El dimarts 1 de març veïns i veïnes de Santa Coloma de Gramenet s’han concentrat al vespre a la plaça de la Vila per demanar que pari la guerra a Ucraïna i donar suport a les persones afectades per aquest conflicte. D’entre aquestes persones, també hi havia residents provinents d’Ucraïna amb els seus fills i filles. Amb dues d’aquestes famílies hem pogut parlar i recollir el seu testimoni i visió d’un conflicte que no els deixa viure amb tranquil·litat des del moment en què va esclatar. (Text: Aitor Dorado; foto capçalera: Redacció)
La primera família ucraïnesa amb què hem parlat està conformada per dues germanes, el pare i la mare, i el marit d’una d’elles, a més dels fills i filles. Aquesta família té com a negoci familiar a Santa Coloma un bar molt estimat pel veïnat de la zona pel tracte correcte i proper de les propietàries. Amb la mateixa amabilitat amb què atenen la clientela, m’han deixat entrar al seu establiment per poder oferir-nos la seva visió sobre el conflicte, a més de remarcar què els comporta personalment i socialment tota aquesta situació.
Això no és un joc
En entrar al bar, els ànims van per terra. Afirmen que des del moment en què van començar els primers atacs al seu país, no han deixat d’estar pendents del mòbil i de les notícies que els arriben des de tots els racons possibles, sigui dels mitjans oficials d’un i altre país, sigui de les xarxes socials o de familiars i amistats que són avui dia a Ucraïna. “Fins a l’últim minut pensava que no esclataria una guerra”, afirma una de les germanes. Ella i la seva família, com molts i moltes de nosaltres, pensaven que d’alguna manera el conflicte es resoldria d’una manera que no fos bèl·lica, però finalment i per sorpresa aquesta cruenta realitat es va imposar. “És una llàstima. Abans d’això tots i totes érem germans i germanes, ara estem enfrontats”, es lamenta. Afirma que els seus pares són aquí, però que, en canvi, té un germà de vint-i-set anys que és a Kíiv, amb els seus amics. Explica que, arran de la Llei marcial, tota persona amb divuit anys i passaport pot demanar fusells i “defensar el seu poble”. Assegura que el seu germà està disposat a fer-ho. “Ell creu que això és un joc, però nosaltres li insistim que no és així, no és tan senzill”, explica la germana, amb un to de preocupació a la veu, tot i que diu estar un mica tranquil·la de saber que encara hi ha voluntaris amb anys d’experiència amb les armes i que per ara no estan requerint de la població civil. Més enllà d’aquest germà, les dues germanes tenen també a Ucraïna altres familiars i amics, igual que el marit d’una d’elles que, a més, té allà els seus pares.
Confusió respecte a la situació i el demà
Alhora que el matrimoni del bar assegura seguir en tot moment les notícies, també alerten de la diferència entre les notícies que els arriben de Rússia, del seu país i del nostre. “Són completament diferents”, assegura la dona: “A Rússia s’insisteix en el fet que mai s’ha atacat Ucraïna, mentre que segons Ucraïna i Europa els atacs són de les tropes russes… no es pot treure res en clar del que està passant i del que podrà passar”. En el moment en què ella em diu això, el seu marit s’apropa a mi amb el mòbil ensenyant-me l’atac de les tropes russes a un edifici oficial de Jarkov, segona ciutat més important d’Ucraïna. Mentre la dona veu aquest vídeo que ha donat la volta al món durant el matí del primer dia de març, em comenta que aquesta ciutat és prorussa, de manera que fins i tot li costa entendre que hagi estat un objecte d’atac (que ha comportat morts de civils, a més) per part de Putin: “per què atacar-los si són prorussos?”. “El problema d’això és que, per una qüestió de poder i de mostrar força al món per part dels dirigents implicats, qui estan morint són les persones”, es lamenta.
En aquest moment de la conversa, la seva germana entra al bar amb els pares i els fills de totes dues, que venien de fer un tomb. “Ells tenen el cap cuidar els nostres fills i ajudar-nos”, em comenta l’altra germana, que no veu gaire clar que en un futur tant els seus pares com elles i els seus fills puguin tornar al seu país. “Depèn de quina sigui la situació –diu– i de qui estigui al poder. No hi ha informació vertadera”. Afirma posteriorment que a hores d’ara els és incert saber si en el futur podran tornar a la seva terra d’origen. Els seus pares porten amb elles aquí des d’abans del conflicte. “Han deixat totes les seves coses allà –assegura– i ara tenim por que les tropes russes puguin entrar a casa seva i quedar-se amb les seves pertinences”. També diu estar preocupada pels pares del marit de la seva germana i pels amics que hi són allà. “Cada dia els preguntem si són vius. La nit és el que més pànic els fa, perquè en ser tot fosc no saben el que està passant” afirma.
