Manifestació FAGC

Manel Terrón: La lluita pels drets del col·lectiu LGTBI

Drets Memòria

Manel Terrón ha estat estretament vinculat a Santa Coloma de Gramenet durant 38 anys. Un llarg període que inclou els darrers anys de la dictadura i que coincideix amb una implicació ben activa i arriscada en la lluita pels drets del col·lectiu LGTBI en el FAGC. Infograma l’hem entrevistat. (Foto: Manifestació Gai a les Rambles, Barcelona 1977 © Archivo Colita Fotografía. Manel Terrón, amb barba, al centre)

Ets colomenc, havies viscut al carrer Massenet, la teva lluita pels drets del col·lectiu LGTBI se centra a Barcelona. Per què?

A Santa Coloma hi vinc a viure als setze anys, l’any 1969. El meu vincle amb la ciutat és fins al 2007 que marxo definitivament, encara que fa pocs mesos he col·laborat en l’exposició “Lloc de llum”, un reconeixement a la meva amiga i artista colomenca Margarita Pedragosa . En general, però, les amistats i els afectes els tenia a Barcelona. Per a mi la frontera entre les dues Barcelona i Santa Coloma és política, no geogràfica.

A Barcelona formo part del Grup d’Acció Territorial, el GAT, de Sarrìà-Sant Gervasi del FAGC, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya per motius d’amistat. El FAGC tenia grups a cada barri. Impulsor d’aquest moviment va ser Armand de Fluvià. Era una organització clandestina, de finals de la dictadura franquista. Fèiem servir noms falsos i no donàvem adreces. L’homosexualitat durant el franquisme estava perseguida.

El símbol del FAGC: el triangle rosa, la bandera catalana i el puny alçat és una declaració d’intencions.

Ens trobàvem per treballar, per conèixer què es feia a altres països europeus, per avançar i poder sortir al carrer. Necessitàvem sortir al carrer. Així ho vam fer: la nostra primera sortida va ser la manifestació de 1977.el

Durant la dictadura, l’homosexualitat estava perseguida legalment per la Llei de “vagos y maleantes” (efectiva fins a 1970) que va ser substituïda per la Llei de perillositat i rehabilitat social. Però us vau unir per plantar-li cara…

Socialment hi havia un desig de llibertat i la gent de tot tipus ens uníem en la lluita per tal d’aconseguir-la. Nosaltres reclamàvem llibertat i igualtat. La gent del FAGC ens vam incorporar també a altres lluites socials d’aquell moment.

En el FAGC hi havia homes gais i dones lesbianes, encara que les dones eren menys. Les dones sempre han estat més reprimides, fins i tot en aquelles circumstàncies tan adverses els homes gais teníem més llibertat. La repressió no ens afectava per igual i les dones en general sempre s’han amagat més.

Els darrers anys, el franquisme va estovar una mica la ràbia vers el col·lectiu. A Barcelona, a Sitges hi havia bars i altres llocs de trobada, mig d’amagat, freqüentats sobretot per homes.

Des del punt de vista social, què suposava ser infant o jove gai?

Ser gai significava discriminació, discriminació perquè eres diferent i minoritari. Venim de segles d’una repressió total, d’un adoctrinament catòlic, d’una mentalitat de dreta extrema. Ser gai implicava un mal per a la teva família. Els teus pares no sabien fer front a aquesta realitat, no tenien eines.

Quan ets un nen o una nena, quan ets jove reps unes preguntes estranyes de l’entorn que no saps respondre. El més dur és que no pots créixer i no se’t permet madurar d’una manera normal perquè la societat t’ha marcat i no t’accepta. La societat et marca en un moment on no ets conscient ni tu mateix de la teva sexualitat. Quan creixes vas agafant eines per poder viure però si ets una persona etiquetada, ho tens més difícil i això t’afecta psicològicament.

Un nen o nena no pot acceptar allò que la societat no accepta. I no s’acceptarà. De més gran buscaràs estratègies per viure i és probable que facis per trobar a persones en la mateixa situació. I això fèiem durant el franquisme, envoltar-nos de gent del nostre col·lectiu. El problema és que no sempre es troba o no goses trobar i això pot suposar greus problemes. Encara actualment hi ha persones que no accepten la seva condició sexual i fan per tenir una parella hetero. Això era molt pitjor durant el franquisme. Moltes parelles han sofert i sofreixen aquest patiment.

