CSOA LaKasa Estudi9

Okupació i feminisme: entrevista a Claudia Miró  

Col·laboracions Feminisme Habitatge

“El fet de crear un espai no mixt és una acció revolucionària que només fa que crear més i més lluita feminista”. De la mà de la Claudia Miró, companya del CSOA LaKasa Estudi9 i resident d’un espai alliberat, coneixem en primera persona com és la lluita de la dona okupa contra els estereotips i la violència masclista dins el moviment. (Fotografies i text: CSOA LaKasa Estudi9).

Afirmes que l’okupació està molt relacionada amb el moviment feminista i els seus pilars, quan comença aquesta vinculació i de quina manera es troben ambdós moviments?

La vinculació entre feminisme i habitatge ve de la unió dels sistemes que ens oprimeixen, el patriarcat i el capitalisme, en tant que aquests dos sistemes estan entrelligats. És a dir: el capitalisme es basa en l’explotació i producció de béns materials i això se sustenta pel patriarcat, la jerarquia dels homes vers les dones. El capitalisme veu l’habitatge com un negoci (que exerceixen els bancs i les immobiliàries) i, per tant, aquest sistema sempre intentarà treure el màxim benefici en l’habitatge. En tant que el feminisme no només lluita en contra el patriarcat sinó també per l’altre sistema que l’acompanya, la lluita per l’habitatge és una lluita feminista. I és aquí on les dones ens veiem més perjudicades en la nostra condició de ser dones. Tot i que no només ens afecta la nostra condició de ser dona, sinó que ho hem de veure amb perspectiva interseccional i fixar-nos que no només ser dona és un eix d’opressió sinó que també ho són l’ètnia, la cultura, l’edat, etc. Quan les dones són un dels col·lectius més oprimits per l’especulació immobiliària, som nosaltres qui som treballadores i vivim precàriament, per la feina en què estem explotades, pel lloguer de pis que no podem assumir perquè hem de treballar a mitja jornada per cuidar, per les càrregues reproductives que a més el patriarcat ens imposa… El patriarcat ens oprimeix, i està dins de casa nostra, als nostres lloguers, a la nostra feina i al nostre nucli familiar.

Okupació i feminisme van lligats en tant que l’habitatge és un dret fonamental que és imprescindible reclamar cada dia i que cada opressió que patim ha de ser un front per organitzar-se. Com que l’Estat és inútil i no cobreix les necessitats d’habitatge que tenim, cal crear alternatives. Les dues lluites es troben no només per una necessitat d’habitatge digne, sinó quan aquest habitatge es converteix en l’única sortida quan estàs sobrevivint amb un agressor. Actualment, els pisos pont (pisos de dones amb una urgència immediata que necessiten fugir de casa seva perquè estan patint maltractaments), són pisos de servei públic i tenen una llista d’espera d’aproximadament tres mesos. No volem més violència a les nostres vides i l’única solució és okupar habitatges. Quan viure és un luxe, okupar és un dret.

La unió entre feminisme i okupació no només està en l’habitatge sinó que alliberar un espai com podria ser un Casal de Joves vol dir que hi haurà la possibilitat que grups de dones es puguin reunir de forma no mixta. Totes tenim clar que la institució no farà espais exclusivament perquè les dones es sentin còmodes i on només es puguin reunir dones de forma no mixta per organitzar-se en el moviment feminista.

Què creus que va impulsar a les dones durant els anys noranta a okupar i crear espais no mixtes on solament podien entrar dones?

El fet de tenir un espai físic on et sentis còmoda, alliberada, és un canvi, sigui com sigui. Pots tenir idees tan revolucionàries com vulguis però que no et sentis còmoda amb l’espai on estàs, llavors això t’impedeixi expressar-te. No només les teves idees no es rebran de la mateixa forma que si ho fessis en un espai còmode, sinó que probablement el que ens passa és que no ens atrevim a dir allò que pensem per incomoditat amb els companys.

Aquesta incomoditat en espais mixtos no només ve donada per cohibir-te a dir segons que perquè et criticaran, sinó per l’espai físic que ocupen els companys físicament, i amb això les seves actituds, moviments, paraules, gestos, que acaben violentant l’entorn on estàs.

Crec que el fet de crear un espai no mixt és una acció revolucionària que només fa que crear més i més lluita feminista. L’emancipació de les dones és una de les eines per fer la revolució i, el fet de tenir un espai propi, un espai teu i per a tu, fa que puguis estar tranquil·la i tenir una autonomia com a persona que totes volem per a les nostres companyes.

Amb quins altres moviments es relaciona el moviment feminista okupa?

El moviment okupa en si està molt relacionat habitualment amb el malbaratament de menjar, ecologisme, reciclatge, creació d’horts… A més, moltes persones del moviment okupa formen part del moviment del comunisme llibertari. No considero que hi hagi un moviment feminista okupa en si, ja que no hi ha una organització com a tal de xarxa de dones okupes constituïda. Tot i així, sí que a nivell d’organització d’okupes, com a herència dels anys noranta, es va crear l’oficina de l’okupació, que serien cases com Ca la Trava, l’Espina. D’aquesta oficina va sortir la proposta de les Basurerxs. També a part hi ha l’assemblea d’okupes de Catalunya on participen diverses okupes, com podria ser la Buenos Aires.

A nivell feminista no hi ha gaire moviment com a tal, ja que vindrien a ser més cases aïllades d'”okupa i resisteix”, com podria ser La MarginalA nivell d’habitatge sí que hi ha la coordinadora de feministes en lluita per l’habitatge, que són dones dels sindicats de barri d’habitatge i entorn. També hi ha cases organitzades, que els dos últims 8 de març van fer un seguit d’okupacions feministes i blocs no mixtes. També crec que el moviment okupa està bastant dividit entre gent militant de col·lectius i gent que no està pròpiament a cap col·lectiu organitzat. S’haurien d’organitzar totes les persones de les cases okupes, entenent aquesta com una via alternativa a allò que ofereix l’estat.

Acció del CSOA LaKasa Estudi9 a la Plaça de la Vila

Quins són els estereotips més comuns que es relacionen amb les dones okupes?

Estic segura que es viuen molts estereotips pel simple fet de ser dona, però des de l’experiència personal, el principal estereotip que com a dona he viscut a casa meva, és la subestimació de la teva força i la teva capacitat per feines habitualment “d’homes”. Els homes (pel que jo he pogut viure) tenen molta més inèrcia en provar coses que mai han fet: potser no saben com es posa una porta (per posar un exemple qualsevol), però s’ho inventen i proven i ho fan fins que els surt bé. Jo m’he trobat en aquesta situació i altres companyes d’altres cases també s’han trobat que els passa el mateix.

​Nosaltres no tenim aquesta “força” per provar coses que no sabem i inventar-nos-ho. Això, naturalment, ve del nostre estimat patriarcat. Els homes se senten molt més forts i amb més valentia que nosaltres per fer coses físiques i, ja que no tenen la pressió de ser jutjats o si més no, proven perquè la seva masculinitat impedeix que es puguin preocupar si fan alguna cosa molt malament que després repercuteixi a la resta de gent. Òbviament això no passa amb totes aquelles persones que anomenem “homes” ja que, per exemple, jo he compartit reformes amb una persona físicament masculina, que feia més tasques domèstiques que l’única dona que en aquell moment hi havia. Per tant, com sempre, no és tant el fet de ser home, sinó de la masculinitat que tens.

​Tornant al tema dels estereotips, quan vaig poder analitzar i comprovar amb la meva situació que els rols s’estaven promovent en tota regla, vaig criticar als meus companys, i l’endemà ja va haver-hi un canvi. El que feia jo llavors era preguntar; preguntar què estan fent i que m’ho ensenyin i acabar fent-ho jo. Perquè realment ningú sabia fer res de reformes, però n’hi havia que estaven aprenent més que altres. A hores d’ara he après moltíssimes coses molt útils i sé fer coses que altres masculinitats de casa no saben fer. Tot i que aquest aprenentatge, a cost de què? A cost de reafirmar que, com a dona dins de casa, sóc una persona forta i un “igual” a ells. Que sóc capaç de fer exactament el mateix i que, a nivell d’aprenentatges, estàvem al mateix nivell.

A l’estudi Feministas y radicales: mujeres, okupación y movimientos globales  Robert González García afirma que “algunas mujeres, sobre todo las vinculadas a los grupos de autodefensa, adoptaban una estética masculina, porque era más poderosa y radical”. ​Què en penses?

En part crec que és molt cert, ja que partim de què el moviment okupa està híper-masculinitzat i ple de “machis”, i amb això, quan et trobes en situacions de convivència on només estàs amb homes, t’acabes masculinitzant, tot i que no sigui com a norma general.

​Per començar, perquè no només t’has d’estar reafirmant coma dona tota l’estona, sinó perquè dins de tota aquella masculinitat tan tòxica, també has de fer que et respectin. En ser l’única dona durant bastant temps en una casa amb set homes, vaig acceptar que tenia un “poder” com a dona que volia que se’m respectés. És un apoderament constant dins del moviment masculinitzat, i un enfrontament constant als rols de gènere. Tot i així, és fals en el sentit en què tu t’estàs masculinitzant per protegir-te del poder del patriarcat que exerceixen els homes de casa teva, no perquè vulguis masculinitzar-te sinó per protecció pròpia, perquè et preguin seriosament.

​Per tant, hi ha dones okupes hiperfeminitzades, homes hiperfeminitzats, i simplement hi ha persones masculinitzades i feminitzades. La dona pot estar en condició d’okupar i ser femenina en la mateixa proporció que ho era abans. Si ens masculinitzem no és perquè vulguem promoure els rols de gènere, sinó per protegir-nos de les agressions i els micromasclismes dels nostres companys de casa. Però, i què més dona si ets una Bush? Una marimacho? Les identitats diverses i diferents són els que en fan créixer al nostre voltant. És igual de legítim una dona masculinitzada, que una dona efeminada, sempre que no reprodueixin rols patriarcals (encara que irònicament, el binarisme ja sigui un rol patriarcal) i és que la masculinitat femenina és només un refugi per sentir-nos menys agredides i més emancipades.

