Informació Santa Coloma de Gramenet

Joves, memòria i història

Col·laboracions Educació Memòria

La commemoració d’efemèrides, especialment la d’aquells fets més traumàtics de la nostra història, ens remet inevitablement a un gran i recurrent debat: com hem de llegar aquesta herència a les noves generacions? La resposta és ben complexa, però indubtablement assenyala la responsabilitat dels centres educatius i dels seus professionals com a transmissors de coneixements i valors. Text: David Devesa Pájaro, Doctor en Història i professor d’ensenyament secundari. Foto: Suzy Hazelwood / Pexels

Hi ha certs dies a la vida de les persones que romanen per sempre fixats en la seva memòria. Sovint es tracta d’esdeveniments de caràcter personal, que desvetllen canvis significatius en la seva existència o que guarden relació amb la formació de la pròpia identitat individual. N’hi ha d’altres, però, que remeten a la vida de tota una societat. Entre aquests, inevitablement, es troben experiències col·lectives compartides com ara una crisi econòmica i les seves conseqüències o, sense anar més lluny, una epidèmia que mediatitza la quotidianitat i projecta angoixes comunes a tot un país.

Dins d’aquest darrer gènere de vivències hauríem de situar també alguns esdeveniments polítics o moviments socials que, d’una manera o altra, han deixat petjada en diverses generacions de ciutadans. L’entrada de les tropes franquistes a Gramenet del Besòs el 27 de gener de 1939 devia ser, sens dubte, un d’aquests instants de la història que va quedar estampat de forma indeleble entre els fils de la memòria d’aquells que ho van viure i, per extensió, en la dels seus descendents més directes.

Dimensió social i política

Un cop incorporat a l’herència col·lectiva, el repte passa a ser com interpretar, explicar i transmetre aquests fets relativament recents a les noves generacions. Fer-ho de forma fidedigna, respectuosa i adequada ha estat una de les grans preocupacions de molts científics socials en les darreres dècades.

Aquesta missió, però, no és gens fàcil. El tractament d’aquests esdeveniments ha estat molt contaminat pel creixent interès per les polítiques públiques de memòria, massa sovint vistes com un terreny de confrontació partidista. Controlar la memòria ha esdevingut una forma de bastir el relat polític i la pròpia identitat de la societat, amb les derivades que això comporta en termes de poder. El deure de professionals com els historiadors, especialment aquells que ens dediquem a la docència, és ajudar la societat a enfrontar-se a aquesta realitat de forma eminentment crítica.

Memòria i història: diferències i interseccions

En aquest sentit, caldria començar per precisar que història i memòria no són ben bé el mateix. Mentre que la primera ens remet a un conjunt de coneixements organitzats amb una voluntat d’objectivitat i rigor, la segona és fruit d’un record lògicament amarat de subjectivitat. La història, doncs, seria una disciplina científica i la memòria una construcció social del record. Amb aquesta afirmació, però, no es pretén en absolut elevar-ne una i menystenir l’altra. Al contrari, hi conviuen i es necessiten; comparteixen espais alhora que convé la seva delimitació per concedir a cadascuna el paper que li correspon.

La història es nodreix de la recerca i l’anàlisi de la memòria, o millor dit, de les diferents memòries existents en una societat. Les memòries són múltiples, complementàries i de vegades contradictòries, ja que responen a l’experiència personal i intransferible dels diferents actors d’unes societats que per definició són heterogènies en aspectes com l’edat, el gènere, l’orientació sexual, la religió, la ideologia, etc. Totes elles són, sens dubte, útils i necessàries per a la construcció del relat històric. Però no només hem d’entendre la memòria com un fenomen auxiliar de la història, sinó que també té una rellevància per si mateixa. La memòria (familiar, nacional, ètnica, de classe…) juga un rol decisiu en la conformació de les identitats, tant des del punt de vista grupal com a nivell individual. Precisament en aquest sentit és on l’escola esdevé plenament implicada.

Què hem d’ensenyar a l’aula?

Els centres educatius, i de forma molt singular els instituts, tenen l’obligació de transmetre uns certs coneixements històrics que els joves necessiten per tal d’adquirir una formació que els capaciti com a ciutadans conscients amb una identitat pròpia. Aquesta responsabilitat recau fonamentalment en la matèria de Ciències Socials, impartida durant els quatre anys de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO), darrera etapa formativa en què es pot assegurar la presència real – que no ideal – de tots els joves. És lògic pensar, doncs, que la prioritat en aquest període que s’estén entre els 12 i els 16 anys haurà de ser oferir a l’alumnat un contingut sustentat en una base científica sòlida, potser la darrera que tindrà a l’abast en la seva vida.

