Informació Santa Coloma de Gramenet

Maria Roig: guerra i postguerra amb ulls de nena

Memòria

Maria Roig viu al barri antic de Santa Coloma de Gramenet. Gairebé tota la vida, sinó fos perquè els seus primers anys van ser a Sant Jeroni. El pare n’era el masover. Allà va viure la República, la guerra i el seu final. Del monestir van haver de marxar a finals de 1939, després que algú denunciés el pare, el Pere Roig, de ser massa “roig” i es quedessin sense casa ni camps. A Santa Coloma ha viscut des de la postguerra. Foto: Redacció

Com vas viure la guerra?
La família vivíem a Sant Jeroni, no ens vam assabentar gaire de la guerra. Pujàvem a la Miranda, l’ermita que és més prop del Monestir i que ara és en ruïnes, i vèiem els focs dels bombardejos a Barcelona. Si passaven els avions ens havien dit que ens estiréssim a terra. Jo era petita però ho feia. El Monestir es va omplir de refugiats, molts eren nens, venien de tota Espanya. Jo em vaig fer amiga d’una nena, l’Estrella, que era madrilenya. S’estaven al claustre, a les galeries… per on podien. Si les bombes queien prop ens refugiàvem a l’estable de sota la torra gran. Allà em vaig encomanar de tot: polls, sarna…

Què és el que més et va impactar de la guerra?
Per a mi i tota la canalla el més impactant va ser l’arribada dels moros a l’acabar la guerra. Penso que van pujar després d’entrar a Santa Coloma i anaven de camí a Badalona. Eren un grup nombrós, anaven a cavall i amb aquella roba… Un dels jefes li va dir al pare que volia dormir amb una dona i ell li va respondre que no n’hi havia cap. La mare havia mort l’any abans. Però es va sortir amb la seva i va dormir amb la minyona d’una altra casa d’allà dalt. Li va desgraciar la vida. Sembla que li va dir que si es portava bé li faria un regal. L’endemà la noia es va trobar una bomba de mà a la catifa.

Aquest grup va fer de tot: van robar bestiar i menjar, van degollar un be allà mateix. Jo ho vaig veure. A nosaltres ens van prendre les patates que guardàvem per plantar.

Però vau haver de marxar de Sant Jeroni…
Sí, entre 1939 i 1940, vam anar a viure al carrer Sant Pere. La guerra ens va fer fora de Sant Jeroni. L’amo de les terres, l’Algarra, era molt fatxa i va fer fora el pare perquè era massa roig. Algú el va denunciar i d’un dia per l’altre ens vam quedar sense casa i terres per treballar. Penso que va ser algú d’allà, que ens ho volia prendre tot. El pare era masover a Sant Jeroni des que s’havia casat, ell i la mare eren de Sant Iscle de Vilalta. La mare també treballava de pagesa a Sant Jeroni i anava a vendre a Badalona. Era famosa per les cireres, els pares havien plantat cirerers i ella les recollia i les venia. La policia va enregistrar la casa i a ell se’l van endur pres a Badalona. Si el van alliberar va ser gràcies al rector de Canyet que va intercedir. Durant la guerra, el pare havia amagat aquest capellà dels milicians.

Vas anar a l’escola?
La mare em van ensenyar a llegir, escriure, a comptar; també ho va fer la filla del mestre Jané. Aquesta família pujava a les nits a dormir a casa meva durant la guerra, tenien por de les bombes.

La primera escola que vaig anar va ser la de l’Ajuntament, on ara hi ha Can Sisteré. Hi havia tres professores: doña Rosita, doña Carmen i doña Rosario. Jo anava a la classe de doña Rosita, la de mitjans. Després el pare em va passar a les Dominiques, poc temps perquè ja havia d’anar a treballar al camp. El matí es feia classe, a la tarda costura i tots els dies capella. Fèiem alguna cosa amb la bandera i mai es podia parlar en català. A mi m’agradava la història, llegir… però ja sabia que havia de ser pagesa.

Can Sisteré va ser la primera escola de la Maria. Més tard, també durant la dictadura, va ser seu de la Falange. Foto: Albert Azurmendi

Es percebia malestar entre veïns?
Jo com a nena no percebia res. Sí que vaig saber que havia hagut problemes amb les cartilles de racionament. Cada vegada que anaves a buscar alguna cosa, et retallaven un cupó i qui ho feia sembla que va retallar alguns cupons de més per revendre’ls… Alguna gent es va quedar sense poder comprar perquè els va prendre el cupó i es van queixar. El racionament era molt dur, recordo que no hi havia oli i ens donaven una espècie de mantega tan dolenta…

El pare, com altres homes, anava a passar el diari. Anava a casa d’algú, on hi havia un altre home i parlaven. Això ho feien al vespre quan ja havien tornat de treballar. Sobre el camp, sobre coses del dia a dia… a vegades de política si s’avenien. Al carrer Sant Pere sovint venia un senyor, el Cañizar a passar el diari amb el pare a la vora del foc. Jo no m’hi podia apropar. Parlaven baixet. Penso que de política.

La repressió es palpava?
El meu germà gran va anar al cinema Capitol i no es va aixecar a saludar quan van tallar la projecció per posar la cara de Franco. El van treure del cinema i el van apallissar.

Sabíem que havia un grup de feixistes que podien fer el que volien. Anaven de “festa” i eren maltractadors. Un d’ells, el Rovira, era dels que li agradava rapar els cabells a les dones…

Jo no he sabut fins anys després el que va passar amb l’alcalde Celestí Boada i altres represaliats.

Els falangistes anaven cada diumenge a missa. Hi anaven en grup, cantant pel carrer i et despertaven. També tocaven alguna cosa dins de l’església quan s’alçava el calze. A Santa Coloma hi havia un grup de falangistes del poble, després alguns d’ells s’han fet convergents i fins i tot s’han tornat catalanistes…

Els falangistes vestien d’uniforme: la camisa blava, la boina vermella, les mànigues de camisa arremangades. Era obligatori fins i tot a l’hivern. Recordo un noi que va arribar a tenir tuberculosi perquè el van obligar a fer-se de la falange i es va posar malalt de tuberculosi per culpa del fred.

I tu sempre republicana?
Vaig néixer el 17 de març de 1931, si ho hagués fet un mes després hagués nascut republicana però igualment ho soc. No es pot ser d’esquerres i defensar al lladre del Borbó i la seva família com fan ara els socialistes. No tenen res d’esquerres. Tots els reis han tingut embolics amb les dones. De vergonya. De petita, a la postguerra, hi havia una dona que treballava amb els meus oncles. Recordo que cantava Viva los chicos de Jaca. Viva Galán y García. Vivan los republicanos. Muera la monarquia. Ella ho feia davant meu, sense pensar quan era una nena. Això no es podia fer, però jo encara me’n recordo de la lletra.

1 thought on “Maria Roig: guerra i postguerra amb ulls de nena

  1. viure tot està barbàrie de petita ha de marcar-te de per vida. I mentre els fills i néts d’aquells enriquits a costa de robatoris es passegen amb total impunitat sense tornar res del que no els pertany.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *