Tal com vam prometre a l’article de «La ciutat a l’ombra», on varen tractar el complex circuit a seguir per persones que es troben en una situació problemàtica de salut mental, avui explicarem com viuen aquest mateix protocol les persones amb patologies duals, és a dir, aquelles que passen alhora per una addicció i per un trastorn mental. (Text: Mònica de la Viuda. Imatge: Piliparra)

El primer que hem d’entendre és que per a les persones afectades de patologies duals resulta molt difícil fer el pas de demanar ajut, ja que tant les addiccions estan estigmatitzades per la societat, i a priori se senten jutjades i assenyalades, per la qual cosa prefereixen romandre a l’anonimat. 

Quantes vegades hem sentit allò de «aquest és un drogata de merda» amb un tracte despectiu normalitzat i socialment acceptat? Sovint oblidem que darrere «els drogates» hi ha persones que pateixen, amb famílies, amb amics, somnis, inquietuds i sentiments com qualsevol mortal. Persones al cap i a la fi.

Amb aquest tret de sortida, comença l’espectacle.

Recursos professionals

El primer pas és anar al CAP on el metge de capçalera desviarà al CSMA (centre de salut mental d’adults) i aquest al CAS (centre d’atenció i seguiment de drogodependències), situat al recinte de Torribera.

També hi ha la possibilitat de anar directament al CAS sense passar pel CSMA, si no hi ha trastorn mental. En el cas d’un pacient de CSMA que cau en una dependència, se l’adreça des d’allí mateix al CAS.

Existeixen moltes contradiccions entre aquestes entitats.

En principi, com que es tractar de persones amb trastorns mentals i addiccions, haurien de treballar conjuntament, però moltes vegades al CAS hi ha casos clars que s’haurien de tractar al CSMA però no els hi deriven perquè consideren que, com que hi ha una addicció, no pertany al CSMA i viceversa. La descoordinació en aquest sentit arriba a l’absurd.

Com ja sabem, tot allò relacionat amb l’atenció sanitària és molt lent, però en el cas d’una primera visita al CAS si es demana a dia d’avui ens anem a mitjans de febrer del 2021. Estem parlant de 3 a 4 mesos per un cas d’addicció! Us podeu imaginar la de casos que es perden pel camí: aquells que en aquest temps decideix no anar-hi, aquells que recauen a les seves addiccions, aquells que se senten més marginats i menystinguts per l’administració, els que moren per sobredosi abans que arribi la primera visita.

Estem d’acord que sempre manquen recursos en sanitat, però la urgència en aquests casos és tan significativa i tan greu, que tots els governs haurien de tenir aquest problema com a prioritari a l’agenda. Es prioritza el seguiment, però no la primera atenció. 

Si s’ha de fer una inducció a la metadona per a addiccions a l’heroïna, hi ha una llista d’espera d’un mes a un mes i mig, una altra aberració. Som-hi.

Cal afegir que independentment que vagis directament al CAS o passis primer pel CAP, el temps d’espera no varia.

En el cas que hi hagi una urgència, quin recurs hi ha?

L’únic recurs disponible en cas d’urgència d’una addicció és anar a Can Ruti. Normalment donen medicació a la persona afectada i la deixen en observació unes hores, en funció del seu estat, i quan està més calmada la deixen marxar. 

Els ingressos són poc freqüents ja que, per poder ingressar un addicte, ha de tenir un brot psicòtic amb perill de suïcidi o danys a tercers. Cal destacar que en aquest sentit, se li dona més prioritat al trastorn mental que no pas a la de l’addicció, aquesta sempre és secundària en les urgències.

No existeixen més alternatives. 

La primera fase consisteix en una atenció ambulatòria amb valoració i estabilització de la medicació. Quan es requereix una desintoxicació en un hospital durant 15 dies, s’ha de sol·licitar des de la treballadora social. Atenció als temps: des que es fa la entrevista i es dona la data d’ingrés ens trobem amb una llista d’espera de 2 mesos com a mínim per a una desintoxicació. Desolador.

