Informació Santa Coloma de Gramenet

Gramenet de Besòs: la llengua i el franquisme

Cultura Memòria

Malauradament, no va ser el franquisme el primer a prohibir la nostra llengua. Ja el 1714 ho van fer els Decrets de Nova Planta, i des d’aleshores les agressions al català no han tingut aturador. El panorama actual, conseqüència de la història (entre altres factors), no deixa de ser preocupant. No hem assolit la normalització, el bilingüisme no és per a tothom i l’ús entre les persones joves és decebedor. En aquest sentit, i en altres, ho va deixar tot ben lligat. Imatge: Autor desconegut, Carteles de la Guerra Civil Española, Ediciones Urbión, 1979.

Un dels primers canvis evidents que es van produir a la nostra ciutat després del 27 de gener de 1939 va ser la prohibició del nom que s’havia triat per votació popular: Gramenet de Besòs, que havíem tingut durant la República i la Guerra: vam tornar a ser Santa Coloma de Gramanet, així, amb a, i no va ser Gramenet fins molts anys després. De fet, fa poc encara teníem escrit amb a el rètol de la carretera de la Roca. I, si fem una cerca per internet, veiem com continua sent així per a molta gent, incloent-n’hi molta que hi viu. No va ser l’únic municipi que va recuperar la santedat després de la guerra, hi ha exemples com el de Sant Boi, que durant la República va ser Vilaboi i, més tard, San Baudilio, o el de Sant Quirze, transformat en San Quirico, després de ser Quirze Safaja.

Informació Santa Coloma de Gramenet

Fins al 1975, el català va ser objecte d’una agressió sistemàtica i brutal, de manera que va quedar reduït a l’ús familiar. La llengua catalana va quedar totalment prohibida en tots els actes públics o oficials; va ser exclosa de l’Administració, de l’ensenyament, dels mitjans de comunicació, dels espectacles, dels rètols dels edificis, dels comerços… Tot plegat mitjançant lleis i decrets, però també per la força. S’instaurà el “háblame en cristiano” i no és estrany, a Santa Coloma tampoc, que algú acabés a la caserna de la Guàrdia Civil per problemes a l’hora d’expressar-se en castellà, sigui per desconeixement sigui per negar-s’hi.

El 6 d’octubre de 1939 es va emetre l’ordre de fer desaparèixer totes les inscripcions, rètols i propaganda redactats en una llengua diferent del castellà. Això va implicar, entre d’altres, la desaparició dels rètols dels carrers, amb el canvi de nom conseqüent en molts casos. A la nostra ciutat, en tenim uns quants. Molts d’aquests noms s’han recuperat posteriorment, altres s’han perdut.

Abans del 39Després del 39Actualment
AbundànciaGarcía MoratoPompeu Fabra
Av. de la RepúblicaAv. del CaudilloAv. de la Generalitat
CarmenReverendo Padre BenitoPare Benet
Doctor RobertCristóbal ColónCristòfor Colom
FivallerElcanoElcano
MercatJosé Antonio Primo de RiveraRafael de Casanova
Rafael de Casanova27 de EneroPedró
Pl. de la RepúblicaPl. NacionalPl. de la Vila
Alguns exemples del nostre nomenclàtor de carrers i els canvis de nom.

A més, els carrers es van omplir de consignes i cartells que recordaven a tothom quin era l’objectiu i quines eren les ordres de l’Estat. A la via pública es llegien rètols com “Mi mano será firme, mi pulso no temblará” (Franco) i “En cualquier puesto que estéis, estáis sirviendo a la Falange y cumpliendo las órdenes de Franco” (Pilar Primo de Rivera).

No va quedar així, també es va prohibir el registre de noms propis en català: ni Carmes, ni Jordis, ni Peres… Carmen (encara millor, María del Carmen), Jorges i Pedros. Ni grafies, res de Garcia, sinó García; ni Penya, sinó Peña… Fins i tot, en la immediata postguerra, es va arribar a controlar en quina llengua eren les làpides del cementiri (en entrar a Lleida, les tropes franquistes van tirotejar les que eren en català).

Pamflet repartit a la Corunya el 1947.

L’escola

A l’ensenyament, es va propiciar l’exclusió del català al sistema educatiu. S’hi van arribar a utilitzar mètodes (que també es feien servir a la Catalunya Nord per imposar el francès) com la denúncia entre els mateixos infants, com el de la bala1. Després de depurar els mestres, la Nueva Ley de Educación Primaria de l’any 1945, només permetia ensenyar en castellà, l’espanyol era la llengua de la “unidad de destino en lo universal”, i el català era una “lengua regional”, o senzillament un dialecte del castellà. L’escola va ser eina fonamental per a una castellanització total de la població. Bona part de la població va passar a ser analfabeta de la seva pròpia llengua (el 1996 només un terç de la població entre els 40 i els 44 anys era capaç d’escriure en català, xifres que arribaven al 22% a partir dels 80 anys)2.

La universitat

A la universitat també era prohibit el català. Es va depurar tot el professorat i eliminar qualsevol element que no estigués en castellà, fet que inclou tots els llibres i documents, a part de col·locar crucifixos, retrats de José Antonio i Franco a tots els seminaris i aules.

Es va abolir l’ensenyament de filologia catalana (la casa de Pompeu Fabra va ser assaltada i la seva biblioteca cremada al mig del carrer), història i geografia de Catalunya, dret civil català, història de l’art medieval català… L’Institut d’Estudis Catalana va passar a dir-se Instituto de la Hispanidad de Barcelona.

La cultura

Finalment també desapareix la llengua a tots els àmbits de comunicació i cultura: llibres (de les primeres coses que feien els franquistes en entrar a les ciutats era fer pasta de paper amb els llibres en català); ràdio, premsa escrita (fins a l’abril de 1976 no hi va tornar a haver un diari en català, l’Avui); en el teatre i el cine es va imposar un model cultural definit segons els criteris de l’Estat i van patir doble censura, la civil i l’eclesiàstica.

El país va viure un procés de substitució cultural i lingüística. Franco va dir: “La unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española” i l’Estat va treballar durant gairebé 40 anys perquè això fos així.


Notes:

  1. “El maestro entregaba una bola o canica de acero al primer alumno que oía hablar en catalán que, a su vez, se deshacía de ella entregándola a otro alumno a quien hubiera sorprendido hablando en dicha lengua; al final de la clase, el alumno que tenía la bola era penalizado con un castigo.” (El mundo actual. De la Segunda Guerra Mundial a nuestros días, Aracil, Olivé i Segura. Estudi General, 1998).
  2. El catalán: una lengua de Europa para compartir. Vicent de Melchor i Albert Branchadell, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2002.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *