Ni sumisa ni devota Santa Coloma

El preu de ser dona

Col·laboracions Feminisme

Per tancar els articles dedicats al #8M us proposem aquesta col·laboració de la Gemma Oliva, dona colomenca, que ens regala, a través de la seva experiència personal, una visió intimista del que significa ser dona.

Dona. Mare de 3 filles. 48 anys. Heterosexual. Banda sonora: “Déjame vivir” de Jarabe de Palo i Chambao.

Sé que tinc sort. Les dones nascudes a la nostra societat som unes privilegiades. Tenim drets que ens emparen, vivim en una societat aparentment igualitària. Podem treballar, disposar d’anticonceptius, decidir ser allò que volem, prendre el nostre camí. Quina meravella, oi?

Vaig aprendre aviat que ser dona no seria fàcil, que les dones i els homes no érem “iguals”. Però la vida i les circumstàncies posen les coses al seu lloc i el somni d’una vida lliure es va esvair abans que m’adonés de què anava això d’haver nascut dona.

L’atzar em va fer caure en una escola subvencionada d’aquesta ciutat. Escola molt lligada a l’antic règim i que gràcies a la societat submisa i casposa de l’època va resistir massa temps l’entrada dels nous usos i costums. Règim marcial, càstigs físics i vexacions eren útils per retornar a la cleda les ovelles descarrilades. Aviat em van ensenyar que les dones no havíem de cridar gaire l’atenció. Tractava els homes com a iguals i admirava la seva naturalitat. Fugia dels consells que em recomanaven anar amb compte per no ser malentesa, i sovint, em sentia lluny de les meves companyes dones i de les subtileses i els silencis. En els grups masculins sempre vaig ser ben valorada: noia divertida, oberta, que diu les coses pel seu nom.

Vaig arribar a l’adolescència i ja no era una nena. El meu cos va seguir el seu camí i, ben aviat vaig tenir cos de dona. Els nois parlaven de mi en les seves converses i les seves mares es van queixar a l’escola: primer sentiment de vergonya pel fet de ser, de viure i, sobretot, pel fet de ser dona i no passar desapercebuda, callada i discreta. Esperava igualtat i justícia però ningú dels meus companys homes em van defensar. Em vaig empassar aquell verí i no ho vaig explicar a ningú, sabia que no em defensarien a casa ni enlloc.

Vaig aprendre aviat que ser dona no seria fàcil, que les dones i els homes no érem “iguals”. Però la vida i les circumstàncies posen les coses al seu lloc i el somni d’una vida lliure es va esvair abans que m’adonés de què anava això d’haver nascut dona.

Més endavant vaig començar a sortir i la naturalitat i la confiança no eren gaire segures. Als ambients nocturns havies d’anar amb compte: beure massa era cridar els magrejadors, voltors fastigosos i patètics dels quals les amigues et salvaven si es donava el cas. Havies de saber que ballar desinhibida a Shadon escalfava l’ambient i donaves a entendre que volies rotllo. Seure sola a la barra del Trabuco: volies rotllo. Parlar amb homes amb naturalitat: volies rotllo. Roba curta: volies rotllo. Anar a la teva bola: anaves d’independent però, en el fons, volies rotllo.

No era gens estrany (i pel que sembla, ara, tampoc) que sortir de festa amb un company masculí finalitzés amb un peatge que havies d’acceptar. Algunes situacions es convertien en un parany i, segons les teves habilitats socials o cordes bucals podies escapar. Escapar d’un cotxe o un pis amb excuses diverses perquè havies pensat que realment anaves només a fer una cigarreta o anar a prendre l’última copa. D’altres companyes no tingueren tanta sort i varen “pagar” per no quedar soles al mig d’un camí o d’un aparcament del pàrquing de Sant Jeroni, a la Serralada de Marina. Situacions patètiques, patètica culpabilitat per haver abaixat la guàrdia i confiar en algú que era amic, veí, company de feina… Violacions amagades en les nostres consciències. Violacions impunes, vergonyants. Violacions que calia oblidar al més aviat possible quan arribàvem a casa, ens ficàvem al llit i per fi, ens sentíem segures.

Sabia, sense que ningú m’ho hagués explicat, que per a nosaltres no hi hauria justícia i ningú no ens defensaria ja que les dones havíem d’aprendre a anar amb compte. Les mares, àvies i veïnes no et defensarien: ja sabies on et ficaves i els homes no tenien la culpa de no poder contenir-se: havies anat massa curta, massa escotada, massa somrient…

Sabia que dir sí o no, era, malauradament, inútil. Tant si havies caigut al parany com si eres tu qui prenies la iniciativa sabies que una vegada engegat el tema no podries dir no. Canviar d’opinió no entrava dins dels plans de la majoria de companys masculins. En aquestes situacions eres titllada de “puta”, “escalfabraguetes” i d’altres subtileses.