Si quan surten de l’hospital necessiten una comunitat terapèutica per donar suport a aquest tractament i que ha de proporcionar el CAS, el temps d’espera segueix essent molt llarg, perquè no hi ha coordinació entre l’hospital que fa la desintoxicació i el CAS. En molts casos, les persones que passen per aquesta problemàtica tornen a recaure.

Qui està en tractament no pot anar directament a una comunitat terapèutica perquè totes són places privades. Si algú hi vol anar pel seu compte, té un cost de1.500 euros mensuals. 

Es pot demanar subvenció, prèvia demanda al CAS, que farà una valoració i sol·licitarà aquesta plaça subvencionada; aleshores costa uns 400 euros mensuals, aproximadament.

Tota aquesta gestió evidentment, triga un temps a consumar-se.

Davant aquesta situació desesperada ens preguntem si no hi ha suport d’entitats no sanitàries? i aquí entren en joc ASAUPAM i AUPAM

Qui són ASAUPAM

Els orígens d’aquesta entitat els trobem als vuitanta, quan a Santa Coloma creix desmesuradament el consum d’heroïna, però no és fins al 1999 quan es formalitza l’associació. 

Aquesta entitat gestiona el Programa municipal de drogues. Estan a primera línia del carrer i la seva visió d’immediatesa del «aquí i ara» xoca de front amb els protocols establerts per sanitat. ASAUPAM demana una certa flexibilitat per poder fer i desfer en l’àmbit del tractament de les addiccions.

Una de les seves feines més important és l’acompanyament del pacient en el camí de la desintoxicació però des de l’àmbit professional. Si des del CAS es prioritza la medicació, des d’ASAUPAM es prioritza la proximitat al pacient, ja que aquestes figures d’acompanyament proper són moltes vegades l’únic suport que té la persona en l’àmbit emocional, que són de gran valor. 

A ASAUPAM les persones senten la confiança i afecte suficients com per no bloquejar-se, ja que, com ja hem comentat abans, solen anar amb recel, marcats per una marginació social important i els professionals d’ASAUPAM són molt conscients de la part humana que hi ha darrere les addiccions.

Des d’ASAUPAM es demana participar amb el CAS per fer una col·laboració més estreta entre la part mèdica i la part psicològico-emocional, per aconseguir un seguiment més efectiu del pacient, però es troben amb moltes reticències. Les reunions entre ambdues entitats són tenses. Les propostes fetes des de les associacions, que són qui coneixen el territori d’una forma més realista, són tombades sistemàticament pel CAS.

Cal dir que ASAUPAM  fa un seguiment del pacient abans, durant i un cop finalitzada la desintoxicació, i els ajuda a trobar feina quan estan rehabilitats.

AUPAM

Aquesta associació és una plataforma no configurada jurídicament. Són els antecessors de ASAUPAM i fan, entre d’altres, reunions de grups, teràpies de grups oberts a qualsevol que estigui interessat. La seva seu ha anat peregrinant d’un lloc a un altre. Han tingut el local del Centre Cívic del Raval, però en l’actualitat l’església evangelista del Faro, a Santa Rosa, els ha cedit un local. 

No sempre han tingut local, i quan no l’han tingut, s’han reunit al parc del Can Zam cada dimarts. Mai han deixat de reunir-se. 

AUPAM és un grup de voluntaris: pares i mares, persones implicades en primera persona, pacients rehabilitats i qualsevol persona que hi vulgui participar.

L’objectiu és conèixer-se com a persones i canviar la manera de percebre la drogodependència.

Restriccions amb la covid-10

Tant en l’àmbit sanitari com social, les institucions s’han hagut d’adequar a les restriccions per la pandèmia. Al CAS la part més gran de seguiment es fa via telèfon, amb la qual cosa es perd molta informació.

A ASAUPAM es fan reunions molt petites de màxim 5 persones i no es duen a terme activitats en grup. Fan molta feina de carrer i teletreball.

Esperem que les coses millorin per a les persones amb problemes d’addiccions en el circuit de la seva recuperació i des d’aquestes pàgines aportem el nostre petit gra de sorra: la nostra invitació als veïns de Santa Coloma a la revisió dels seus conceptes i prejudicis de les persones que passen per una patologia dual.