simplifiquen la realitat. Si s’avinguessin a dialogar, a debatre, penso que es podrien apropar posicionaments.

El 10 de març una setantena d’activistes i mares iniciaven una vaga de fam per tal d’aconseguir que la Llei Trans entrés al Congreso de Diputados i s’aprovés. Està sempre preparat un infant per fer la transició?
Què vol dir estar preparat? Un menor sap qui és però, està el seu entorn preparat per la transició? Tenim una visió molt “infantilitzadora” de la infància i ens cal escoltar la personeta trans. A Trànsit les famílies de menors, i en funció de l’edat, els propis menors solen venir després d’un temps que ja ho han verbalitzat i cal acompanyar-los en aquesta transició. Deixar-los parlar, donar-los referents diferents, que flueixin, que experimentin, que decideixin a partir del que els podem explicar.

Preocupa el seu malestar corporal, però és que vivim en una societat que la majoria de la gent té en alguns moments problemes amb el seu cos. Ens hauríem d’educar en estimar el nostre cos. A partir d’aquí hi haurà persones que decidiran modificar-lo o no en el procés de transició. La personeta trans i el seu entorn han de poder decidir com volen fer aquesta transició, i en cap cas, ha de ser obligatori utilitzar pautes hormonals en les persones trans. Volem una societat més justa i més lliure. Volem una societat on tots els cossos tinguin cabuda, però això avui dia és molt difícil perquè estem en una societat molt normativa i la diversitat corporal és vista com una cosa negativa i repercuteix molt en l’autoestima d’una persona i les relacions que pot establir.

Sovint es qüestiona l’hormonació i s’oblida que utilitza habitualment en les nenes i dones CIS. Les nenes que tenen la menstruació molt aviat són tractades amb bloquejadors i moltes dones prenen anticonceptius.

La lluita trans pot ser una revolució. És una manera de viure més lliures, d’una manera més amable amb els nostres cossos. En definitiva és una lluita per aconseguir una societat més lliure.

La custòdia d’uns pares pot posar-se en risc si no li fan costat en aquesta decisió?
No acceptar la identitat del menor és un factor a tenir en compte com qualsevol altre factor que afecti el desenvolupament en llibertat d’un menor i que posa en risc el seu benestar. Però no ens alarmem, que treure la custòdia d’une fille no és una qüestió fàcil i és l’última de les vies, abans hi ha una sèrie de processos de negociació i conciliació.

Però pots equivocar-te? Hi ha casos de detransició…
La detransició és un altre dels arguments que s’està utilitzant últimament per introduir por i deslegitimar al col·lectiu trans. Caldria preguntar-nos perquè una persona decideix detransicionar, que l’ha condicionat a fer-ho, si s’ha sentit pressionada per l’entorn.

No hem d’oblidar que el 80% de persones que integren el col·lectiu trans ha pensat en algun moment de la infància i l’adolescència en el suïcidi i el 50% ho ha intentat. El percentatge d’atur en el col·lectiu és del 70-80%. No és un procés fàcil i cal acompanyament, visibilització, amabilitat. I si una persona decideix detransicionar, hem d’assumir-ho i acompanyar en aquest procés, que no té perquè ser negatiu ni veure’s com una equivocació. En diferents estudis s’estima que la detransició no arriba ni a l’1% dels casos de les persones trans. És a dir, 1 de cada 100, per la qual cosa 99 segueixen en el seu procés i són trans. Han de patir més totes aquestes persones per uns casos concrets i ínfims?

Explica’ns que és Trànsit
Trànsit és un servei de promoció de la salut de les persones trans que depèn de la sanitat pública, ubicat a Barcelona i que atén a població de tota Catalunya, encara que actualment s’està desplegant a altres llocs.

A Trànsit considerem la identitat de gènere com una expressió de la diversitat humana, on hi ha un ampli ventall de possibilitats d’identificar-i expressar-se, i per tant, no hi ha una única manera de ser trans. De la mateixa manera entenem que les persones trans no tenen una patologia, i per tant, creiem que l’atenció a les persones trans s’ha de fer des d’una visió transpositiva i despatologizant, on la persona trans sigui el propi centre de decisions, que ella decideixi que camí vol i quins són els següents passos, i la nostra feina és facilitar-ho, escoltant les necessitats de la persona, oferint teràpies psicològiques si així ho desitja, informar sobre els avantatges i desavantatges dels tractaments homonals i / o cirurgies de la forma més objectiva possible, és a dir, facilitar informació i suport tant a nivell mèdic com en el procés de visibilització social del seu entorn afectiu i social més proper. L’important és la persona trans, nosaltres estem per acompanyar, informar i ajudar en el que necessiti. A més també atenem a familiars i l’entorn afectiu proper de la persona trans, ja que creiem que és important que aquestes acceptin la persona trans ja que suposa un suport molt important i facilita tot el procés.

Vulnera els drets humans l’estat espanyol?
Actualment hi ha una legislació internacional que ja parla de despatologitzar, que considera que ser trans no és un trastorn mental, que defensa l’autodeterminació. El dret fonamental al lliure desenvolupament de la persona ja es recull a la Constitució.

És una vulneració dels drets humans la normativa espanyola vigent. Et cal una diagnosi de disfòria de gènere, haver rebut tractament mèdic durant dos any (només estàs exempt si hi ha un risc en la teva salut), tenir nacionalitat espanyola i ser major d’edat. Sens dubte que si la Llei Trans no s’aprova estarà vulnerant els drets humans.

Les persones trans volem decidir qui som sense haver de passar per una diagnosi.

 

En el Ple de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet d’ahir dilluns, 22 de març, es va presentar una moció en suport de la Llei Trans que va ser rebutjada pel govern municipal del PSC.

1 thought on “Passes cap a la Llei Trans. Entrevista a Eiden Marín Rodríguez

  1. M’ha encantat la entrevista, crec que aquest tema és una asignatura pendiente per entrar a les escoles com ho pot ser qualsevol altra. Molt per fer i sempre a través de l’educació és com s’arriba.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *