Judith Ventaja és colomenca i l’any passat va acabar el grau de Belles Arts. Feia temps havia decidit fer un voluntariat europeu i la pandèmia no ha aturat el seu determini. Ella mateixa ens explica la seva experiència a Timisoara, Romania. Text i fotos: Judith Ventaja (Foto capçalera: infants romanesos i algunes voluntàries europees al centre).
Des de fa molts anys tenia clar que volia viure l’experiència de fer un voluntariat per Europa, amb la fi de conèixer una altra cultura i altres realitats amb l’objectiu “poc presumptuós” de créixer com a persona i potser tenir més oportunitats dins del món laboral. Amb la meva fita ben clara, vaig cercar diferents projectes enfocats en l’àmbit educatiu, artístic i cultural. I és aquí on comença la meva història, a Timișoara, Romania.
Quan vaig arribar a Timișoara tenia por, podia sentir les mirades d’ulls curiosos cap a la meva persona. Això em posava nerviosa, volia amagar la meva procedència, passar desapercebuda i semblar una romanesa més. El primer mes de viure-hi allà sola m’angoixava la nova quotidianitat, fugia de qualsevol oportunitat que impliqués parlar i haver d’acceptar que no entenc, que no sé, que desconec… Anava pel carrer amb els auriculars posats per evitar que la gent s’apropés a mi i revelar la meva identitat. M’espantaven coses que a casa, a Santa Coloma, no em feien ni pessigolles perquè no suposen cap tipus de repte.
Però, de què tenia por? De qui? Per què? En realitat no havia tingut cap experiència negativa, tot al contrari. Em vaig adonar que dins de la meva maleta no només havia viatjat la roba, sinó també els prejudicis i el temor als altres. Vaig saber que la por és una gran mentidera a qui havia escoltat massa temps. Calia desfer-se’n.
Quan m’allibero de la por i de tot tipus d’estupidesa, començo a interactuar amb la meva nova realitat. Deixo els auriculars a casa, intento dir en veu alta les paraules que guanyo cada dia i estic contenta de la nova quotidianitat. Ara ja puc gaudir del que aquesta preciosa ciutat m’ofereix perquè camino amb els ulls i les orelles ben oberts. Timisoara és plena d’art, cultura, història i la seva gent no es gaire diferent a la que podem trobar al nostre barri.
Un altre neguit que em perseguia quan viatjava a l’estranger era desconèixer la llengua. Si soc franca, opino que l’idioma no és una barrera. Fins i tot la gent gran es llança a intentar mantenir una conversa. Si dues persones estan disposades a deixar de banda les seves diferències i volen comunicar-se, ho aconsegueixen.
Treballo com a voluntària en una escola ensenyant anglès a infants de la comunitat gitana romanesa a través de l’educació no formal, una comunitat que pateix una forta discriminació per part de la societat. Els nens i les nenes no tenen gaires coneixements d’anglès, ells s’entenen en la seva llengua materna, però aquesta és completament desconeguda per a mi. Al principi va ser complicat arribar a entendre’ns.
Desconèixer l’idioma no és cap barrera si et vols comunicar
Amb el pas del temps, ens hem anat coneixent i ens comuniquem a través dels jocs que es preparen per cada sessió. Comptem amb voluntàries que saben romanès, les quals han estat i són imprescindibles. Us puc assegurar que soc capaç de comunicar-me amb els infants sense ajuda de la traducció perquè hem establert noves maneres d’expressar-nos, amb paraules bàsiques en ambdós idiomes, gestos i sobretot amb la voluntat d’entendre uns als altres.
Per a mi és un plaer poder treballar amb uns infants que són curiositat amb potes, que tenen molta energia per aprendre i al mateix temps per ensenyar. A tots ells els encanta compartir i sobretot els encanta estimar. Són amor. Em sorprèn sempre amb quina emoció reben les voluntàries europees que treballem amb ells, totes elles de diferents països. No tenen cap tipus de prejudici. A ells els agrada la diferència perquè saben que poden conèixer coses noves.
Ser que d’aquí uns mesos tornaré de nou a Santa Coloma, amb la maleta plena de roba i sobretot de l’afecte i aquest desig d’aprendre i conèixer tot allò que és diferent i nou, buida de pors i prejudicis. Faré per parlar amb aquells veïns i veïnes que han arribat fa poc i encara no parlen prou bé la nostra llengua. Perquè si ens volem comunicar, ho podem fer. De ben segur que us recomano l’experiència.