El problema no és amb els russos
Segons aquesta germana, el conflicte no ve d’ara, ja que al 2014, al seu parer, Rússia es va annexionar Crimea com a mostra que pot arribar a allò que es proposi. “Al final, se la van cedir per no començar una guerra” conclou. L’altra germana també ho interpreta de manera similar, desglossant que el dirigent rus està duent a terme això perquè té setanta anys i vol mostrar el poder que té abans no sigui massa tard, de la mateixa manera que creu que li preocupa que Ucraïna s’ajunti amb els Estats Units. “Tot i que no li agradi, ho ha de respectar perquè ell no governa Ucraïna” insisteix, al mateix temps que explica que té un amic jove que porta quasi tota la seva vida tenint el president rus com a mandatari de Rússia, desitjant que finalment arribi un nou dirigent amb noves idees i així canviar el rumb del país. El pitjor d’aquesta mostra de forces per part de la classe política, afirma la germana gran, és que “estant matant els civils… tot els és igual”.
També insisteixen que el problema no és amb els russos, ja que són conscients que bona part de la població de Rússia no està d’acord amb el conflicte. Incidint en aquesta idea expliquen que a alguns pobles ucraïnesos, quan han vist a soldats russos avançant cap a la capital o altre lloc del país, la gent dels pobles han buscat fer-los donar passes enrere insistint-los en la idea i la pregària que no ho facin, que realment “som germans i germanes”.
Cap a aquest punt de la conversa, ja que s’apropa el migdia, la deixem estar, arran de la clientela que comença a apropar-s’hi. Més d’un client els ha preguntat com estan elles i els seus familiars, mostrant tot el seu suport a la família, i m’assegura que per part del veïnat estan rebent tota la comprensió i forces possibles. Abans d’abandonar el bar els desitjo que això acabi al més aviat possible i causant el mínim de baixes civils possible, obtenint com a resposta “confiem que sí, amb ajuda… Podem no ser ningú segons com acabi això”. A les poques hores, cap al tard, una de les germanes m’informa que els han enviat fotografies de tancs russos passant davant de casa dels seus pares.
“Ucraïna no vol guerra, vol pau”
Aquesta és una de les consignes que han manifestat els ucraïnesos i ucraïneses residents a Santa Coloma a una concentració a la plaça de la Vila el vespre del primer dia del mes de març, amb la frase final de “Ucraïna no ha escollit aquesta guerra”.
Durant aquesta concentració, hem pogut parlar amb una altra família, un matrimoni i la seva filla. M’expliquen que la seva família és a la frontera amb Polònia i que, en no tractar-se d’un punt estratègic ni d’objectiu d’atac pel moment, encara estan fora de perill. Tot i així, asseguren portar vuit anys aguantant, suposadament arran de l’annexió de Crimea el 2014. “No és normal que durant quinze anys hi hagi la mateixa persona governant… Hem de donar pas als joves perquè canviïn les coses”, asseguren. “No estem contra tota Rússia perquè sabem que bona part de la població russa no està d’acord amb la guerra, però si es manifesten els detenen i els tanquen… Entenem que tinguin por a les represàlies”.
Igual que l’altra família ucraïnesa entrevistada, ens diuen que estan preocupats, fins al punt que no poden concentrar-se a la feina, ja que necessiten saber què passa en tot moment allà, on tenen els seus familiars i amics… i la seva terra d’origen. “Si això segueix i no s’acaba, estem disposats a deixar a les nostres dones i fills, i anar allà a ajudar. No a armar-nos ni atacar perquè no en sabem ni ens interessa, sinó a ajudar de la manera que puguem, tot i que per ara sembla que no fa falta i esperem no arribar a aquest punt” explica l’home, mostrant aquest sentiment patriòtic que després del conflicte ha despertat en molta gent ucraïnesa com ell.
Tant a una família com a l’altra, he agraït la seva estona i les seves paraules per valorar un conflicte que els afecta, directament o indirectament, ja que no estem deixant de parlar de la seva terra, del seu lloc d’origen, de casa seva. Més enllà de les diferents lectures (recordem que també influïdes per la confusió, la ràbia, el voler defensar la seva terra de tot atac i la frustració de trobar-se tan lluny dels seus éssers estimats que són allà) que hagi fet cadascun d’aquests testimonis, tots ells estan d’acord en una qüestió que la resta de persones hauríem de tenir present, ja que ens afecta de la mateixa manera aquesta guerra com a éssers humans que som: “el pitjor d’això és que estan matant civils, tot els és igual. Som germans. No hem triat aquesta guerra”.
