Fa pinta d’un atac d’ansietat

Col·laboracions Feminisme Sanitat

Un relat de Cristina López

Tot es va enfosquint al meu voltant. Em falta l’alè, i l’agut i paral·litzant dolor a l’estómac em puja fins al coll. Enmig d’una sensació d’extrema feblesa i esgotament, m’arriba, atenuada, l’alarmada i acuciant veu de la recepcionista que em trasllada les preguntes que li fan a l’altra costat del fil telefònic.

–…que si et fa mal el braç esquerre.

–No -aconsegueixo articular.

–I tens punxades al pit?

–Tampoc.

–Què notes exactament?

–Mareig i un dolor abdominal molt fort.

A continuació de les meves respostes sento com la recepcionista afegeix que estic suant molt i prega que vinguin amb celeritat.

No sé quanta estona més tard, un parell d’infermers m’introdueixen dins d’una ambulància. Un d’ells espeta:

–No crec que sigui greu. Fa pinta d’un atac d’ansietat.

(…)

Em desperto. No sé on sóc. Miro al voltant desubicada i atordida. Se’m presenta la doctora Sánchez, qui m’explica.

–Ets a l’hospital. Has patit un infart agut de miocardi. T’hem hagut de fer un cateterisme. T’has salvat de miracle. Cinc minuts més i no ho expliques. Però tot ha anat molt bé. No t’amoïnis.

–Però… jo…? No ho entenc! No he tingut cap símptoma que em fes sospitar d’un infart!

–Sí, vas tenir tots els símptomes, pel que he sabut: dolor molt fort a l’estómac, nàusees, sensació corporal estranya, falta d’aire, sudoració… M’han explicat que ja al matí vas començar a trobar-te bastant malament a la feina, però que no vas fer-hi gaire cas perquè havies d’anar a recollir al teu fill al col·le. A casa vas vomitar i vas anar empitjorant i, fins i tot així, vas anar al dentista amb els dos nens. Has trigat molt a ingressar. Sort que la recepcionista de la clínica dental va trucar a emergències només veure’t.

–En cap moment no se’m va passar pel cap la possibilitat d’un atac cardíac. Pensava que era una barreja de nervis i potser alguna cosa que m’havia sentat malament…

–Fins i tot els metges acostumem a confondre els senyals que et va enviar el teu cos amb ansietat o altres causes. El problema és que els símptomes que reconeixem com a propis de l’infart són els que solen patir l’home, que és qui tradicionalment s’ha utilitzat com a objecte d’estudi. Els assatjos clínics i els estudis bioquímics gairebé sempre han recorregut a mostres masculines, de manera que tant el pronòstic com el tractament de les malalties estan dissenyats per als homes.

–No em puc creure que el masclisme estigui tan present també a l’àmbit sanitari.

–Sí, dona, la perspectiva androcèntrica del món arriba a les esferes més insospitades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *