El millor residu és el que no es genera

Abans de les vacances vam publicar un article sobre la gestió de residus, però ens van quedar moltes coses al pap. En aquella ocasió vam parlar fonamentalment de reciclatge, ara posarem el focus en intentar minimitzar la generació de residus i si les polítiques institucionals i les grans corporacions ho fomenten o no. Foto: Pixabay

Diversos municipis estan implantant contenidors intel·ligents, sobretot pel que fa als residus orgànics i al rebuig. Aquests contenidors estan tancats i per abocar la brossa cal obrir-los amb una targeta personalitzada que proveeix l’ajuntament a cada veí o veïna. Santa Coloma encara no està considerant aquest sistema, però altres ciutats, com Barcelona o Girona, sí, aquesta darrera sembla que amb resultats positius pel que fa a la recollida selectiva. Deixant per a un altre moment la qüestió de la privacitat, que no és menor, si un dia la nostra ciutat es planteja aquest tipus de contenidors caldrà fer el debat pertinent, però hi ha un tema que ja podem avançar i que té molta relació amb la qüestió que ens ocupa: què passa amb les persones que viuen d’aplegar objectes dels contenidors? No es diu per ser políticament incorrecte, però els contenidors amb clau es podrien interpretar com una forma d’aporofòbia ‒aversió a la pobresa (Termcat)‒, ja que treuen la forma de subsistència a persones sense recursos que viuen del que troben. A banda de ser una forma supervivència, aquestes persones també donen una segona vida a alguns productes que llencem sense més.

Recuperar oficis perduts

Els qui tenim una certa edat recordem que, fins no fa massa temps, eren freqüents les ferralleries. A la majoria dels barris trobaves un ferroveller, persona que es dedicava professionalment a la recollida i revenda sobretot de metalls i residus elèctrics (i, més tard, electrònics). Aquesta figura està pràcticament desapareguda. Ara se suposa que aquest material ha d’anar a la deixalleria, però sabem que segueix havent-hi tones que acaben als contenidors i que són les persones sense altra opció laboral les qui es dediquen a mirar de reutilitzar aquests objectes alhora que es guanyen alguns diners. Fan un servei de reciclatge que, paradoxalment, està mal vist. Segurament el canvi climàtic ens farà tornar (o ens hauria de fer tornar) a oficis ja perduts com aquest, per tant, seria un bon moment per recuperar-lo, amb sessions formatives, cessió de locals ‒dels molts que estan buits a la ciutat‒, incentius pel mercat de segona mà, etc.

• 

• 

Donar o vendre el que ja no necessitem?

Si parlem de donar un segon ús al que ja no necessitem, el capitalisme ha entrat amb força a fer de les seves. En l’actualitat no és cool donar la roba o sabates que ja no et poses, o el que sigui que ja no utilitzes però està en bones condicions, ara l’has de penjar en una app i vendre-ho. Ens bombardegen amb publicitat d’aquestes aplicacions online, no fos cas que ho volguéssim donar als nostres veïns o veïnes que ho puguin voler. Per sort, a casa nostra, la Xarxa de Solidaritat nascuda de la COVID encara funciona per aquest tipus d’intercanvis. A Gramenet, si tens alguna cosa per donar, la Xarxa és un bon lloc per oferir-la i gairebé tot és reaprofitat, des de roba de bebè fins a matalassos o mobles diversos.

Una altra activitat que cal recuperar és la reparació, en general. Si dèiem que les ferralleries havien desaparegut, els tallers de costura han tornat i això és una bona notícia. No només cal mirar de “passar” la roba que no fem servir ja, sinó que cal tornar a fer retocs de la que encara podem utilitzar. 

Reparar contra l’obsolescència programada

No podem parlar de reparació sense esmentar la reparació de petits (i no tan petits) electrodomèstics. És un altre ofici que és imprescindible recuperar, però, mentrestant, ja existeixen projectes com seria el “Reparatruck”, de l’entitat sense ànim de lucre Solidança, que ja circula per diversos municipis de Catalunya (no el nostre) ensenyant la ciutadania a fer-se les seves pròpies petites reparacions. 

Aquesta necessitat de reparació d’objectes, sobretot electrònics, com a forma d’evitar generar residus i com a mitjà d’estalvi, lliga amb la qüestió de l’obsolescència programada ‒aquesta “estafa” dels fabricants perquè els seus productes siguin inservibles després d’un cert nombre d’usos o temps d’utilització‒, un tema que ja ha estat àmpliament denunciat, la qual cosa no ha canviat el fet que es continuï produint. Com a ciutadania i consumidors responsables hem de pressionar els nostres governs, a tots els nivells (del local a l’europeu), perquè posin fre, mitjançant la legislació pertinent, a aquesta activitat, que s’hauria de considerar delictiva. 

Tal com diem al títol, el millor residu és el que no es genera. De fet, ja ho diuen les tres erres clàssiques, i per ordre d’importància: reduir, reutilitzar i reciclar.