La sexualitat és una expressió de vida i la vida t’arriba com t’arriba. No l’has escollida.

Manifestació de l’Orgull gai de Barcelona de 1977. Ets un dels piquets davanters. Qui es manifestava? Què reclamàveu per al col·lectiu?

No ser tractats com a persones de segona categoria. Teníem ben clar que ens havíem de manifestar i ho vam fer. Aquell 26 de juny de 1977. Va ser una manifestació que teníem ben organitzada, molts de nosaltres estàvem a altres organitzacions i ho vam fer bé.

Va ser la primera marxa pels drets LGTBI a l’Estat espanyol, organitzada pel FAGC que en aquells moments era una organització il·legal. Una manifestació unitària de tot el col·lectiu.

Demanàvem la derogació de la Llei de perillositat i reforma social, i malgrat la repressió, la resposta va ser molt àmplia. La resta de la societat no ens va deixar sols i més gent es va manifestar amb nosaltres, també vam tenir el suport de sindicats i partits polítics. També volíem fer veure a Europa i al món sencer que hi érem i que també aquí volíem canviar les coses. Es va aconseguir.

La manifestació va ser durament reprimida per la policia… Temíeu que s’acabés així?

Sí, però no em vull quedar amb això sinó amb l’èxit. La manifestació va ser un èxit total perquè el mes d’agost es va legalitzar el FAGC. Més endavant es va aconseguir derogar aquesta llei (1979). Curiosamen,t la legalització va ser el mateix dia que es va legalitzar el partit d’Esquerra Republicana i en el mes de vacances. Casualitat? Potser volien que tot plegat passés desapercebut però no va ser així.

Recordo que estava de vacances, a Suïssa, i em van escriure. La meva fotografia, feta per la Colita, havia aparegut en portada als diaris per anunciar la notícia. El cert és que vaig tornar a treballar a la fàbrica amb un cert neguit: jo no havia sortit de l’armari, m’havien tret de l’armari. M’imaginava alguna mirada rara i tot el contrari, em vaig trobar molt de respecte. Els companys van entendre que jo era una persona implicada, estava també al sindicat, al comitè d’empresa. En aquell moment era ben vista qualsevol acció contra el dictador perquè l’antifranquisme a Catalunya era força general.

I ara trobo a faltar aquesta unitat, la unitat en la lluita per la llibertat i la igualtat de tothom. Els partits i els sindicats s’han anat separant, cadascú lluita només pels seus interessos personals o de grup i així no podem arribar assolir el que vam arribar a aconseguir llavors.

Aquest any se celebraran 45 anys d’aquella manifestació però es manté la por de mostrar-se amb tranquil·litat al carrer. Què s’ha fet malament?

Durant el franquisme era permès tot allò que fos un ninot de circ o el que s’anomena “una boja”. Això no té res a veure amb l’alliberament. És només fer carnassa d’una desviació.

La màxima responsable del mal que s’ha fet i se segueix fent al col·lectiu, de la lentitud en aconseguir la nostra igualtat de drets és l’església catòlica. Ha mantingut la seva força per reprimir. És el mateix que succeeix amb les dones, l’església no les considera iguals i així es manté socialment la discriminació.

El papa actual, Francesc, ha dit que reconeix el dret a la parella gai però no dins de l’església. És un avançament respecte els seus antecessors però segueix sent de denúncia perquè manté la discriminació. Què succeeix amb la parella gai catòlica que es vol casar? Fer patir a la gent d’aquesta manera no hauria de ser permès.

Sens dubte que l’homofòbia es mantindrà mentre existeixi el masclisme. Prevenir-la és responsabilitat de tots els col·lectius que intervenen en l’educació dels infants des de ben petits. De manera directa com fa la família, l’escola, l’esplai o el club esportiu on va la nena o el nen; o indirecta com es fa en els àmbits polític o jurídic. Passar de la mirada miop tractant la sexualitat des del punt de vista genital i reproductiu a la sexualitat com a riquesa vital que ho impregna tot. Passar d’etiquetar a acceptar que hi ha tantes sexualitats com a persones i que hem de ser lliures per realitzar-nos tal com som.

Dilluns, 7 de febrer, 19 h – Documental sobre Lorca
Ca la Sisqueta (av. Santa Coloma, 104). Jornades Antifeixistes.
Santa Coloma de Gramenet – 2022

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.