Avui, 17 d’octubre, tornem a commemorar el Dia Internacional d’Acció per la Despatologització Trans. Una data on encara no podem celebrar cap avenç a l’Estat espanyol en aquesta matèria, tant per una qüestió formal com social. (Text: Xavi Villena, soci fundador d’Entenem Santa Coloma LGTBI. Il·lustració: Noah Muñoz Martos)
Incongruència de gènere i despatologització
Si bé al juny del 2018, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va deixar de considerar la transsexualitat com una malaltia mental, no està de més recordar que aquesta desqualificació no entrarà en vigor fins al 2022. Encara avui les persones transsexuals són considerades per aquesta organització com a persones amb un trastorn de la personalitat i del comportament. El resultat d’aquesta modificació només suposarà un canvi d’epígraf a la Classificació Mundial de Malalties, en passar de ser considerada un «trastorn relacionat amb malalties sexuals» a una «incongruència de gènere». Però no ens deixem enganyar per jocs de paraules sense sentit al segle XXI. L’OMS deixa de considerar la transsexualitat una malaltia mental, d’acord, però continua considerant-la una patologia.
La societat avança molt més ràpida que les caselles on segons la comoditat de l’extint regnat cis-heteropatriarcal hauríem d’estar totes definides.
Anem una mica més enllà i preguntem-nos què és una «incongruència de gènere». Considerar el gènere des d’una mirada únicament biologicista és negar-se a veure la realitat que ens envolta. De fet, és negar el «dret a ser» a persones que no tenen perquè està lligades a una identitat de gènere concreta al llarg de la seva vida; persones que formen part d’una comunitat heterogènia capaces de prendre decisions per si mateixes quant a la forma en què viuran aquesta identitat, sense que cap de nosaltres tinguem dret a jutjar-les per no complir uns cànons «normatius» imposats d’una forma artificial a la nostra societat.
Justícia històrica
Com diu la Mar Cambrollé, presidenta de la Plataforma Trans Estatal, «sense autodeterminació no existeix la despatologització». Mentre al nostre país continuïn sent necessaris peritatges psicològics, mèdics i legals a fi que una persona pugui mostrar-se amb el seu gènere sentit, no existirà la despatologització com a tal. La despatoligització és fictícia, és una paraula que agrada a cercles polítics i socials progressistes, però no és una realitat. Un «progressisme» que cada dia ens sorprèn amb un nou atac, inesperat i cruel. Un «progressisme» que pot pagar articles de premsa a escala nacional i que, en comptes de sumar, intenta d’una forma malintencionada i, sovint, enganyosa, desfer el treball de l’activisme trans els darrers 40 anys.
Mirem enrere. És obligatori que ho fem tots nosaltres que conformem el nou activisme LGTBIQ+. Es tracta de fer justícia històrica. Revisem les fotografies de la manifestació del 26 de juny de 1977 a Barcelona, el dia que Catalunya va sortir de l’armari. A qui veiem a la capçalera? A les dones trans que van sortir al carrer per primer cop al crit de «No som perilloses», «Nosaltres no tenim por, nosaltres som!». Dones Valentes que, poc desprès, van estar 52 dies a la presó de la Model per haver-se visibilitzat reclamant els drets del col·lectiu. Van patir el maltractament policial: cops, insults per reivindicar uns drets dels quals gaudim avui. Després de 43 anys de lluita, no podem negar l’avenç social, però com els podem explicar que encara no haguem aconseguit una llei que repari i empari els seus drets com a persones trans? Els ho devem pel que han fet per nosaltres, per obrir camí i perquè gràcies a elles hem arribat totes on som avui.
La patologització de la transsexualitat és un mecanisme de discriminació que neix gràcies als patrons d’un sistema dual i heteropatriarcal que culmina com una expressió més de violència de gènere, com ho són també els tractaments mèdics. Per sort, ja som moltes les que hem començat a qüestionar aquesta adaptació obligatòria al sistema.
Escric aquestes paraules des de la més absoluta humilitat. I m’atreveixo a fer-ho després de les xerrades amb la Mar, el Miquel, l’Eiden, l’Alekai, la Rosa Maria, la Fina, el Noah, l’Izan, la Carola, l’Ana Maria, la Jalen i tants altres, després d’aquests 4 anys d’activisme. Gràcies per fer-me partícip de les vostres vides, dels vostres sentiments i ajudar-me a comprendre la pluralitat de realitats trans.
Aquí seguirem fins que la llei estatal trans sigui una realitat. No busquem excuses.
Entenem Santa Coloma LGTBI
L’associació neix l’any 2016 a la nostra ciutat amb vocació de pluralitat d’idees i formes de pensar en l’activisme del col·lectiu. Amb la visibilització i la lluita contra la LGTBI-fòbia com a full de ruta, no només ha crescut la Santa Coloma, sinó que a més s’ha convertit en entitat de referència a l’Estat, gràcies a la seva tasca incansable durant aquests 4 anys. A més a més, ha traspassat les nostres fronteres, signant convenis de col·laboració amb associacions de Mèxic i Argentina.