Sabia que ens era permès estimar sense esperar res a canvi, salvar ànimes perdudes, plantar llavors i esperar amb paciència que donessin fruit… Ningú em va ensenyar que podia confiar, defensar els meus drets si era enganyada i demanar allò que era just. No em van ensenyar a ser malcarada, a cridar de ràbia, a defensar-me i a no perdre el temps. Vaig aprendre a estimar però no a ser estimada amb justícia i respecte.

El segon fill va néixer a casa. El cos va patir però mai m’he sentit tan lliure. Vaig vibrar amb la vida, tocant amb els dits la mort.

Per a algunes dones, arriba la maternitat. Maternitats desitjades, d’altres per imposició social o familiar. La dona, una altra vegada, passa a segon pla. Em sentia com un regal a punt d’explotar. Durant el part vaig aprendre que la meva veu, de nou, no servia per res. La comunitat mèdica sap què necessitem les dones quan parim: rapidesa, productivitat i efectivitat. Plenes d’oxitocina artificial, contraccions terribles que no tenen a veure amb el cicle natural del part, immobilitat. No és gens estrany que demanis anestèsia a crits. Et quedes sense forces, no notes res i acceptes les ordres de bon grat. Les dones una altra vegada som bones minyones. Ens fan sentir dèbils. Ens volen callades. Tallen, cusen i ja curaràs les ferides mentre tens cura d’una criatura que no para de plorar i sents que la teva vida mai tornarà a ser la mateixa.

Vaig trigar molt a veure l’engany, i, mentre m’empassava la ràbia, vaig llepar-me les ferides com una lloba. Vaig néixer com a mare i vaig deixar-me endur per allò que sentia, en contra de les directrius del sistema. Fa 19 anys alletar no estava gaire ben vist. Les dones havíem de ser mares modernes, estar estupendes, fer com si no ens hagués passat un camió per sobre i sortir a treballar a tota pastilla. Plantar-se i gaudir de la nostra etapa mamífera era anar contra el sistema patriarcal i capitalista. Tot el dia amb la teta fora. A tot arreu. A les bodes. Als restaurants. Als bars. A les misses. Sentir les mirades de vergonya aliena dels i les altres. Sentir que plantava cara al masclisme més caspós, aquell que santifica la dona però que no permetia que alletés el seu nadó. Els pits són objectes de desig masculí i alletar va esdevenir una lluita política, un acte de rebel·lió.

El segon fill va néixer a casa. El cos va patir però mai m’he sentit tan lliure. Vaig vibrar amb la vida, tocant amb els dits la mort. Vaig descobrir el coneixement antic que em va mostrar que havia de fer allò que em demanava el cos. La saviesa del meu cos. Mai més vaig ser la mateixa. Ja no era una dona sola, formava part d’un engranatge antic, formava part d’una tribu. Em vaig agermanar amb les àvies, amb les àvies de les àvies i amb la primera dona. Era forta, la meva veu no seria tan fàcilment domesticada.

Havia passat molt de temps tenint cura d’una llavor que no fructificava i em vaig separar. Vaig lluitar sola i lliure, em vaig espolsar la culpabilitat i la ràbia d’haver aguantat tantes injustícies i em vaig donar permís per tornar a començar. En la tercera maternitat vaig aprendre a respectar els temps, que la vida no és una línia recta i planificada. Tenia 40 anys i ja no era jove. La vida volava. Volia créixer però cercava permís. Havia après a força de lluitar, de llepar-me les ferides, d’endinsar-me dins meu i fer preguntes. No trobava la sortida i em vaig ofegar mentre intentava surar observant com la vida passava i em passaven els anys. Em vaig donar permís per ser foc, cremar la culpabilitat i néixer de nou. Una dona nova, amb una pell nova, més digna. Vaig deixar de pidolar, de somiar amb coses que mai no arribaven, de regar, de plorar i demanar justícia i vaig sortir a aprendre amb uns ulls nous. Vaig cridar, vaig reclamar, vaig desitjar, vaig dir no.

Vaig deixar de pidolar, de somiar amb coses que mai no arribaven, de regar, de plorar i demanar justícia i vaig sortir a aprendre amb uns ulls nous. Vaig cridar, vaig reclamar, vaig desitjar, vaig dir no.

Ara, gairebé a la cinquantena he après que la revolució comença als nostres cossos i a les nostres ments quan ens respectem, fem allò que ens ve de gust i tenim clar que no devem res a ningú, no devem “peatges” i ningú més que nosaltres sap allò que necessitem. L’amor no és només allò que ens van explicar en contes de fades. L’amor és a tot arreu però neix dins nostre. És llavors quan podem gaudir de l’aire, de la pluja i dels canvis de la vida. És llavors quan som lliures, no callem i demanem la justícia mai donada. Esdevenim lliures. Dones lliures, amb drets, amb veu i amb ales.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *