L’intent d’enderroc de l’immoble situat al carrer de Pedró 14 va recuperar de l’oblit un fragment de la història local: l’Estudi Nou. Un projecte educatiu innovador, liderat per dos joves mestres: Joan Manent i Maria Argelaguet, a la dècada dels anys 20 del segle passat. A ell la ciutat li ha dedicat un llibre, una plaça i un monument. Ella només té una placa a la seu de Serveis Educatius. (Dibuix de l’Ajuntament amb la bandera de color vermell, groc i lila des de la galeria de l’Estudi Nou. Autor: Joan López).
Dimecres, 30 de maig de 2018 es va aturar “in extremis” l’enderroc de l’Estudi Nou. Pocs dies abans, el 26 de maig, s’havia constituït la Plataforma Salvem la Ciutat Vella. Una entitat integrada per afectats pel PERI Santa Coloma Vella II i, també, per altres veïns i veïnes. L’eix comú d’uns i altres era l’oposició a aquest pla urbanístic aprovat per l’Ajuntament que implicava, entre altres, la pèrdua d’edificacions antigues i la construcció d’un gratacels al costat de la Plaça de la Vila.
Entre les cases a demolir hi havia la ubicada al carrer del Pedró 14, l’antiga seu de l’Estudi Nou. Membres de la Plataforma encadenats a la porta d’accés de l’immoble i un grup de joves que van aconseguir introduir-se a dins van impedir-ho. L’edifici es va salvar i mesos després es va aconseguir el compromís municipal de preservar-lo com equipament. Crida l’atenció que cap responsable municipal fos conscient aquell dia del seu valor històric (o això és el que diuen). Sorprèn encara més quan el mateix Ajuntament, l’any 1989 havia publicat “Manent”, un llibre sobre l’antiga escola.
L’Estudi Nou va romandre en peu amb un forat a la paret mitgera feta pel mall d’un operari. Testimoni mut del greu risc que amenaçava la casa de més de cent anys. Per tal d’evitar un nou intent d’enderrocar-la, l’edifici es va ocupar i ara és un espai força concorregut per joves.
Una casa d’estiuejants
L’edifici de Pedró 14 data del 1900 i va ser en un inici una casa d’estiuejants. La relativa proximitat de Barcelona, l’atractiu entorn geogràfic, l’ambient rural i el bon clima feien de Santa Coloma de Gramenet un lloc idoni per passar-hi l’estiu a principis del segle XX. Gent benestant, procedent generalment de la burgesia barcelonina, que s’instal·laven a la ubicació més selecta de la ciutat. El poble de Santa Coloma de Gramenet a començaments del segle XX (amb una població al voltant de 1510 habitants l’any 1900) havia desplaçat el nucli neuràlgic del poble de l’església vella a l’actual plaça de la Vila.
Les primeres cases d’estiueig es van establir en aquest carrer, proper a la Plaça de la Vila. Encara queden algunes d’aquestes residències senyorials, però a causa del PERI Santa Coloma Vella II es va perdre probablement la més emblemàtica, Can Pedragosa. Possiblement, en origen, una clínica amb farmàcia per aquests forasters, en general poc amants de barrejar-se amb els nadius. Eren habitatges de planta i pis, amb façana també a la carretera de Sant Adrià (actual avinguda de la Generalitat). Els darreres mostraven unes típiques porxades que donaven a un pati-jardí, tancat a peu de carretera per un mur.
Una parella de joves mestres
La casa fa un tomb el 1923: Joan Manent i Maria Argelaguet hi creen l’Escola Nacional Catalana coneguda popularment com l’Estudi Nou. La inauguració és el 2 de maig. Dos mesos més tard, la jove parella es casa i venen a viure-hi. Aquí naixeran els cinc fills.
A principis del segle XX, Santa Coloma de Gramenet viu una gran transformació. En 1923, la població supera ja les 10.000 persones. Ha deixat de ser un poble de pagesia i ha incorporat petits comerciants, empleats i obrers. Un moment adient per posar en marxa una escola innovadora.
L’Estudi Nou era una escola de nenes i nens, en català, on s’aprenia gràcies a l’experiència, les sortides i la recerca pròpia. Una escola vinculada a l’Associació Protectora de l’Ensenyament en Català i que treballava amb nous models pedagògics. Uns models que descartaven els sistemes antics, autoritaris i memorístics, i que respectaven el ritme i la manera de ser de cada infant.