Davant la dicotomia entre memòria i història, per tant, penso que l’institut no pot sinó inclinar-se clarament a favor d’aquesta darrera. Al cap i a la fi, aquesta tria no deixa de ser coherent amb la que es realitzaria en qualsevol altra matèria del curriculum legalment establert i amb la llarga trajectòria de reivindicació d’una escola de qualitat per a les classes populars – ai las, novament la memòria! – que va ocupar diverses generacions dels segles XIX i XX.

Malgrat això, tampoc es poden perdre de vista ni els interessos ni les necessitats pròpies dels joves d’aquesta edat. Naturalment, l’adolescent està acabant de formar en molts aspectes la seva pròpia identitat i, en conseqüència, requereix de l’anàlisi, discussió i adquisició d’una sèrie de valors personals. L’institut no negligeix aquesta missió, sinó més aviat al contrari. Un dels seus principals objectius és desvetllar a l’alumnat la importància de la tolerància, l’empatia, el compromís social i democràtic, etc. Segurament és aquí on el paper de la memòria troba un lloc veritablement destacat en l’entramat formatiu de l’estudiant.

Oportunitats d’aprenentatge

A la matèria de Ciències Socials es pot treballar a favor de la preservació de la memòria històrica en diferents moments i contextos. En la meva opinió, un dels més importants és el coneixement del patrimoni local i, concretament, dels anomenats llocs de la memòria. Aquests indrets, més enllà d’altres valors innegables (arqueològic, artístic, paisatgístic…), contenen una significació pròpia com a catalitzadors de les memòries col·lectives d’un període històric, o fins i tot, de diversos moments del passat si compta amb una llarga presència a l’espai comú. Un segon context en què considero que s’ha de treballar amb l’alumnat de manera intensiva la qüestió de la memòria és a 4t d’ESO, moment en què s’estudia la història contemporània. Lògicament, aquest serà un curs especialment propici per aprofundir en la cronologia que es manté encara més latent, i de la qual podem rastrejar unes memòries més vives.

Foto: Brothers’s photo / Pexels

Sigui com i quan sigui, el que està clar és que sense el coneixement del patrimoni i de les diferents memòries vinculades a la societat on viu, l’estudiant i futur ciutadà es veuria mancat d’elements irrenunciables per a la seva correcta integració social. Es tracta que pugui comprendre, passades pel sedàs de la disciplina històrica, les diverses versions que del passat col·lectiu es presenten encara entre els seus conciutadans. I, fins i tot, seria desitjable el seu posicionament particular, de caràcter eminentment crític i identitari. Sense tots aquests elements, probablement estaríem assumint un cert fracàs com a comunitat.

Algunes experiències personals

En la meva trajectòria com a docent a diversos centres de secundària, he tingut l’ocasió de plantejar petits projectes que confrontaven l’alumnat amb la indagació sobre la pròpia memòria i, per extensió, sobre la pròpia identitat. Amb tota seguretat l’experiència que he pogut gaudir més en aquest sentit ha estat la d’encarregar al meu alumnat de 4t d’ESO una petita recerca basada en la història oral que desemboqués en la redacció d’una mena de biografia familiar del segle XX.

Malgrat que els resultats obtinguts podien quedar simplement reclosos en l’àmbit privat i domèstic, molts dels meus alumnes han tingut la generositat de compartir amb la classe els seus descobriments i sentiments en connectar amb la memòria dels seus avantpassats, especialment la de la Guerra Civil i la dictadura. En els seus relats he descobert narracions emocionades d’històries increïbles – algunes terribles – on es barrejaven expressions d’incredulitat, estupor, ràbia… i, sobretot, molta empatia.

Per instants com aquests estic convençut que els docents tenim l’obligació moral d’ensenyar la nostra història de manera científica, però també assumint els riscos d’apropar l’alumnat a la memòria. Només així aconseguirem que els nostres joves entenguin en tota la seva complexitat, de forma polièdrica, imatges com la dels soldats franquistes desfilant a la Santa Coloma de fa vuitanta-dos anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *