Anar i venir: Juanca i Fely

Col·laboracions

A la redacció d’Infograma parlàvem de quins podien ser els motius que empenyessin algú a venir a viure a la nostra ciutat. I conforme anàvem avançant en la conversa, també ens demanàvem per què, en un moment determinat, algú podia decidir marxar. Se’ns acudien moltes idees tant per a una cosa com per a l’altra. Van decidir anar a les fonts. Ho preguntaríem a la gent. I així van néixer els textos que anem publicant amb aquest títol. Aquesta és la desena entrega d’aquesta sèrie. Fotos: Juanca i Sergio Mas Navarro (Santa Coloma Imágenes).

Juanca: “Buscava viure d’una altra manera més tranquil·la”

Vaig arribar a Santa Coloma l’any 1986, amb nou anys, des de Barcelona, on vivia amb els meus pares, que són també de fora de Catalunya.

A mi sempre m’ha agradat la muntanya. De petit passava els caps de setmana i les vacances a una torre que tenien els meus pares a Coma-ruga i m’agradava molt. Després, amb la meva afició a l’escalada, li vaig agafar molt més gust.

El 2008, amb un grup d’amics que ens coneixíem i fèiem coses juntes des de feia uns anys, vam decidir marxar a fer una vida en comú al camp, i anar a una masia aïllada prop de Banyoles. Fins aleshores, sempre havia viscut a la ciutat. Actualment, després de voltar per altres pobles de Girona, visc amb la meva parella i el meu fill en una masia enmig del bosc a Riudarenes, on també treballo.

El ritme de vida que duia a Santa Coloma em va cansar. Tota la setmana treballant i enfeinat amb mil coses, després arribava el cap de setmana i, és clar, amb la festa, no descansaves. Vaig marxar per buscar un ambient més tranquil on viure. Sempre he trobat la ciutat com un entorn estressant, sempre hi havia alguna cosa a fer: a la feina, o a veure gent o a Draconaires. La paraula que definiria la meva vida, la meva joventut a Santa Coloma és hiperactivitat.

Buscava viure d’una altra manera més tranquil·la.

La colla de Draconaires era com una descàrrega de tensió, perquè feia el que m’agradava, però a temporades també t’ocupava molt de temps, per exemple tardes senceres després de tornar de la feina fins a ben tard a la nit.

Els millors records que tinc de Santa Coloma són les amistats que he anat fent. La bona gent, i la festa. També la manera de fer, de relacionar-se més “de poble”, més estreta, diferent a Santa Coloma d’altres barris o ciutats. Abans havia viscut a la Gran Via, prop de la plaça de les Glòries, amb aquells blocs immensos on amb prou feines coneixes el veí de la teva escala.

A Santa Coloma hi tinc moltes amistats, però hi vaig només per a veure dos amics més estrets. Moltes d’altres amistats tampoc viuen a Santa Coloma; hi tinc molta gent per visitar també a Banyoles, per exemple. A Badalona sí que hi anem més sovint a veure els avis del meu fill. Del grup que vam sortir cap a Banyoles no ha tornat ningú i, de la meva família, jo vaig ser el darrer que va marxar. Els meus pares van tornar a Barcelona.

També hi vaig per festa major, i ara fa un parell d’anys que… bé, ja totes sabem com ha anat.

La trobo molt canviada, sobretot a la imatge dels carrers, bastant més modernitzada. De totes maneres, no la camino molt, vaig a casa dels meus amics i prou.

Fely: Tenir la platja tan a prop és un punt a favor de Santa Coloma

Em dic Fely, soc romanesa i tinc 52 anys. Vaig arribar aquí amb la meva filla l’any 2004; el meu marit ja hi vivia feia un any, que havia arribat des de Romania amb un contracte de treball.

Durant uns quants mesos van estar de lloguer a Calella, però vam decidir venir a Santa Coloma per la feina del meu marit: tenia un trajecte molt llarg perquè havia d’anar fins a la Sagrera; sortia decasa molt d’hora (cap a dos quarts de cinc del matí) i tornava a quarts de nou del vespre. Ens vèiem molt poc.

Al començament estàvem de lloguer, però el meu somni era tenir un pis de propietat. Finalment, el vam aconseguir i és on vivim actualment, amb tres habitacions, menjador, cuina i bany. La vista és preciosa: des del balcó podem veure tota Santa Coloma.

La nostra filla (que ara ja té trenta anys) va anar al Numància. Al principi ho va passar malament pel fet de ser estrangera. Ella no tenia gaires problemes amb l’idioma, que havia anat aprenent en part gràcies a la televisió, però sempre hi havia un punt de xenofòbia i discriminació al seu voltant.

Per la meva banda, jo he anat aprenent castellà a poc a poc, sense fer cap curs; de català sí que n’he fet. També he trobat feina.

Quan vam sortir de Romania esperàvem que podríem passar més temps junts tota la família, però la feina del meu marit ens ho impedeix.

De Santa Coloma m’agrada tot, en general… I com que m’agrada molt la platja i estem tan a prop, ho trobo un punt al seu favor també.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.