El periple de l’Estudi Nou no va ser fàcil. El van afectar els canvis socials i polítics, alguns positivament com la proclamació de la República, d’altres negativament com la dictadura de Primo de Rivera o la Guerra Civil. La preferència d’algunes famílies a que els nens estudiessin a Barcelona va provocar que finalment Joan Manent decidís presentar-se a oposicions l’any 1935. Les va guanyar amb el número 1 però no va arribar a prendre possessió de la plaça perquè va morir el novembre d’aquell mateix any. Només tenia 37 anys.
El dia a dia a l’Estudi Nou
L’escola obria a les 8 del matí a nenes i nens procedents de tota Gramenet. Els petits (a partir de 4 anys) es quedaven a l’aula de baix amb la mestra, la senyora Maria. Feien moltes estones a l’aire lliure, cuidaven de l’hort i d’animals com gallines, canaris i una cabra. Els grans anaven amb el mestre Manent, a l’aula de la segona planta. A primera hora, es comentaven notícies del diari, fets locals o escolars que protagonitzarien les tasques d’aquell dia i s’il·lustraven.
El dibuix lliure i creatiu era molt important, també ho era la lectura col·lectiva que s’emprava com esbarjo però amb la intenció de despertar l’interès pels llibres. S’acabava el matí amb la “lliçó” on s’intentava que els continguts fossin pròxims a la vida diària. A les tardes solien fer-se treballs manuals.
Al voltant del 1927 es va incorporar la sericicultura: la cria del cuc de seda. Per a la cria, l’alumnat va plantar més de 100 moreres pel poble (algunes encara hi són a la Plaça de la Vila). L’Estudi Nou comptava amb teatrins, un projector i una càmera de cine amb els que filmaven i projectaven pel·lícules. Al finalitzar el curs, s’organitzava una exposició amb els treballs escolars.
Els nens i les nenes abandonaven l’escola al voltant dels 14 anys.
La revista
A l’Estudi Nou s’imprimia una revista mensual: “Els infants i l’escola”, elaborada pels propis alumnes. El primer número apareix el maig de 1927. S’hi comentaven activitats pròpies i fets locals, es creaven entreteniments i es destacaven els millors alumnes. També incorporava publicitat dels negocis familiars i a partir del número sis es va cobrar una quota anyal.
L’any 1929, a causa de la censura, passa a anomenar-se “Tribuna escolar”, es publica íntegrament en castellà i el contingut de la revista canvia. Es deixen de comentar les notícies locals i no s’esmenten fets culturals. La religió i la moral agafen més importància. Només es fan d’aquesta revista tres o quatre números.
L’oblit institucional
A Santa Coloma encara hi ha alumnes de l’Estudi Nou com Joan López Berruezo (nascut el 1929), gràcies al qual hem pogut fer aquest article. Joan va començar a l’Estudi Nou amb dos anys i mig. Recorda el seu primer llibre, el “Sil·labari Camí”. També, quan va morir Joan Manent i tots els alumnes, un a un, el van acomiadar perquè el mestre jeia a una de les habitacions de la primera planta. Durant la guerra, la mestra va seguir fent classes. Eren pocs alumnes i tots s’estaven a la planta de dalt. Quan bombardejaven la senyora Maria els feia baixar a la planta baixa. A l’acabar la guerra, Joan no va tornar a l’escola.
N’hi ha familiars, descendents d’aquests joves mestres que no van arribar a conèixer a Joan Manent però sí a Maria Argelaguet (1900-1990). És el cas de Teresa Castellví Manent, una de les netes. Recorda a l’àvia com una dona enèrgica, que, a l’acabar la guerra va posar en marxa l’esbart de Santa Coloma on els joves colomencs podien ballar i aprendre danses catalanes. Maria Argelaguet no va abandonar l’ensenyament encara que amb la dictadura va haver de fer una “reeducació” i ensenyar en castellà. Va mantenir el centre educatiu amb una sola aula fins que es va jubilar. L’acadèmia Manent du el nom del mestre però no té a veure amb la família, va ser una opció pactada amb la mestra per obtenir el permís per obrir aquest nou centre educatiu.
El reconeixement d’ambdós mestres és diferent. Joan Manent té un llibre i una plaça i un monument dedicats on antigament havia hagut La Casa del Poble i després l’acadèmia a la qual ell va donar nom però on mai va ensenyar. En canvi, Maria Argelaguet només té des de 2015 una placa als Serveis Educatius ubicats a la Rambla Sant Sebastià, un fet gairebé desconegut per a tothom. No es pot fer gala de polítiques feministes mentre es governa i no haver equiparat la memòria d’ambdós. Ara per ara Maria Argelaguet és una mestra esborrada de la història local.