Creus que s’han desconstruït aquests estereotips?

No. L’estereotip es basa en els rols de gènere i això segueix molt vigent en les nostres vides.

Com s’haurien de desconstruir?

Com diu la Jineology (l’anomenada ciència de les dones, paradigma del moviment kurd de Rojava), matant les masculinitats tòxiques. Per fer-ho podem anar al més petit de tot i incidir en les nostres cases, fent grups de desconstrucció de masculinitats sense recaure entre els homes en “superegos” o en victimitzacions, basada en textos com ara Tal com Raja de Mireia Redondo, llegir i analitzar sobre el poder, els privilegis i les opressions.

Si volguéssim fer una casa feminista (real), podríem fer una proposta que podríem anomenar “deute històric”. El que proposo seria que les masculinitats assumissin totes les tasques reproductives d’una casa mentre les dones fan feina política. Aquesta proposta que de ben segur que els primers a criticar-la serien les masculinitats tòxiques perquè estaríem molestant els seus privilegis, es faria pel simple fet que les nostres mares, les nostres àvies i les nostres besàvies i així fins a arribar a les bruixes, ja hem fet suficients tasques reproductives. I per això, hem de recuperar tot el temps, formació i dignitat que ens han robat els homes aliats del patriarcat fins ara.

Les dones no només estem en col·lectius pròpiament polítics sinó que, com el que més ens travessa és el patriarcat, també hem d’estar en col·lectius pròpiament feministes. Per tant, necessitem més temps que els homes. Necessitem formar-nos més per fer la revolució i els homes han de fer tot el que nosaltres hem fet fins ara mentre ells no movien ni un sol dit. Aquesta seria la proposa més “aterrada” que podria fer per deconstruïr els estereotips de la millor forma. Després, està clar que hauríem de seguir fent feina per totes aquelles masculinitats tòxiques que no arribem a polititzar, per tant, has d’estar organitzada en algun col·lectiu que et faci anar incidint en aquelles masculinitats que més costa d’arribar.

Quines activitats es fan als centres okupes relacionades amb el feminisme? Quina o quines proposaries tu?

Les activitats que es fan habitualment als centres okupats relacionades amb el feminisme són xerrades, ponències o jornades. Com que les institucions sotmeten les activitats d’aquest tipus a una sèrie de filtres, sovint acaben sent vetades i no sempre cedeixen espais per organitzar-les. Els centres okupats també ho poden fer, però a nivell de feminisme seria molt estrany. En aquest sentit, el feminisme està arribant cada vegada a més gent gràcies a totes aquestes activitats i a les xarxes socials.
Les meves propostes serien que es continuessin organitzant activitats relacionades amb el feminsime i sobretot s’haurien de fer grups d’autodefensa feministes per a que quan les dones ens trobem en una situació de perillositat puguem tenir eines per defensar-nos. No hem de deixar de formar tots els casals i cases, perquè és l’eina més gran que tenim per a la difusió del feminisme.

Creus que els CSOA són espais totalment alliberats de comportaments sexistes, masclistes, homòfobs…?

En un principi sí, però en la realitat del dia a dia no. L’objectiu que els espais siguin espais antiracistes i antisexistes on no es produeixin violències masclistes ni homòfobes sí que hi és, però a les cases o casals es segueixen produint agressions. Tot i que no és excepcional, passa en tots els espais del nostre entorn, com a un bar, on potser és molt més exagerat i no hi haurà ningú que segueixi un protocol per actuar davant d’aquest tipus d’agressions. Els casals intenten prioritzar sempre la construcció d’espais lliures d’agressions on totes ens puguem sentir segures a través de protocols, cartells o la prohibició de la venda d’alcohol com a recurs per evitar aquesta violència.

En cas negatiu, què s’hauria de canviar perquè ho fossin?

Perquè un espai estigui alliberat d’agressions s’ha d’enderrocar el sistema. Les persones, al cap i a la fi, són reproductores del propi sistema i fins que no enderroquem el patriarcat i alliberem a totes les dones del món no deixaran d’haver-hi agressions als espais. En aquest punt s’obre un debat als casals sobre si s’haurien de fer protocols contra agressions masclistes o grups d’autodefensa. Amb els protocols s’actua més després de l’agressió mentre que amb grups d’autodefensa es promou l’autonomia de la dona i la decisió d’enfrontar-s’hi. Crec que el problema està en el fet que no totes som suficientment fortes com per enfrontar-nos a la persona que ens acaba d’agredir i ens bloquegem. És per això que s’ha d’intentar empoderar al màxim a totes les dones a través de tallers d’autodefensa, perquè puguin reaccionar elles mateixes davant les agressions a les quals es puguin enfrontar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *